Un impactant 'Prometheus' d'Orff, a la Triennal del Ruhr

Amb retard excessiu (el festival ja fa dies que va acabar), recupero una representació que em va impactar força a la Triennal del Ruhr, la cita fundada per Gerard Mortier que aprofitava les impressionants infraestructures siderúrgiques i fabrils d’un dels cors industrials d’Alemanya, reconvertides en centres culturals i punts d’atracció turística. A partir d’aquest 2012, i durant tres anys, l’intendent en serà el compositor Heiner Goebbels, succeint Willy Decker, i el seu primer programa comptava amb propostes inusuals, a to amb la reputació del festival. La que em va dur fins a Duisburg va ser la possibilitat de veure per primer cop en directe una òpera de Carl Orff, en aquest cas Prometheus.

Orff és un d’aquells noms associats de forma inevitable amb un sol títol, Carmina burana, una de les obres més populars del segle XX, gravada i explotada fins a la sacietat, de la qual es poden dir moltes coses dolentes, però en absolut negar la seva diabòlica eficàcia. Com en molts altres compositors de fama per una única peça, Orff té molt més en el seu catàleg, a més d’un mètode pedagògic força difós. Un capítol destacat l’ocupen les òperes basades en tragèdies gregues a través de les quals el compositor alemany va buscar una via pròpia per al teatre musical, allunyada tant de les herències romàntiques com de les abrasions avantguardistes.

Simplificant de manera barroera, es pot dir que Prometheus, basada en el Prometeu encadenat d’Èsquil i estrenada el 1968, són dues hores i mitja sense pausa, en grec antic (i en aquest cas sense sobretítols), amb un cant/declamació que dóna poques ales a l’expansió efusiva i una orquestració massiva basada en percussions, vents i pianos que aporten un to insistent, colpejador. La sensació és la d’assistir a un ritual que prové de la nit dels temps sobre les veritats més pregones de la existència humana.

 

Aquest caire ritualista d’una obra d’argument mínim (Prometeu rep diverses visites mentre és encadenat per desafiar els déus al donar el foc als homes), l’ha copsat a la perfecció l’artista samoà Lemi Ponifasio. Aprofitant la llargària immensa de la Kraftzentrale, una inacabable plataforma reflectant permet realitzar preciosos jocs de llums. L’austeritat i la concentració són màximes, amb el protagonista immòbil en la part davantera mentre la resta de personatges entren i surten de la plataforma. Al costat esquerra, el cor d’oceànides camina en formació regular mentre que a la dreta desfila una humanitat més desendreçada, però també en moviment continu. La companyia de dansa MAU del propi Ponifasio puntua alguns dels interludis instrumentals sense assumir un protagonisme exagerat, excepte una figura recurrent a quatre potes que finalment camina sobre dues, metàfora simple i eficaç del salt evolutiu que suposa per a la humanitat els ensenyaments de Prometeu. Els hem aprofitat bé? Passejant pel recinte siderúrgic on tenia lloc la funció, la resposta no era del tot clara. En tot cas, és curiós com la tècnica i la indústria poden crear les autèntiques catedrals del segle XX, objectes turístics a visitar, impressionants per les altíssimes xemeneies, enormes canonades i dipòsits, que potser algun dia comentarem com si fossin una volta gòtica o un cimbori renaixentista.

Sobre una plataforma elevada d’aspecte rocós, l’orquestra dirigida per Peter Rundel, formada per l’Ensemble musikFabrik, SPLASH-Perkussion NRW i l’Orchesterzentrum NRW, va explotar i eixordar amb visceralitat ben menada, mentre que les dones del ChorWerk Ruhr van exhibir un sentit impecable de l’afinació i la conjunció. Entre els solistes va destacar poderosament Brigitte Pinter, escruixidora en els laments i els crits desesperats d’Io. Wolfgang Newerla va aguantar el tipus vocalment com a Prometheus, tot i que amb accents un xic tous en ocasions: a més, les ingestes d’aigua i eixugades de suor, tot i que comprensibles, trencaven massa amb l’atmosfera creada pel muntatge. Hi va haver alguna deserció (els seients no facilitaven les coses), però la majoria del públic va romandre per aplaudir amb ganes al final de la representació.

Fotos: Paul Leclaire