diumenge, 26 de febrer del 2017

'La traviata' al Palau de les Arts, amb un vistós vestuari de Valentino. També amb Rebeka, Chacón-Cruz i Domingo



Valentino Garavani, més conegut com a Valentino, el famós dissenyador de moda, era el gran reclam de la producció de La traviata de Verdi que el Palau de les Arts de València va importar de l’Òpera de Roma. Més desapercebut va passar el detall que el muntatge suposava el debut com a directora d’escena lírica de la cineasta Sofia Coppola. Vist el resultat final, no és estrany que el modista italià cridés més l’atenció que la realitzadora de Lost in Translation.


Valentino es va responsabilitzar dels vestits de Violetta -la resta anava a càrrec d’altres creadors de la marca que va fundar-, i certament eren espectaculars, sobretot el de l’acte primer, amb la seva llarga cua, i el de la segona escena de l’acte segon, d’un roig intens. Va ser l’element més sumptuós d’una producció que també va comptar amb un decorat monumental, gentilesa de Nathan Crowley (director de producció habitual dels films de Christopher Nolan), qui, amb la gran escalinata de (aparent) marbre no va posar les coses fàcils a la soprano abillada amb de Valentino. Ja ho diuen que per lluir cal patir. Tanta opulència, tanmateix, va tenir un preu, tres entreactes, que no ajudaven a augmentar la temperatura dramàtica. Tampoc és que Sofia Coppola s’hi esmercés gaire, ja que la realitzadora no va evidenciar tenir cap idea concreta, nova o no, sobre la trama de l’òpera. Va ser un mer exercici de cal·ligrafia aplicada a una història vista mil cops, sense detalls reveladors ni convicció dramàtica. Una successió de postals i prou. Esclar que sempre hi haurà que amb això ja en tindrà prou.


Marina Rebeka té moltes qualitats per ser una bona Violetta: veu càlida, homogènia, prou àmplia per als grans esclats lítics, agilitats eficaces, fraseig curós, i una atractiva presència escènica (els Valentino li quedaven molt bé). Tot plegat, ai las, va estar llastat per una fredor notable que impedia que hom es commogués amb les seves peripècies, circumstància especialment greu en l’acte segon. En el tercer, va aportar una mica més d’implicació emocional, encara que fos caient en la temptació lacrimògena. Llàstima, perquè els recursos hi són, com també estan presents en Arturo Chacón-Cruz, Alfredo apassionat (de manual, gairebé), amb aquesta veu gris-mat que, tanmateix, té considerable presència. Però el fraseig, ai las de nou, va ser a pinyó fix, monocrom, sense variacions dinàmiques i avar de matisos (curiós, quan, gràcies a estar assajant a València, va poder substituir Josep Bros en el Werther del Liceu, el cant estava més cuidat).


Últim reducte estel·lar de les no gaire velles èpoques del Palau de les Arts, Plácido Domingo es manté impertorbable en el seu particular, i dilatat, cant del cigne baritonal, en aquest cas en un estat de forma raonable com a Germont. Ara bé, pretendre que la veu sona fresca és somiar truites. El gran duo amb Violetta va funcionar bé gràcies a la inalterada força de convicció de Domingo, així com “Di Provenza”, tot i un fiato més curt, però la cabaletta va mostrar els límits del miracle. L’equip de comprimaris va ser un dels més desequilibrats que recordo haver vist a València.


Un preludi de temps fúnebre feia pensar que la versió de Ramón Tebar aniria per aquest camí. Error. Combinat amb un bon acompanyament de les veus, el director valencià va tendir massa sovint al tremendisme i a la hipèrbole sonora, sobretot quan podia deixar anar l’orquestra sense por d’ofegar l’escenari (el brindis, sense anar més lluny, va ser d’una fúria inesperada), circumstància que a l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, amb el seu so descaradament brillant tot i que menys rutilant que abans, ja li agrada. Superlatiu un cop més el Cor de la Generalitat Valenciana.

Fotos: Miguel Lorenzo / Mikel Ponce
   

dijous, 23 de febrer del 2017

Un espectacular Javier Camarena redimeix al Met un muntatge de 'I puritani' farcit de caspa escènica



La vida de l’operòman errant té els seus petits ensurts. El cronista anava cap a la Metropolitan Opera de Nova York per veure Javier Camarena i Diana Damrau en I puritani de Bellini i vet aquí que la formidable soprano alemanya va cancel·lar per malaltia. Superat el disgust inicial, aquesta baixa al menys permetria escoltar per primer cop en directe una veu en clara ascensió, Pretty Yende. La jove cantant sud-africana tenia al seu favor no haver d’integrar-se en una producció complexa, però hom poc esperava trobar-se aital apoteosi de la caspa escènica.


