La nova Tetralogia de Daniel Barenboim continua amb Siegfried a la Staatsoper de Berlín

Si fa uns dies comentava la primera nova producció de la Deutsche Oper de Berlín, ara és el torn de la Staatsoper de la capital alemanya, irònicament ubicada ara al mateix carrer de l’altra companyia mentre la històrica seu de l’avinguda Unter den Linden continua el seu lent (i endarrerit, la previsió de reobertura és ara per a l’octubre del 2015) procés de reforma. Des del setembre del 2010 la Staatsoper s’ha instal·lat al Schiller Theater, un espai reconstruït als anys 50 però que va estar desocupat des del 1993 i que no es pot dir que sigui gaire acollidor, ni per fora ni per dins. Aquí és on la companyia presenta la seva activitat, incloent la nova posada en escena de Der Ring des Nibelungen que coprodueix amb La Scala.

Mime i el Wanderer es fan preguntes

El teatre milanès va ser el primer en estrenar les dues entregues inicials del cicle, mentre que serà Berlín qui programi abans les dues parts restants, així com cicles íntegres durant les celebracions de l’Any Wagner. Ja sigui a Itàlia o Alemanya, el principal focus d’atenció i valor artístic de la proposta segueix sent Daniel Barenboim, tot i que en aquest Siegfried la seva versió em va semblar un graó per sota de les dues primeres parts de la Tetralogia. Hi va contribuir l’acústica més aviat plana del teatre, amb el seu fossat més enfonsat? Potser sí, però això no vol dir que la lectura fos indigna d’un dels grans directors wagnerians de les últimes dècades.

 

Dir que els temps són més lents és una veritat a mitges, perquè la mal·leabilitat amb què Barenboim juga amb aquest paràmetre és enorme, i un còmput global superior del minutatge no dóna pistes de la varietat de què és capaç el director argentino-israelià sense trencar mai la coherència del discurs. Més sorprenent va ser la relativa falta d’intensitat en alguns passatges, com l’intercanvi de preguntes entre Mime i el Wanderer, o el preludi de l’acte tercer. Per contra, la foscor que domina bona part de la partitura va ser ben palpable en la sonoritat densa de la Staatskapelle, mentre que el duo conclusiu va tenir una progressió irresistible fins a una culminació ferotge, àdhuc orgasmàtica.

Contra pronòstic, Siegfried forja l'espasa Notung

Lance Ryan és el Siegfried del moment, no només per la seva ubiqüitat (serà un dels protagonistes del Ring del bicentenari a Bayreuth), també per la seva fiabilitat. La veu és lletjota i més clara del que se sol entendre per Heldentenor, però l’energia, la seguretat i suficiència en el registre agut tenen pocs parions (i si ens posem a buscar exemples venerables, recordem que molts grans referents cantaven l’obra amb no pocs talls). Amb Barenboim a la batuta, a més, el tenor canadenc va controlar les seves habituals arrossegades sonores que tan poc maco fan.

Sense que serveixi de precedent, Iréne Theorin es va trobar amb un Siegfried no pas desfonat, sinó que li plantava cara amb petulància. La veu àmplia de la soprano sueca potser la fan preferible com a Brünnhilde que com a Isolde, en tot cas Theorin va modular bé el fraseig, traduint amb gran dolçor l’“Ewig war ich” amb el commovedor tema que Wagner reutilitzaria a l’Idil·li de Siegfried, i el do agut final va ser clavat com una sageta.

Siegfried i els seus acompanyants ballarins

 

Peter Bronder va ser un Mime d’histrionisme de manual i veu penetrant; Johannes Martin Kränzle, a més de cantar molt bé, va aportar una benvinguda densitat a Alberich, antagonista d’igual a igual al Wanderer, i Mikhail Petrenko (Fafner), Anna Larson (Erda) i Rinnat Moriah (Waldvogel) van complir amb escreix. Queda el cas de Juha Uusitalo, un Wotan i Wanderer habitual a molts escenaris que, o bé tenia una indisposició no anunciada o una mala forma passatgera o, confio que no, alguna cosa pitjor. Aquesta va ser la sensació que es desprenia de les primeres frases, amb una veu que sonava amb dificultats, mat, agut inestable i vibrato exagerat. A mesura que avançava la funció el seu rendiment es va estabilitzar, sense dissipar la sensació que el baix-baríton finlandès volava amb el dipòsit de reserva.

El muntatge no va facilitar les coses a Uusitalo. Durant les preguntes amb Mime, la plataforma sobre la que s’estava es va anar aixecant fins a arribar a una posició vertical, amb Uusitalo fent equilibris i, després, baixant amb molta cura per no obrir-se el cap. Un altre exemple de sabotatge als cantants: la roca de Brünnhilde és un monticle cobert de roba del qual la valquíria ha de pujar i baixar amb un vestit amb una cua quilomètrica. Si el que transmet la posada en escena és patiment per la integritat física dels cantants és que alguna cosa no funciona, per molt que es vulgui dissimular amb pomposos discursos dramatúrgics al programa de mà.

La roca de Brünnhilde, amb Siegfried a punt de fer el petó

La producció de Guy Cassiers continua amb la seva depriment grisor visual només salvada per vídeos omnipresents de difusa abstracció que aporten alguna nota de previsible color (el roig de la forja i del foc que envolta Brünnhilde). La caracterització dels personatges, si no original, és correcta, amb la curiositat d’un Siegfried que sembla una estrella del rock, caçadora de cuir inclosa. Esclar que cap estrella del rock reaccionaria amb por infantil al descobrir que la valquíria no és un home. Cassiers repesca la supèrflua troupe de ballarins de Sidi Larbi Cherkaoui, que fan anar una gran tela a mode de drac i després giravolten sense parar al voltant de Siegfried. Si la miopia no m’enganya, amb les espases en algun moment formen una estrella de David, per motius que se m’escapen del tot. Sort que la grisor dramàtica segueix redimida per la brillantor musical.

Fotos: Monika Rittershaus