dimecres, 18 d’octubre del 2017

'Les troyens', per duplicat a Alemanya (i II): Lydia Steier dirigeix la nova producció a la Semperoper de Dresden



Menys de 24 hores després de Les troyens a Nuremberg, heus ací el cronista a la platea de la Semperoper de Dresden a punt per a un altre muntatge de l’opus magnum de Berlioz. Fins i tot tenint en compte el nivell diferent de les dues companyies, els resultats globals, sobretot en l’apartat musical, de la funció a la capital saxona han estat superiors. Pel que fa a la producció de Lydia Steier (la primera que veia d’aquesta directora nord-americana), és una obvietat dir que va ser molt diferent de la de Calixto Bieito (més aviat, algun element recordava la de David McVicar al Covent Garden i la Scala).


Steier situa Troia a cavall del segle XIX i XX, en un regne d’opereta que, com l’Europa d’aquell temps, avançava cega cap al desastre. No costava reconèixer Dresden en els decorats de Stefan Heyne, perquè el fons l’ocupava un gran disseny de la Semperoper i el cavall en qüestió no és altre que l’estàtua eqüestre del rei Johann situada davant el teatre. Els colors cridaners del vestuari de Gianluca Falaschi (subratllats per la il·luminació de Fabio Antoci), les cares emblanquinades i les galtes envermellides donaven un to paròdic que Steier complementa amb gags no gaire necessaris. De fet, en tota la producció, hi ha un evident horror vacui, la directora sembla obsessionada en què passin coses tota l’estona, en què l’espectacle sigui distret, la qual cosa no desmereix l’habilitat amb què anima les escenes de masses.


Un altre eix de la producció és desmitificar Énée, heroi i líder militar en aparença, que, a banda de facilitar l’entrada del cavall, està de meuques quan l’enemic ataca. En aquests dos primers actes amb la presència recurrent d’un inquietant nen amb cabells blancs, l’acció es desenvolupa sense ensurts, si bé el suïcidi de les troianes té un punt gore, amb budells a l’aire. Deixar Cassandre davant del teló, pistola a les temples, dubtosa de si disparar, fer sonar el tret quan s’apaguen els llums i que, en dos segons, ja saludi la cantant, és un cop de teatre poc reeixit.


Cartago és una altra societat ben diferent, tot i que també va cegament cap al desastre, tot i la laboriositat d’aquest poble construint una torre metàl·lica giratòria sota la supervisió de la seva reina, una societat provinent de l’est d’Europa (els popes ortodoxos substitueixen els capellans i les monges de la primera part), on no falten la falç i el martell. Una societat utòpica? L’arribada dels troians ho capgira tot, perquè aquí són un grup de soldats que crearà tensions en el seu país d’acollida. La cacera reial esdevé una batalla contra els númides (amb turbants i simitarres) que amenacen Cartago, resolta de forma expeditiva per un Énée despietat: els presoners són executats. Els problemes de convivència entre cartaginesos i troians augmenten, sobretot per l’abús que exerceixen sobre les dones, i el propi Énée flirteja durant el divertiment de l’acte quart, que Steier encarrega a una troupe circense. Aquí sí que els troians marxen, Didon s’acomiada de la seva “fière cité” acompanyada de l’espectre de Cassandre i el nen (dues dones sacrificades per l’ambició destructiva dels homes), i s’immola en el pedestal de l’estàtua de l’acte primer.


Talls n’hi va haver, gràcies als déus molts menys que a Nuremberg, de nou alguns de previsibles (l’entrada dels oficis, alguns ballets) i un de molt lamentable (el meravellós septet de l’acte quart). Aquest és el principal retret que es pot fer a John Fiore, director musical del muntatge, a més de certa tendència a l’espectacularitat volumètrica en els passatges més aparatosos. Esclar que amb una orquestra com la que tenia davant es pot entendre la temptació. Com sona la Staatskapelle de Dresden! El director nord-americà va adoptar temps raonables que deixaven respirar la poesia de la partitura i permetien ressaltar els detalls d’instrumentació que poblen la partitura. La seva no va ser una lectura d’acusada personalitat però sí d’ofici impecable que li va permetre sostenir sense defalliment el vast edifici i, alhora, ressaltar com pocs cops havia escoltat l’estructura interna de passatges com l’octet amb doble cor. Aquí cal també aplaudir la tasca formidable de l’enorme massa coral, amb energia vocal i escènica de començament a final.


