Entrades
150 anys de la mort d’Hector Berlioz, 350 de
la creació de la institució que esdevindria l’Òpera Nacional de París, i 30 de
la inauguració de l’Opéra Bastille: tot conflueix en la nova producció de Les troyens (la primera òpera
representada al teatre, tot i que al 1990), un dels plats forts d’una temporada
no pas pobra en plats forts, servit per un equip artístic de primera línia. A l’hora
de la veritat, el resultat no ha estat a l’alçada de les expectatives (cert,
elevades), si bé costa d’entendre els motius del sarau monumental que les
cròniques diuen va haver en l’estrena o dels crits puntuals en la funció que
comentem: poca paciència.
Dmitri Tcherniakov és un dels noms més grans
de la posada en escena actual, circumstància que no impedeix que, de tant en
tant, l’espifiï. Les troyens no forma
part dels treballs més inspirats perquè la fórmula aplicada en altres ocasions
aquí no funciona. Evacuant tota èpica i tot romanticisme, el director rus agafa
l’escalpel més esmolat per deconstruir a fons la trama, inventant elements argumentals
alternatius amb una relació més o menys tangencial a la lletra del llibret. L’operació
funciona força als dos actes inicials a Troia, amb una escenografia del mateix
Tcherniakov que mostra de forma brillant una ciutat actual destrossada per la
guerra i una sala del palau de Priam, un sàtrapa que imposa la seva voluntat a
la família reial. Cassandre és l’element rebel, com ja apunta el vestuari
(Elena Zaytseva), una filla que, tal com suggereix un vídeo, va patir abusos de
petita per part del pare. Tcherniakov abusa dels rètols informatius a la CNN
per explicar la seva visió de la història, tot convertint la caiguda de Troia
en una conseqüència de conspiracions personals. Énée traeix el seus al veure
que, com a successor, Priam prefereix Astyanax, el fill d’Hector, al seu
Ascagne. El protagonista es penedeix tard de la seva traïció i comença a perdre
la raó mentre els mòduls del decorat ballen amunt i avall, alhora que Cassandre
troba la mort, sola, cremant-se com un bonze.
Si la brillantor del decorat i la capacitat de
girar com un mitjó el perfil dels personatges són els pilars d’aquests dos
actes, les coses es torcen molt a Cartago, encara que sigui la continuació
lògica de les malvestat del que hem vist abans. L’enorme decorat únic,
il·luminat per Gleb Filshtinsky seguint el pas del dia i la nit, ens porta a un
centre de rehabilitació de víctimes de guerra sota la cura atenta d’un equip de
terapeutes (com Narbal, Anna i Iopas). Entre els pacients (alguns amb cames
ortopèdiques), trobem una dona tractada com una reina, amb corona de cartró i
capa de paper, Didon. Un grup de nous pacients s’incorporen a la teràpia de
jocs de rol, amb especial intensitat per part d’Énée, barallant-se de valent
amb un cuidador disfressat al final de l’acte tercer. L’atracció sembla més
forta de Didon cap a Énée que a l’inrevés, com es dedueix d’una Cacera reial i tempesta convertida en un
nou exercici. Els dos amants amb prou feines es toquen en un duo d’amor que
acaba amb l’heroi tornant a escoltar les veus que l’impel·leixen a marxar cap a
Itàlia (per descomptat, no hi ha no déus ni espectres). Tot i els intents dels
cuidadors, a l’abandonada Didon no li queda cap altra sortida que prendre’s tot
un pot de pastilles l’efecte letal del qual no arriba fins a l’últim moment,
esvalotant terapeutes i pacients.
Tcherniakov ja va emprar la tàctica de la
teràpia per curar traumes a la Carmen d’Aix-en-Provence,
de forma molt més enginyosa i estimulant. A París, a banda del farciment amb detalls
superflus (la taula de ping pong), aquest recurs no funciona perquè l’encaix
entre realitat, joc i deliri està mal definit, i les escenes estan menys ben
resoltes que als dos actes anteriors. A més, si pot ser comprensible la
voluntat d’oferir una mirada sense pietat sobre Énée, la tragèdia de Didon
queda del tot aigualida. A la decepció per la producció cal afegir el desencís
pels excessius talls a la partitura. Siguin causats per Tcherniakov, per
Philippe Jordan o pels dos, no deixa de ser lamentable que ni tan sols a l’any
Berlioz l’Òpera de París es digni a interpretar sencer Les troyens.
La direcció de Jordan ha estat irregular, amb
un so flou, sense la nitidesa que la
inventiva orquestral del compositor demana, i, en els primers quadres, amb un
sentit perfectible de la quadratura entre fossat i escena. Passatges ben
caracteritzats s’alternaven amb d’altres més plans, gosaria a dir avorrits,
fins i tot, sense que això discuteixi el nivell de l’orquestra o del cor (en
progressió positiva al llarg de la funció), ni de les qualitats del director
musical de la casa.
El repartiment ha estat, en conjunt, l’element
més destacat, fins i tot amb els canvis soferts (adéu Garanca i Hymel).
Stéphanie d’Oustrac és una cantant fascinant, d’una estatura tràgica i noblesa
d’expressió impactants, tot i una veu no òptima per a l’hangar que és la
Bastilla. La colpidora expressivitat de la seva Cassandre ha estat un dels
puntals dels actes troians junt amb el Chorèbe plusquamperfet de legato i d’elegància
de Stéphane Degout. Qui sap si per demostrar potència, París va convocar algun
cameo de luxe, però si és una injustícia dur Véronique Gens només a lluir palmito com a Hécube (no té ni mitja
frase en solitari), és incomprensible contractar com a Priam un Paata
Burchuladze amb l’ombra d’una veu.
Versàtil com pocs tenors avui en dia, Brandon
Jovanovich va ser un Énée de format heroic, enèrgic sense estar exempt de
delicadesa (el duo de l’acte quart), però amb un agut blanquinós i cada cop més
laboriós. Didon es va beneficiar dels mitjans opulents i el cant càlid d’Ekaterina
Semenchuk, no tant d’una dicció boirosa. Aude Extrémo i Christian Van Horn van
estar ben compenetrats com a Anna i Narbal, amb el mèrit afegit de cantar el
seu duo mentre ells mateixos juguen a tenis taula. El mel·liflu Iopas de
Cyrille Dubois va tenir més sort que l’Hylas evocador de Bror Magnus Robertson,
que només va poder cantar una part del seu número. Comptat i debatut, entre la
quinzena de produccions que he vist de Les
troyens aquesta no és ni de les millors ni de les pitjors. Això sí,
tractant-se de totes les efemèrides implicades, París ha fet curt.
Post scriptum: Amb la crònica de l’òpera més
estimada del compositor més estimat, tanco l’activitat d’aquest blog, al menys
per ara. Assumeixo noves responsabilitats en el camp de la música que limitaran
la meva activitat crítica, tot i que la mantindré en algunes finestres
mediàtiques per a esdeveniments internacionals. Ha estat un plaer poder
compartir, amb qui de bon grat ha volgut llegir aquestes reflexions, la meva passió
per l’òpera, una passió que no m’abandonarà mai. Qui sap si, quan la vida doni
més voltes, les cròniques tornaran a fluir. Mentrestant, moltes gràcies per la
paciència. Ens veiem al teatre!
Representació vista el 3 de febrer
Fotografies: Vincent Pontet