A diferència de Rusalka, I puritani no deu estar en els plans de Peter Gelb de recanvi de muntatges. La que encara s’arrossega per l’escenari del Lincoln Center és una producció del 1976 signada al seu moment per Sandro Sequi i reposada ara per Sarah Ina Meyers, de qui es pot dubtar que es guanyés el jornal. Aquest muntatge va ser un retorn al passat més tronat per contemplar una successió de postals de coloraines amb vestuari d’època i decorat sense gaire imaginació (i amb tots els canvis d’escena a l’acte primer). Això no va ser el pitjor, més lamentable va ser una direcció escènica de vergonya aliena, amb el cor palplantat com estaquirots i moments involuntàriament còmics, com Arturo amagant-se dels soldats a l’acte tercer.


L’única justificació possible per a produccions d’aquesta mena és per servir d’aparador de talents vocals fora mida, com Joan Sutherland i Luciano Pavarotti fa 40 anys. La collita 2017 va tenir la millor defensa amb Javier Camarena, excepcional Arturo. No es tracta només de l’espectacularitat del registre agut, sense les tensions subjacents que a vegades evidencia Juan Diego Flórez (nota al marge, vaig veure aquesta funció el mateix dia que el peruà actuava al Palau de la Música). A més, el timbre del tenor mexicà és més càlid, amb més dosis de mel i sucre. No, el que fascina del tot és que Camarena canta bonic, molt bonic, amb un art extraordinari de les gradacions, de les llums i les ombres, de les mitges veus més delicades, variant amb un gust deliciós les represes. I, per què negar-ho, els moments punta –“A te, o cara”, el duo de l’acte tercer amb Elvira, “Credeasi, misera”- van ser apoteòsics.


Pretty Yende va ser una Elvira d’impecables credencials de lírico-lleugera, amb una veu, tot i que un xic petita per a les immensitats del Met, ben col·locada i netíssima en agilitats i sobreaguts, així com amb un bon arsenal de pianíssims flotants. La caracterització per força va ser esquemàtica (massa infantiloide per al meu gust) i la dicció no sempre prou esmolada, però l’entesa amb Camarena va ser bona i, com ha de ser, l’escena de la bogeria va despertar l’entusiasme del públic. La resta del repartiment va estar molt per sota, fins i tot un cantant remarcable com Luca Pisaroni, elegant però de veu massa clara per a Giorgio.


Molt pitjor va estar Alexey Markov com a un Riccardo insofriblement engolat que a l’acte segon va patir seriosos problemes (flegmes? Una indisposició sobtada?). Tant ell com Pisaroni van passar el mal tràngol amb professionalitat, però l’exaltat “Suoni la tromba” va tenir l’efecte de la pólvora mullada. La direcció de Maurizio Benini va ser erràtica, per no dir caòtica, amb temps que oscil·laven sense motiu (quan li agafaven presses, es passava de voltes) i un fraseig pedestre. Sort de Camarena!

Epíleg
Nova York, per descomptat, és molt més que el Met i l’oferta cultural és inabastable. L’excursió hivernal va aportar altres alegries, com una sensacional Patètica de Txaikovski amb Semyon Bychkov i una Filharmònica de Nova York en plena celebració del seu 175 aniversari, i dues propostes al Carnegie Hall: Jordi Savall i Hespèrion XXI al Zankel Hall (la preciosa sala de cambra) amb un repertori per a conjunt de violes a l’Europa a cavall dels segles XVI i XVII, i Pablo Heras-Casado amb la seva Orquestra de St. Luke’s i el sòlid cor Musica Sacra en un efectiu Ein deutsches Requiem de Brahms precedit sense pausa per l’emotiva Musique funèbre de Lutoslawski. I qui diu Nova York, diu Broadway. Dues recomanacions: un sorprenent Jake Gyllenhaal en aquesta obra mestra absoluta de Sondheim que és Sunday in the Park with George (“Sunday” és d’aquelles peces que sempre em posen la pell de gallina), i Natasha, Pierre and the Great Comet of 1812, originalíssima adaptació de (part) de Guerra i pau per un compositor, Dave Malloy, de qui des de ja mateix m’apunto el nom.

