Manfred Honeck dirigeix una fervorosa 'Segona simfonia' de Mahler a Palau 100

Una simfonia de Mahler és un món d’emocions extremes que cal cohesionar amb el cor calent i el cap fred per evitar el risc de dispersió. Aquestes són virtuts que poden ser aplicables a Manfred Honeck, a les quals es pot afegir una mà ferma per marcar amb claredat les seves intencions. El músic austríac, antic violinista de la Filharmònica de Viena, és l’actual director titular de l’Orquestra Simfònica de Pittsburgh, un conjunt amb més de 100 anys d’història que, sense formar part del selecte grup orquestral nord-americà de les Big Five (Nova York, Chicago, Cleveland, Filadèlfia i Boston), pot lluir en el seu historial batutes com les d’Otto Klemperer, Fritz Reiner, Lorin Maazel o Mariss Jansons. La formació nord-americana ha encetat la seva gira europea en el cicle Palau 100 amb una obra d’impacte assegurat, la Simfonia núm.2 de Mahler.

Marxes apocalíptiques, visions celestials i remembrances bucòliques van ser conjurades per Honeck en un primer moviment impressionant que va posar de relleu les característiques d’una orquestra, si no excepcional, sí de notable solidesa. A una corda ajustada i una fusta de notable presència, amb solistes que van treure bon profit de les seves oportunitats de lluïment, s’hi va sumar un metall d’una potència aclaparadora, propi de les formacions americanes, si bé al límit de les capacitats acústiques del Palau. La col·locació dels músics, amb la corda separada per tres graons d’un vent arrenglerat amb força estretors, reforçava l’impacte decibèlic d’un metall capaç també, tanmateix, de benvingudes subtileses (els pianos del primer trompeta, el solemne coral dels trombons a l’últim moviment).

Si ja en el monumental Totenfeier inicial Honeck va combinar terribilità amb suavitat, ferotges urpades orquestrals amb oasis íntims, gràcies a una gran cura en les dinàmiques i els accents, en els moviments següents va subratllar el to de dansa popular de molt dels temes utilitzats per Mahler. En el segon, superada la sorpresa inicial d’un temps més àgil que d’habitud, el resultat va ser més convincent que en un tercer un xic més decaigut en el seu transcurs, potser perquè l’òptica de Honeck va restar part de la força paròdica del passatge. Sigui com sigui, el director austríac va evidenciar tenir una mirada pròpia sobre la partitura mahleriana, no només amb els interessants comentaris que signava al programa de mà (no tothom gosaria citar Benet XVI), també en la manera d’aplicar-la a la pràctica.

La veu va entrar de forma corprenedora amb el timbre càlid i el fraseig emotiu de la contralt Gerhild Romberger, en un ‘Urlicht’ lliure d’afectacions, i amb un caràcter més ultraterrè encara gràcies a la decisió de Honeck se situar rere l’escenari el metall que respon al cant. Romberger reapareixeria en el cinquè temps al costat d’una Laura Claycomb de so més esquerdat. En aquest moviment, Honeck va tornar a desplegar amb precisió tots els contrastos entre els diferents episodis de la vasta introducció orquestral sense perdre mai de vista el destí final, l’himne a la resurrecció que tanca la simfonia. L’entrada en ultrapianíssim de les veus combinades de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana va ser un dels instants màgics del concert. Situada a l’orgue i en llotges laterals del segon pis, la qual cosa no devia facilitar una conjunció en general reeixida, la massa coral dirigida per Josep Vila va donar també el fervor requerit a l’exultant afirmació que posa punt final a aquest colpidor viatge de la foscor de la mort a la llum de la vida eterna.