Barrie Kosky és
un dels directors més inventius del panorama actual, un recreador que ha signat
espectacles brillants sense necessitat d’encotillar-se amb fórmules
preestablertes. Per a una obra com Die
Zauberflöte, amb la seva doble faceta de conte màgic i reflexió filosòfica amarada
d’elements maçònics, l’australià va tenir la bona pensada d’associar-se amb la
companyia 1927 (Suzanne Andrade i Paul Barritt) per crear una producció que va
ser un hit instantani des que es va estrenar fa tres anys a la Komische Oper de
Berlín, el teatre que Kosky ha tornat a situar en una posició avantatjada en la
geografia operística europea.
La premissa
parteix d’una lògica força evident: traslladar una obra que va néixer, en part,
com a entreteniment popular (de qualitat, esclar, no debades parlem de Mozart)
a un altre format de masses del segle XX, el cinema. La pirueta genial,
tanmateix, és emprar els referents i els codis del cinema mut, amb un accent
especial en l’expressionisme alemanys dels anys 20, per transformar Pamina en
una doble de la Lulu de Louise Brooks, Papageno en Buster Keaton, Monostatos en
Nosferatu o Sarastro en una criatura que no desentonaria en El gabinet del doctor Caligari. Els
personatges són els protagonistes d’un film que es projecta sobre una gran
pantalla en la qual s’insereixen a través de diferents obertures, una
pel·lícula que és un devessall continu d’imatges fascinants, mentre que els
diàlegs parlats són reemplaçats pels típics rètols de les pel·lícules silents,
acompanyats per peces per a pianoforte de Mozart, ben defensades per Pau Casan.
La inventiva visual de Barritt, signatari dels vídeos, és inexhaurible, amb moments
destacats com la panxa de la serp que es cruspeix Tamino, la Reina de la Nit com
a repulsiva aranya gegant, la sensual representació de la flauta, Papageno envoltat d’elefants roses, o una de les
escenes més belles, el rescat de la suïcida Pamina pels tres genis/papallona.
La proposta és
tan visualment desbordant que els retrets són notes a peu de pàgina, però hi
són, nogensmenys. Amb maçoneria o sense, els elements més espirituals de l’obra
queden arraconats, alguns dels gags més cèlebres (per exemple, les trobades
entre Papageno i Papagena) desapareixen del tot, substituïts per humor de
collita pròpia, i el final, després que la pel·lícula es cremi amb l’ensulsiada
de la Reina de la Nit, sembla un anticlímax tenint en compte tot el que hem
vist abans. Un altre aspecte limitador és convertir els cantants en meres peces
d’un engranatge de rellotgeria que permet ben poca llibertat de moviments si la
màquina ha de funcionar a la perfecció (i a fe que la combinació de vídeo i
personatges de carn i ossos va ser impecable al Liceu). Al final, tanmateix, és
impossible no rendir-se sense condicions davant una producció espectacular.
Els dos
repartiments convocats aquests dies es basen en gran mesura, tot i que no de
forma exclusiva, en la troupe de la Komische Oper, garantint, si no un nivell
estel·lar, sí un treball d’equip digne d’encomi. Tant el dia de l’estrena com
en la funció del 22 de juliol Tamino va ser Allan Clayton, en una interpretació
de ferms accents, tot i petits signes de fatiga el segon dia (comprensibles,
tres funcions en cinc dies no són cap broma). També repetia Maureen McKay com a
Pamina, en el seu cas, millor el segon dia, amb un lirisme discret. Va ser
preferible el Sarastro (i Orador) cavernós de Dimitry Ivaschenko que la
interpretació un pèl més inestable de Thorsten Grümbel. Hi ha Reines de la Nit
de segona ària, com Olga Pudova, mentre que Christina Poulitsi, sense
enlluernar gaire més, es va mostrar més homogènia: això sí, les dues van
complir en les excursions a l’estratosfera. Dominik Köninger va ser un discret Papageno,
sobretot al costat del més assertiu Tom Erik Lie, Julia Giebel va ser una
Papagena amb força menys feina que d’habitud, Nina Bernsteiner, Karolina Gumos
i Ezgi Kutlu van ser el trio de dames més consistent i els dos sacerdots es van
quedar sense el seu breu duo. Els tres excel·lents membres del Cor de Nens de
Tölz mereixien amb escreix que el seu nom aparegués al programa.
El nom que sempre
apareixia malament en el programa de mà i en el full de repartiment era el de Henrik
Nánási, rebatejat com a Násási, error reproduït en la majoria de crítiques. El
director musical de la Komische Oper va aportar fluïdesa i molts detalls
saborosos de la fusta davant una orquestra menys cohesionada el dia 22 que a l’estrena,
mentre que l’empastament del cor era francament millorable (massa solistes
sobresortint). En definitiva, correcció musical per a una partitura màgica que
es va aliar de forma admirable amb la màgia del cinema. Al setembre, més.
Fotos: A. Bofill.
[Versió ampliada
del text publicat el dia 20 de juliol al diari ARA]