Fotos: Marty Sohl / Metropolitan Opera

dilluns, 20 de febrer del 2017

Kristine Opolais i Brandon Jovanovich protagonitzen la nova producció del Met de 'Rusalka' de Dvorák



Peter Gelb ha anat substituint produccions veteranes del repertori de la Metropolitan Opera de Nova York en un intent, reeixit a mitges, de modernitzar la institució. Llàstima que, en aquest camí, s’hagi fet enrere i hagi cancel·lat La forza del destino que Calixto Bieito havia de dirigir la temporada vinent per motius, al·lega, pressupostaris (aquí la crònica de l’estrena a Londres). Amb qui sí que confia és en Mary Zimmerman, responsable d’alguns muntatges no gaire celebrats al Met (Armida de Rossini era terrible) i que ara dirigia una nova Rusalka de Dvorák, que jubilava l’antiquada producció d’Otto Schenck reposada per últim cop el 2014.


Sense ser un prodigi d’inventiva, el muntatge de Zimmerman es veu amb creixent interès a mesura que avança la representació i, analitzat en el seu conjunt, té els seus punts forts a l’oferir un conte de fades no gaire complaent que acaba fatal, un somni –el de Rusalka d’experimentar l’amor amb un humà i fugir del món natural que l’encotilla- que acaba en malson. En el decorat de Daniel Ostling, el bosc on viu Rusalka és un seguit de teles pintades, com en un teatre, emmarcant un gran arbre, un espai on evolucionen tot de nimfes amb vestits plens d’elements vegetals (Mara Blumenfeld és la dissenyadora). La mateixa Rusalka és veu empresonada pel seu vestit (preciós) que no la deixa caminar, fins que, malgrat les admonicions d’un verdós Vodník, recorre a l’ajuda de Ježibaba, amb aspecte de científica boja envoltada d’animals antropomòrfics. L’aparició del Príncep en situa en un segle XVIII que ja no abandonarem. El primer acte acaba amb un detall gens casual: tot i que Rusalka ja pot caminar, el Príncep se l’emporta en braços, protegint-la amb el seu abric.


L’acurada il·luminació de T.J. Gerckens té el seu zenit en un acte segon dominat pel roig, a mig camí entre la passió i la sang, un recurs tan tòpic com efectiu, però també un roig amenaçador quan es combina amb la figura imperiosa de la Princesa Estrangera i el seu gran mirinyac. Aquest acte també és on les habilitats de Zimmerman com a directora d’actors i creadora de situacions es mostra més limitada, rescabalant-nos en un acte tercer no exempt d’emoció. El decorat inicial apareix ara tot desfet, l’espai on està desterrada una Rusalka rebutjada per tothom, on quedarà tota sola quan, després del petó fatal al Príncep, marxi amb el seu abric, una imatge final plena de desencant tot i la dolçor de la música de Dvorák.


El Met va reunir un equip vocal potent encapçalat per Kristine Opolais, protagonista fa uns anys a Munic d’una de les produccions, de Martin Kušej, més pertorbadores que conec (disponible en DVD). La seva nimfa va estar caracteritzada per una entrega total i un cant expansiu i ben modulat, però la veu revela desigualtats, una emissió no sempre homogènia, amb un centre i greu sovint descolorits, mentre que el terç superior s’allibera sense problemes. Com el muntatge, la soprano letona –nova estrella del Met, a qui Gelb confiarà el curs vinent una nova Tosca sota la batuta del seu espòs, Andris Nelsons- va anar a més, des d’un “Cant a la lluna” amb l’instrument encara fred fins a un magnífic acte tercer. Aquí va trobar una òptima rèplica en Brandon Jovanovich, Príncep d’accents expansius, una encarnació apassionada que no va tenir por de la tessitura sovint àrdua del personatge.

Eric Owens va ser un Vodník rude i implacable, no sempre prou dúctil, però amb recursos vocals imponents, com els exhibits per Jamie Barton com a una sucosa Ježibaba, un veritable tro tant per dalt com per baix. Katarina Dalayman va ser una sorprenent Princesa Estrangera, ara que sembla que adopta més papers de mezzosoprano, amb l’histrionisme vocal necessari per a aquesta virago. Les nimfes de Hyesang Park, Megan Marino i Cassandra Zoé Velasco mereixen una menció lloable. La direcció musical de sir Mark Elder va tenir de tot: una cura extrema per les textures sumptuoses de Dvorák i una bona orella per als elements de filiació wagneriana al servei d’una versió, en conjunt, amorosida, també massa lenta en ocasions, de manera que els passatges deliciosos s’alternaven amb petites caigudes de tensió, sense cap gran estropell. 

Fotos: Ken Howard / Metropolitan Oper