'Les contes d'Hoffmann' d'Offenbach al Liceu, una producció amarada de gris

Els elements eren propicis perquè Les contes d’Hoffmann esdevinguessin un dels punts àlgids de la temporada del Liceu. D’entrada, teníem la pròpia obra, un dels cims del repertori francès i culminació pòstuma de la carrera de Jacques Offenbach, una òpera que serveix de pont entre l’herència romàntica de l’Alemanya que el va veure néixer i la França que el va acollir i el va convertir en el “Mozart dels Camps Elisis”. Es tractava, a més, d’una nova producció amb noms de pes, començant per la direcció de Laurent Pelly –responsable d’aplaudits muntatges d’altres títols d’Offenbach- i Stéphane Denève, que tan bona impressió va causar a Barcelona amb Ariane et Barbe-Bleue de Dukas. A més, Natalie Dessay havia d’abordar totes les heroïnes femenines de l’auca i, com a reclam mediàtic, hi havia l’ascendent Vittorio Grigolo com a protagonista.

 

Del programa de temporada a l’escenari han passat moltes coses. Grigolo va desaparèixer per donar pas al prometedor Michael Spyres; Dessay va renunciar al repte múltiple (de nou, a Minkowski ja li ha donat diverses carabasses) i, ja que ja fa anys va treure Olympia del seu repertori, es va quedar només amb Antonia; i les fotos que el mateix Liceu va difondre abans de l’estrena van alimentar una sospita que ja existia, que el muntatge de Pelly no era pas nou, sinó el presentat a Lausana el 2003 i reprès a Marsella el 2004 i a Lió el 2005. Com que el programa anuncia nova coproducció entre el Liceu, San Francisco i Lió, serem comprensius i acceptarem que la novetat ha trigat uns anys ha arribar al teatre de les Rambles. Tots aquests elements, tanmateix, no expliquen la sensació de lleuger desencís que el cronista va tenir durant la funció. Entenguem-nos, no hi va haver cap desastre, el conjunt no va mancar mai d’una aplicada dignitat, però la màgia dels Contes va aparèixer ben poc.

Michael Spyres te un timbre agradable i una línia sempre elegant, però Hoffmann demana un tenor d’una altra estofa, i per volum i color, la veu del cantant nord-americà era una talla massa petita, al menys en un teatre com el Liceu. A més, en un rol extenuant, Spyres va arribar molt fatigat als dos últims actes, amb aguts laboriosos i amb tendència a quedar-se enrere (i de pinyols, pel que vaig escoltar fa uns mesos a La muette de Portici a l’Opéra Comique, en té). Més determinant encara, tot i els seus esforços, mai es va saber imposar com a l’eix central de la representació com tot Hoffmann ha de ser. Kathleen Kim va fer tot el que s’espera d’una nina mecànica com és Olympia: agilitats, roulades i sobreaguts impecables, servits, no obstant, amb una gràcia limitada. Tatiana Pavlovskaya va ser una Giulietta de dicció peculiar en els diàlegs, que va tenir limitades oportunitats de treure suc a una veu penetrant, mentre que Susana Cordón aportava alguns aguts estridents a una Stella que aquí sí que cantava, fins i tot un fragment del “Non mi dir” de Don Giovanni com a pròleg inesperat. I Natalie Dessay?

Fer massa cas de la piuladissa i la blogosfera (inclosa la generada aquí) pot ser perniciós, perquè més d’un dóna per acabada la soprano francesa. Com quasi sempre, no hi ha per tant. Cert, la veu s’ha empobrit i l’agut s’ha endurit; cert, potser Antonia tampoc li convé (una lírica amb més cos i vellut seria ideal); però entre els amors de Hoffmann era l’única que ni semblava una atracció de fira ni un peix fora de l’aigua, sinó que sabia què cantava i perquè. Dit d’una altra manera, per molt important que sigui, valorar Dessay només en termes vocals és quedar-se amb mitja pel·lícula, i jo prefereixo quedar-me amb tot el film d’una Antonia dolençosa.

