Amb retard excessiu (el festival ja fa dies
que va acabar), recupero una representació que em va impactar força a la
Triennal del Ruhr, la cita fundada per Gerard Mortier que aprofitava les
impressionants infraestructures siderúrgiques i fabrils d’un dels cors
industrials d’Alemanya, reconvertides en centres culturals i punts d’atracció
turística. A partir d’aquest 2012, i durant tres anys, l’intendent en serà el
compositor Heiner Goebbels, succeint Willy Decker, i el seu primer programa
comptava amb propostes inusuals, a to amb la reputació del festival. La que em
va dur fins a Duisburg va ser la possibilitat de veure per primer cop en
directe una òpera de Carl Orff, en aquest cas Prometheus.
Orff és un d’aquells noms associats de forma
inevitable amb un sol títol, Carmina burana,
una de les obres més populars del segle XX, gravada i explotada fins a la
sacietat, de la qual es poden dir moltes coses dolentes, però en absolut negar
la seva diabòlica eficàcia. Com en molts altres compositors de fama per una
única peça, Orff té molt més en el seu catàleg, a més d’un mètode pedagògic
força difós. Un capítol destacat l’ocupen les òperes basades en tragèdies
gregues a través de les quals el compositor alemany va buscar una via pròpia
per al teatre musical, allunyada tant de les herències romàntiques com de les
abrasions avantguardistes.
Simplificant de manera barroera, es pot dir
que Prometheus, basada en el Prometeu encadenat d’Èsquil i estrenada
el 1968, són dues hores i mitja sense pausa, en grec antic (i en aquest cas
sense sobretítols), amb un cant/declamació que dóna poques ales a l’expansió
efusiva i una orquestració massiva basada en percussions, vents i pianos que
aporten un to insistent, colpejador. La sensació és la d’assistir a un ritual
que prové de la nit dels temps sobre les veritats més pregones de la existència
humana.
Aquest caire ritualista d’una obra d’argument
mínim (Prometeu rep diverses visites mentre és encadenat per desafiar els déus al
donar el foc als homes), l’ha copsat a la perfecció l’artista samoà Lemi
Ponifasio. Aprofitant la llargària immensa de la Kraftzentrale, una inacabable plataforma
reflectant permet realitzar preciosos jocs de llums. L’austeritat i la
concentració són màximes, amb el protagonista immòbil en la part davantera
mentre la resta de personatges entren i surten de la plataforma. Al costat
esquerra, el cor d’oceànides camina en formació regular mentre que a la dreta
desfila una humanitat més desendreçada, però també en moviment continu. La
companyia de dansa MAU del propi Ponifasio puntua alguns dels interludis
instrumentals sense assumir un protagonisme exagerat, excepte una figura
recurrent a quatre potes que finalment camina sobre dues, metàfora simple i
eficaç del salt evolutiu que suposa per a la humanitat els ensenyaments de
Prometeu. Els hem aprofitat bé? Passejant pel recinte siderúrgic on tenia lloc
la funció, la resposta no era del tot clara. En tot cas, és curiós com la
tècnica i la indústria poden crear les autèntiques catedrals del segle XX,
objectes turístics a visitar, impressionants per les altíssimes xemeneies,
enormes canonades i dipòsits, que potser algun dia comentarem com si fossin una
volta gòtica o un cimbori renaixentista.
Sobre una plataforma elevada d’aspecte rocós,
l’orquestra dirigida per Peter Rundel, formada per l’Ensemble musikFabrik, SPLASH-Perkussion
NRW i l’Orchesterzentrum NRW, va explotar i eixordar amb visceralitat ben
menada, mentre que les dones del ChorWerk Ruhr van exhibir un sentit impecable
de l’afinació i la conjunció. Entre els solistes va destacar poderosament
Brigitte Pinter, escruixidora en els laments i els crits desesperats d’Io.
Wolfgang Newerla va aguantar el tipus vocalment com a Prometheus, tot i que amb
accents un xic tous en ocasions: a més, les ingestes d’aigua i eixugades de
suor, tot i que comprensibles, trencaven massa amb l’atmosfera creada pel
muntatge. Hi va haver alguna deserció (els seients no facilitaven les coses),
però la majoria del públic va romandre per aplaudir amb ganes al final de la
representació.
Fotos: Paul Leclaire
Fotos: Paul Leclaire
en grec! que la portin, m'encanta el tema i l'escena. Afortunat. Tindrem DVD?
ResponEliminaCarme Ari
Que jo sàpiga, no, però ho preguntaré
ResponElimina