Entrades
Achim Freyer és un d’aquells directors d’escena
que deixen sempre la seva empremta inconfusible sigui quina sigui l’òpera que
aborden. La nova producció de Parsifal amb
què l’Òpera Estatal d’Hamburg ha obert la temporada no ha estat una excepció,
ben al contrari, ha estat un nou desplegament d’aquest estil visual que abraça pràcticament
tot els elements integrants de la posada en escena: decorat, vestuari i il·luminació (les projeccions en vídeo venien
signades per Jakob Klaffs i Hugo Reis), complementant una gestualitat exagerada
i antinaturalista.
Per a Parsifal
Freyer imagina un món fosc basat en la figura de l’espiral, sense començament
ni final, com a reflex de la societat del Grial fixada fora del temps i l’espai.
Parsifal serà l’element disruptor amb el seu aspecte de pallasso de cara
blanca, no debades el món del circ és un dels referents del director alemany,
un referent de marcat to expressionista reforçat pel maquillatge. Aquesta
figura d’innocència, de puresa quasi infantil, arriba a un Montsalvat fúnebre
presidit per un Amfortas a mig camí entre Crist crucificat i un titella. En la
imatgeria de Freyer hi ha aportacions suggestives (la nena de faldilla
il·luminada amb cap gros/màscara, un altre element habitual en Freyer, com a
encarnació del Grial descobert), inquietants (la figura amb cap de calavera
duent un cotxet amb una altra calavera que accentua el to fúnebre de l’acte
primer) i grotesques.
A aquest darrer apartat pertany l’abillament
extravagant, amb atributs físics desmesurats, de les noies flor a l’acte segon
(ben conjuntades les sis solistes i el cor), un buscat contrast amb el caràcter
mortuori de l’acte precedent, sota el domini d’un Klingsor demoníac que
recordava el Joker del Batman televisiu. Per la seva banda, Kundry és una
figura primària, elemental, pur instint amb la cabellera que la cobreix de dalt
a baix. Potser és imaginar massa, però el petó fatídic al protagonista
recordava el Vampir de Munch. La
redempció que porta Parsifal a aquest món sense sortida és, justament, trencar
l’espiral, desfer aquesta estructura tancada. Les parets del decorat s’aparten
per mostrar l’estructura nua de l’escenari mentre un gran mirall gira per
reflectir el públic i el fossat: una cita, conscient o no, al celebèrrim Parsifal de Herheim a Bayreuth? El
protagonista queda sol amb Kundry mentre apareix l’última de les paraules que
Freyer ha anat projectant durant la funció: Anfang.
Començament. Totes les possibilitats queden obertes.
La fascinant posada en escena (cert, amb elements
confusos que no resten força a l’impacte global) va estar acompanyada d’una
sòlida lectura musical, sense baules febles i amb temps àgils, que no
apressats, que van permetre un minutatge de música que no va arribar a les
quatre hores –calculat a ull perquè no faig servir cronòmetre; ja se sap que l’última
òpera de Wagner es presta a les comparacions de durades. Kent Nagano, titular a
Hamburg, va privilegiar la narració a les temptacions místiques o els cops d’efecte,
una opció que en algun cas podia derivar en certa neutralitat expressiva. Tot
sonava a lloc sense que, tanmateix, es pogués discernir un punt de vista
marcat. Però a mesura que la funció avançava, la lògica de Nagano es va anar
imposant, en especial en els passatges més delicats (el beatífic final),
tractats amb gran dolçor per la batuta. Nagano, a més, pot estar orgullós de la
tasca de l’orquestra i el cor a les seves ordres.
La veu d’Andreas Schager s’ha fet més
consistent des que va debutar fa dos anys el paper de Parsifal a Berlín amb
Barenboim, amb un cant més heroic, també un xic menys flexible, conseqüència
probable d’haver assumit rols més feixucs. Esclar que Parsifal canta molt menys
que Gurnemanz, un Kwangchul Youn que de nou va ser un regal per a l’oïda per la
noblesa immarcescible del fraseig i la càlida rodonesa del so. Claudia Mahnke
va resoldre sense gaire problemes la tessitura complexa de Kundry, amb una ben
modulada línia de cant que va tenir cura de totes les facetes del rol, de la
seducció a la ràbia, sense caure en efectes barats. Wolfgang Koch va ser un
lacerant Amfortas (encara millor a l’acte tercer que al primer), Vladimir
Baykov un potent Klingsor de ressons eslaus, i Tigran Martirossian un Titurel,
per sort, sense la veu jubilada.
Fotografies: Hans Jörg Michel
