Les previsions s’han acomplert i Rusalka ha esdevingut el que serà, sens
dubte, un dels punts àlgids de la temporada del Liceu. Tampoc ha estat gaire
sorprenent la rebuda tempestuosa (una forta barreja de protestes i aplaudiments)
a Stefan Herheim a l’hora de les salutacions finals. La seva proposta és d’una
radicalitat conceptual no apta per a tots els gustos encara que vingui
acompanyada d’una vistosa maquinària teatral. El director noruec no ens explica
la trama literal de l’òpera més famosa de Dvorák, però està gaire lluny del
missatge profund de l’obra? Crec que no.
Camilla Nylund anuncia la seva òpera |
Aquest conte líric en tres actes planteja la
conciliació impossible de dos móns dissemblants. La puresa insubornable de l’ondina,
tot i el sacrifici extrem que realitza, no pot vèncer la mesquinesa dels humans
i si al final el seu bes fatal allibera el príncep del seu turment, ella roman per
sempre més en els llimbs de la no existència, ni humana ni ondina (tot i que la
música radiant de Dvorák exclouria un pessimisme exagerat). Com ja va fer en l’encara
més polèmic Die Entführung aus dem Serail
a Salzburg, Herheim fa la dissecció a les relacions home-dona i arriba a la
conclusió que no hi ha res a fer, també són dos móns irreconciliables.
Tot comença per un trauma infantil |
El seu focus se centra en Vodnik, l’esperit de
les aigües convertit aquí en un marit traumatitzat des de la infantesa per les
dones. Amant de l’acumulació de detalls, la superposició de línies
significants, la multiplicació de personatges i els salts temporals, Herheim
ressegueix els diferents estadis d’unes relacions sempre insatisfactòries, ja
sigui amb la dona com a puta, com a núvia virginal, com a esposa frígida o com
a amant ardent. Rusalka, la Princesa Estrangera i Jezibaba serien així tres
cares de la mateixa moneda mentre que el Príncep és la versió jove de Vodnik. Per
acabar-ho de complicar, realitat i malson s’entrecreuen sense parar, i Herheim
no se sap estar d’afegir elements autoreferencials (el cartell de la
representació o el joc de teatre dins el teatre de l’acte segon). L’única
sortida que trobarà Vodnik és la violència i el crim contra la dona, tot i que
la imatge final, com la repetició de les mateixes rutines que serveixen de
pròleg a l’obra, ens fa pensar que estem en un bucle sense sortida.
Groissböck, Magee, Nylund, Vogt: qui és qui? |
Tot plegat ho vesteix Herheim amb un
virtuosisme teatral impressionant que posa a prova els recursos tècnics del
teatre (només vaig detectar un error, hi ha una antena parabòlica que no s’oculta
quan passem als anys 70), amb la fantàstica escenografia de Heike Scheele, un
racó d’urbs freda i desplaent (el muntatge es va estrenar a Brussel·les), i el
llampant vestuari de Gesine Völlm. Un muntatge impactant, excessiu com sempre
amb Herheim (impossible copsar tots els detalls en un únic visionat) que,
tanmateix, es cobra un preu molt alt: la manipulació grollera de la partitura.
Així, l’inici de l’acte segon entre el Marmitó i el Guardabosc esdevé una
escena de conjunt, i entre els talls infligits, n’hi ha de sensibles com l’última
rèplica del moribund príncep. Fins a quin punt són legítimes aquestes
tergiversacions per casar una obra amb una lectura escènica? A banda que els
sobretítols també estan degudament adaptats. El Liceu es cura en salut i, a
diferència de La Monnaie fa quatre anys, anuncia Rusalka com a “versió d’Stefan Herheim”. Cada espectador haurà de
posar els pros i contres en una balança i decidir si vol pagar aquest preu.
El kitsch també forma part del joc |
A nivell musical, les coses van anar molt bé
gràcies a la versió de sir Andrew Davis. Galvanitzant una orquestra que es va
superar (malgrat puntuals defallences de les trompes), el director britànic va
trobar la justa alquímia sonora en la frondosa instrumentació dvorakiana, amb
un alè líric embolcallador que, sense renegar de l’obvi influx wagnerià, va combinar
transparència i energia. Directors d’aquesta talla són tan poc freqüents al
fossat liceista que la seva visita sempre suposa un xoc de primer ordre.
Rusalka, o un nou cas de violència masclista |
Davis, a més, sempre va respirar amb els
cantants, en especial amb la protagonista, una Camilla Nylund que va anar
creixent a mesura que avançava la funció. El timbre és més aviat anònim, però l’instrument
té l’amplitud suficient, en especial en un agut que s’allibera sense problema,
i la soprano finlandesa es va entregar a fons en el personatge fins a un acte
tercer colpidor de veritat emocional. Un magnífic debut que va estar ben
envoltat pel Vodnik ressonant d’un Günther Groissböck que va tenir molta més
feina que en un muntatge tradicional (si bé semblava massa jove per a la
concepció de Herheim) i el Príncep de tendres accents d’un irreconeixible Klaus
Florian Vogt (superat una mica per l’aguda tessitura del duet conclusiu).
Decebedores en canvi la Princesa estrangera d’Emily Magee (escassa projecció,
veu sense esclat) i la Jezibaba d’Ildikó Komlósi, compensant amb histrionisme
uns registres totalment desballestats. De les tres nimfes, dues ja eren
presents a Brussel·les, Young Hee Kim i Nona Javakhidze, però la veu més
interessant va ser la de Vanessa Goikoetxea, mentre que entre els comprimaris
hi ha haver una mica de tot (de bo i de dolent). Comptat i debatut, un
espectacle apassionant que no pot deixar indiferent.
Fotos: A.Bofill