Les conseqüències d’una catástrofe natural
(multiplicades per un desastre atòmic) van inspirar l’òpera de Toshio Hosokawa Stilles Meer, títol que, curiosament, no
apareix esmentat enlloc del programa de mà de la nova òpera del compositor
japonès. El tsunami que va afectar la central de Fukushima també té la seva
influència, encara que més tangencial, en Erdbeben.
Träume, encarregada i estrenada per l’Òpera de Stuttgart.
El punt de partida del llibret de Marcel Beyer
és el relat de Heinrich von Kleist El terratrèmol
a Xile, evocació d’un sisme en terres sud-americanes al segle XVII que
permet a l’escriptor alemany explorar el pitjor i el millor d’una societat a
través de la reacció a un esdeveniment d’aquesta brutalitat. Aquest element
també està present en l’òpera, amb un focus especial en la part més negativa de
l’anima humana, combinat amb la recerca dels orígens per part d’un dels protagonistes.
Dues parelles tenen fills al mateix temps que succeeix el desastre, fins i tot
una de les mares dóna el pit a l’altre nadó, però una massa fanatitzada i
violenta, que busca un culpable del terratrèmol sobre el qual abocar la seva
frustració, mata una de les parelles i el fill de l’altre. Els supervivents
adopten la criatura dels pares assassinats que, en la primera escena, comença
una immersió en el passat per descobrir qui és en realitat, un viatge a mig
camí del somni i la realitat embolcallat per les veus dels morts.
El llibret, abans que en una estructura
narrativa o explicativa, prefereix centrar-se en la reflexió poètica, amb la
qual cosa l’espectador que no faci els deures de llegir prèviament el programa
de mà pot quedar força perdut, perquè el text, en general, és espès, i tampoc
hi ajuden els salts del recitat al cant. És la música d’Hosokawa la que
posseeix la força suggestiva que no tenen les paraules. Des de l’inici, amb un
cor invisible evocant el vent (l’aigua també es fa sentir en la partitura d’un
compositor atent als fenòmens naturals), la música va desplegant textures
subtils, climes delicats i sonoritats hipnòtiques que desemboquen en ocasions
en una violència seca i contundent. L’evocació del terratrèmol és un tour de
force orquestral ben controlat, com ho és també l’esclat assassí de la turba.
Hosokowa també excel·leix en la construcció de poderosos crescendos des
d’inicis molts discrets i en l’escriptura dels diferents monòlegs orquestrals
que exerceixen d’interludis en aquesta peça de prop de dues hores de durada
sense pausa. Explicada la història del passat, la darrera escena torna als
elements sonors escoltats al començament, amb un epíleg amb les veus fantasmals
dels pares morts que donen un final obert.
Un altre tipus de llibret hagués elevat
l’interès global de l’òpera? Tal com està, és la partitura d’Erdbeben. Träume la que paga la pena
recordar d’una òpera que Stuttgart ha defensat de forma admirable. Aquesta
estrena, a més, suposava el punt final de l’etapa de Jossi Wieler com a
intendent i de Sylvain Cambreling com a director musical de la companyia.
Menció especial mereixen tant el cor adult com l’infantil, per un cant sempre
precís i una esplèndida capacitat actoral. No menys resolutiva va estar
l’orquestra sota les ordres de Cambreling, atent a les múltiples subtileses de
l’escriptura d’Hosokawa. Amb un decorat mòbil en diferents nivells d’Anna
Viebrock, bon equivalent de la fractura física i social del terratrèmol, el
muntatge d’ambientació contemporània de Wieler i el fins ara inseparable Sergio
Morabito respecta la universalitat de la trama musicada pel compositor japonès
i sap crear potents escenes de conjunt. Sense figures, el repartiment reunit
per Stuttgart no va tenir cap baula feble, amb Esther Dierkes (Josephe) i
Dominic Grosse (Jeronimo), i Sophie Marilley (Elvire) i André Morsch (Fernando)
del tot ajustats com a les dues parelles protagonistes. Però va ser la mirada,
pura i curiosa alhora, de l’actriu Sachiko Hara, encarnació silent del fill
supervivent, la que va donar la unitat necessària a aquesta història de dolor i
pèrdua.
Representació vista el 6 de juliol
Fotografies: A.T. Schaefer
Versió ampliada de la crítica publicada a
Ópera Actual