Continuem en família, perquè l’actuació més rodona, i la més ajustada entre els requeriments dels papers assignats i els recursos interpretatius, va ser la de Laurent Naouri, Lindorf, Coppélius, Miracle i Dapertutto d’una ironia deliciosa, esperit malèfic amenaçador i juganer alhora que va enlairar totes les escenes on participava. Notable també la Musa i Nicklausse de Michèle Losier, i divertit Francisco Vas en els quatre criats (Andrés, Cochenille, Frantz i Pitichinaccio) dins d’un extens repartiment on també van participar Salomé Haller (la veu de la tomba), Manel Esteve Madrid (Spalanzani), Carlos Chausson (massa bon cantant per fer només de Crespel), Isaac Galán (Schlémil, Hermann), Àlex Sanmartí (corrent amunt i avall com a Luther) i Airam Hernández (Nathanaël).

Serà Pelly un director més apropiat per a la comèdia que per a títols dramàtics? El desastrós Robert le Diable al Covent Garden aixì ho indicava, si bé, per sort, aquests Contes no cauen al mateix nivell. El director francès ha volgut treure oripells i lluentons als Contes, concentrant la mirada en un Hoffmann perdut que mai troba el seu lloc. El preu és una sobrietat visual tediosa per moltes projeccions no sempre clares i molts moviments (sorollosos) de plafons i parets que hi hagi, tot i que hi ha solucions que demostren l’habilitat teatral de Pelly –la transformació de la Musa en Nicklausse, la grua, d’entrada invisible, que mou Olympia abans que aquesta evolucioni sobre patins (?!), la desaparició del reflex de Hoffmann. S’haurà empeltat Stéphane Denève de la grisor que domina la posada en escena? La seva batuta va prioritzar l’equilibri i la claredat, evacuant pel camí part de la lleugeresa i quasi tota la fantasia i l’esperit romàntic de la partitura d’Offenbach.

Ah, la partitura. Quina partitura? Les contes d’Hoffmann és un trencaclosques inconclús pel seu autor que, des de la seva estrena pòstuma, ha donat molta feina a editorials i musicòlegs, sempre pendents de l’aparició de material desconegut (i fer caixa). Als últims anys, molts teatres han preferit seguir l’edició de tota la vida de Choudens incorporant, segons el gust del consumidor, algunes de les troballes de l’edició Oeser (així Nicklausse pot tenir més oportunitats). Dos dels màxims especialistes en la qüestió han decidit unir esforços en una nova proposta que en teoria és l’emprada pel Liceu, que anuncia en el programa: “Edició basada en l’edició integral de l’òpera de Michael Kaye i Jean-Christophe Keck per contracte amb Schott Music” (frase que permet suposar que el lloguer del material deu haver costat un ull de la cara). El mateix Keck explica al número de L’Avant Scène Opéra dedicat als Contes que l’edició inclou tant la versió “opéra comique” (amb diàlegs parlats) com la versió “òpera” (amb els recitatius musicats per Guiraud, opció en teoria presentada per Marc Minkowski en concert fa unes setmanes a París). 

Què vam escoltar al Liceu? Molts diàlegs, escrits per la col·laboradora habitual de Pelly, Agathe Mélinand, que no van aportar gaire cosa de rellevant, excepte, imagino, més pagament de drets a banda dels de la partitura. Algunes decisions sorprenen, com la inclusió de dues curtes àries seguides de Nicklausse a l’acte d’Olympia o les diverses repeticions dels acords introductoris de l’acte d’Antonia per acompanyar moviments de decorat. Si els tres primers actes funcionen més o menys com d’habitud, els problemes comencen amb els actes que Offenbach va deixar menys enllestits. A l’acte de Venècia hi ha un enfilall de melodrames (diàlegs sobre fons musical; de qui són?) que es fa carregós, una ària de Dapertutto que recorda l’“Scintille diamant” apòcrif de tota la vida, Giulietta es queda sense número propi i el final, si no vaig errat, és el preparat per Keck, tot i que, i això és collita del muntatge, Hoffmann no mata Pitichinaccio sinó Giulietta. Ni musicalment ni dramàticament res acaba de funcionar. No gaire més ben lligat és l’últim acte, amb un duo nou per a Stella i Hoffmann, també preparat per Keck, mentre que l’apoteosi conclusiva amb la Musa va ser gens apoteòtica, segons sembla per decisió del director d’escena. Manipulacions a banda i banda que, un cop més, fan que sigui impossible trobar dos Les contes d’Hoffmann iguals.

No puc acabar sense agrair el detall del Liceu en dedicar la funció al desaparegut Agustí Fancelli. Trobarem a faltar els seus comentaris i la seva companyia.  


Fotos: Antoni Bofill