L'ABAO continua amb Tutto Verdi amb una primícia a l'Estat: la versió original de 'Les vêpres siciliennes'

L’objectiu del cronista a l’hora d’assistir a diverses de les representacions del projecte Tutto Verdi que ha endegat l’ABAO (Associació Bilbaïna d’Amics de l’Òpera) és del tot confessable: poder veure les obres del compositor italià que rarament es programen arreu i així poder explicar a qui m’escolti que les he vistes totes, encara que en algun cas, amb un cop crec que ja n’hi ha prou. La iniciativa ha tingut un nivell qualitatiu variable que ha pujat considerablement amb Les vêpres siciliennes, una de les apostes més ambicioses fins ara, en la que era, si no vaig errat, l’estrena a l’Estat de la versió original francesa de l’obra.

Mort i vida comparteixen escenari

Estrenada el 1855 a París, tot just després de la coneguda com a “trilogia popular” (Rigoletto, Il trovatore, La traviata), l’obra marca un pas més en el continu desenvolupament creatiu de Verdi. No es tracta com a Jérusalem d’una adaptació al gust parisenc d’una òpera italiana, sinó d’una grand opéra amb tots els i uts –ballet inclòs- on el compositor entrellaça història col·lectiva i drama individual, responsabilitat política amb conflicte emocional, amb una tensa relació paterno-filial com a epicentre. Sens dubte, amb la següent grand opéra, Don Carlos, Verdi sí que signarà una obra mestra indiscutible, però Les vêpres no és per això un títol menys esplèndid, amb una música de gran inspiració –també el ballet, Les quatre saisons-. Potser els girs melodramàtics de la trama, a banda de les dificultats notables dels quatre rols protagonistes, expliquen l’arraconament de l’obra, ja sigui en l’original francès o la traducció italiana, mentre Don Carlos i, sobretot, Don Carlo ja no és ni de bon tros la raresa de fa unes dècades.

Un funeral en directe per la televisió

Bilbao va fer bé els deures i va complir amb la primera condició bàsica per dur a escena amb èxit Les vêpres: reunir un sòlid quartet protagonista, això sí, amb una dicció francesa fluctuant o, en algun cas, exòtica. En lloc destacat cal situar Gregory Kunde com a Henry. El tenor nord-americà, com va palesar fa unes setmanes al Liceu amb Il pirata de Bellini, viu un moment de forma exultant i aquesta funció al Palacio Euskalduna en va ser un nou exemple. Oblidem el re sobreagut de l’acte cinquè, resolt amb un falset no del tot reeixit; per la resta, Kunde va lluir una insolència vocal (i uns pinyols saníssims) al servei d’una encarnació ben modulada d’aquest rebel que descobreix que l’opressor és el seu pare. Justament, algunes de les escenes més intenses de la vetllada van ser les protagonitzades per Henry i Guy de Montfort, un Vladimir Stoyanov que, tot i no tenir l’òptima densitat del baríton verdià, va signar una interpretació meritòria per la noblesa del fraseig i la fermesa dels atacs.

Pare i fill, per fi cara a cara

 

Ni l’ària de l’acte primer ni el cèlebre bolero del cinquè, d’agilitat discreta, van ser els millors moments de l’Hélène de Lianna Haroutounian. Quan el cant havia de ser més spianato la veu fosca, homogènia i poderosa de la jove soprano armènia va causar una més que grata impressió. Jean Procida va ser un Dmitry Ulyanov fidel a la tradició eslava de baixos de veu imponent, tot i que no va acabar de solcar totes les contradiccions d’un personatge que comença amb una de les àries més belles del repertori per esdevenir una figura assedegada de sang.

La tria de John Mauceri com a director musical va ser sorprenent, perquè associava més la batuta del nord-americà als compositors del seu país (a Bilbao va dirigir Susannah de Floyd) que a Verdi. La seva versió va anar agafant entitat a mesura que avançava la funció i, sense oferir grans revelacions, va garantir que el gran edifici no trontollés mai. A favor seu va tenir una notable Simfònica d’Euskadi –amenaçada de fusió amb la Simfònica de Bilbao-; en contra, un cor en decalatge continu, que, tot sigui dit, Mauceri tampoc es va capficar gaire en disciplinar.

Les amenaces i la violència són moneda corrent

L’element més llampant de la representació va ser la nova producció de Davide Livermore, compartida amb el Regio de Torí i el São Carlos de Lisboa. El muntatge s’havia estrenat al primer teatre el 2011 dins dels actes de commemoració del 150 aniversari de la unificació italiana, la qual cosa explica la mirada radicalment contemporània de Livermore. No estem a la Sicília del segle XIII que es revoltaria contra el domini francès (per passar a domini de la corona catalano-aragonesa), sinó ara i aquí, en un país dominat per elits corruptes i mafioses, on una televisió xarona és còmplice de l’embrutiment d’una societat mesella, tot i la desfilada en un vídeo de les glòries pàtries. Per ancorar encara més la seva denúncia, Livermore recrea als dos primers actes el funeral del jutge Giovanni Falcone el 1992 i l’escenari del brutal atemptat que va acabar amb la seva vida (impactant el decorat de Santi Centineo, que imagino deuria tenir una especial ressonància en una terra que també ha patit de valent el terrorisme). Mirada severa a la Itàlia de Berlusconi? Sens dubte, però la lliçó és ben aplicable a la misèria moral en què ha caigut l’Estat espanyol (Catalunya inclosa, com és notori). La revolta final pren aquí la forma d’un cor que ocupa els escons del parlament i es treu la màscara hipòcrita que cobria el seus rostres mentre al fons es pot llegir una cita de la Constitució italiana: “la sobirania pertany al poble que l’exercirà en la forma i en els límits de la Constitució”. Llàstima que per aquestes latituds els límits de la Constitució són ben estrets.

No tothom veu el matrimoni de la mateixa manera

 

Un muntatge poderós i compromès llastat, ai las, per un seriós problema que no és pas el fòrceps amb què el concepte s’imposa sobre l’argument, sinó una realització pràctica insuficient. Tot i que Livermore no descura el drama dels personatges –l’acte quart, en la meva opinió el més rodó de la partitura, va estar ben resolt-, en massa ocasions sembla aplicar els elements més superficials de l’estètica Bieto –la gresca en l’escenari de l’atemptat- amanits amb gotes Konwitschny, i amb detalls risibles (els moments de violència). El final de la partitura és tan fulgurant, per no dir precipitat, que la cita constitucional passa molt desapercebuda, tot i que el gran problema rau en el ballet. A Torí es va representar la versió italiana sense ballet, amb la qual cosa Livermore ha hagut d’omplir mitja hora més. Solució: projectar un vídeo amb escenes vàries del 15-M i altres moviments de protesta d’aquí i d’allà, un recurs tosc i fàcil que, tot i la bellesa de la música, va generar un tedi immediat, agreujat perquè des de la localitat del cronista moltes imatges quedaven tallades i poc reconeixibles. Sigui com sigui, les quatre hores llargues de la representació, pauses incloses, van passar volant. Tutto Verdi reprendrà el seu camí a la temporada vinent de l’ABAO.  

Fotos: E. Moreno Esquibel