La nova aventura baritonal de Plácido Domingo: 'I due Foscari' de Verdi al Palau de les Arts de València

Plácido Domingo no sembla tenir intenció de tractar-se la bulímia de papers ni de deixar les incursions en territori baritonal. El que fa poc més de tres anys, quan Domingo va debutar com a protagonista de Simon Boccanegra a l’Staatsoper de Berlín, semblava un experiment curiós (i força reeixit) d’un artista omnívor, ara genera menys simpaties –al menys, entre el gremi crític- i molts més dubtes. Per si no ha quedat clar, repetim-ho: Domingo no és, millor dit, no sona com un baríton, i molt menys com un baríton verdià. Per molt color fosc que tingui la veu, el centre de gravetat no és el mateix i papers com Francesco Foscari ho posen més en evidència. 

Pare, fill i jove en plena tribulació

Domingo va debutar al setembre I due Foscari, un dels títols més ombrívols dels anys de galeres de Verdi, a la seva Òpera de Los Angeles en una coproducció que arribava a un Palau de les Arts de València necessitat de figures que ja no es pot permetre (només cal mirar els repartiments de l’escurçada temporada) i que, per altra banda, ha de fer valer la seva capacitat artística davant les males notícies que se li acumulen: el descobriment que la coberta del malastruc edifici de Calatrava s’està arrugant i esquerdant és la nova gota en un vas ja vessat fa temps.

Deixant de banda les tipologies vocals, Francesco Foscari demana a l’intèrpret una disciplina belcantista que mai ha estat entre les primeres virtuts de Domingo: al seu fraseig li va faltar soltesa i ductilitat, una línia més acurada. Què el va tornar a salvar? La força de persuasió, la convicció sense límits que van fer que, després de dos actes tan correctes com grisos, la mort del dux de Venècia fos de veritat colpidora, malgrat un crit extemporani. El balanç final, doncs, és més aviat positiu, encara que creix l’escepticisme vers les anunciades noves aventures baritonals de Domingo, com Nabucco o Luna.

Lucrezia pateix perquè el seu home està engabiat

Operalia, el concurs impulsat pel cèlebre tenor, segueix sent una plataforma per a les veus emergents, que poden treure profit no només del ressò mediàtic, sinó, més important encara, de l’avantatge de disposar d’un padrí amb gran influència. La soprano xinesa Guanqun Yu va quedar l’any passat segona (i no vencedora, com proclamava el currículum a l’escarransit programa de mà), desplegant com a Lucrezia Contarini un instrument vibrant i un cant de notable entrega dramàtica, si bé l’emissió no sempre va estar ben controlada i algunes agilitats no eren prou netes. Un gran potencial susceptible de major disciplina vocal. Ivan Magrì va ser un Jacopo Foscari de timbre solar i fraseig un punt lacrimògen, però també és un nom a seguir. Això sí, malgrat ser l’última de sis funcions, o no dominava prou el paper o no es va entendre bé amb Omer Weir Wellber, perquè hi va haver massa desquadraments. Potser va ser una suma dels dos factors.

Un altre cas de talent encara per modular, el titular del Palau de les Arts no va posar les coses fàcils als cantants. De tremp no en va faltar, ni de tensió, com tampoc van fallar la magnífica orquestra ni el no menys esplèndid cor. Ai las, la versió de Wellber va tendir al frenesí i al tremendisme, com si Foscari necessités els desbordaments orquestrals d’Otello, imposant de pas un marc rígid als cantants i, en molts finals de número, accelerant de forma brusca sense embragatge ni canvi de marxes.

La justícia del dux i els sentiments del pare, enfrontats

No sé què m’avorreix més, una posada en escena casposa o un muntatge amb ínfules de modernitat que acaba sent igual de caspós que les propostes més reaccionàries. La producció de Thaddeus Strassberger té poca història, amb el seu decorat pseudomodern (una gran estructura semiderruïda) en contraposició a un vistós vestuari d’època i un bon grapat de desplaçaments de plataformes mòbils (un eco de ponts i gòndoles per recordar que som a Venècia?). L’inici de l’acte tercer recordava més aviat una revetlla poc lluïda, mentre que la repetició d’una idea no la valida: Jacopo Foscari surt tres cops en una gàbia, els dos primers baixant del teler. No cal ni dir que la direcció d’actors es va limitar al mínim comú denominador. Per Domingo i els coprotagonistes (i per Verdi!) va pagar la pena l’excursió.

Fotos: Tato Baeza