Per motius que desconec, tant el director d’orquestra com el tenor protagonista no eren els previstos. Escoltant Bryan Register sorprenia llegir al seu currículum que canta papers com Siegmund o Tristan. En tot cas, no ve de Wagner, sinó que va cap a Wagner, i va resoldre bé l’aguda tessitura d’Énée, alleugerint el so quan convenia (el color és més aviat anònim) i frasejant amb bon gust. Jennifer Holloway va ser una Cassandre d’aspecte de sufragista i de veu cremosa, segura en els extrems de la tessitura (és una mezzo passada a soprano), a qui només li van faltar unes dècimes més d’intensitat visionària i aura profètica. Molt notable la Didon de Christa Mayer, amb un so un punt de matrona, cert, però amb la necessària flexibilitat amorosa en el duo (malgrat que Steier els fa cantar massa lluny) i tota la noblesa desesperada del final. 


Comptat i debatut, el cantant més excepcional va ser Christoph Pohl, baríton líric de gran classe que ens va regalar un Chorèbe de veu càlida, amb un legato meravellós i un fraseig d’extrema elegància. I a més, té planta i actua bé. Evan Hughes va ser un Narbal sonor sense necessitat de caure en truculències, Agnieszka Rehlis i Emily Dorn van ser uns correctes Anna i Ascagne i Joel Prieto va ser un Iopas mel·liflu (ben preferible a l’Hylas desaforat de Simeon Esper). Una curiositat final: la funció era un dilluns a la una de la tarda, amb la qual cosa el teatre era ben lluny d’estar ple i la mitjana d’edat era molt alta.

Fotògraf: Forster
[Funció vista el 9 d’octubre]

'Les troyens' de Berlioz, per duplicat a Alemanya (I): Calixto Bieito estrena una nova producció a Nuremberg



Un somni que semblava impossible es va fer realitat: veure l’òpera més estimada pel cronista, Les troyens de Berlioz, en dues produccions diferents en dies seguits. La fita no és va produir pas a França, no debades la pàtria del compositor el continua relegant força en les programacions dels teatres, sinó a Alemanya. Amb pocs dies de diferència es van estrenar sengles noves produccions a la Semperoper de Dresden i a l’Staatstheater de Nuremberg. Aquesta darrera tenia, a més, l’al·licient d’estar dirigida per Calixto Bieito. Ai las, també va ser la més dolorosa de veure.


El concepte dramàtic de Bieito no estava pas exempt de lògica, tampoc de clixés, però al voler fer-lo encabir amb calçador, les costures de l’obra van rebentar i pel camí va desaparèixer ben bé una hora de música. O el que és el mateix, una quarta part de la partitura. Alguns talls eren d’esperar -la majoria de ballets, l’entrada dels oficis a l’acte tercer-, d’altres van ser mutilacions salvatges –sengles introduccions a les dues escenes de l’acte segon, l’acte cinquè arrencava directament amb l’ària d’Énée i Didon ni apareixia a la primera escena. Només un muntatge d’una potència teatral excepcional hagués pogut ajudar a fer (una mica) acceptables les excisions. No va ser el cas.


La primera part a Troia ens porta a un món en guerra, al caire de la destrucció, amb abundor de vestimenta militar i un cavall (una de les idees més encertades del decorat de Susanne Gschwender) que és un gran dibuix fet per un nen. Les relacions entre els personatges tenen la gestualitat convulsa, un xic rutinària aquí, pròpia de Bieito, que el context justifica. Énée no és cap heroi militar, sinó una mena d’executiu traumatitzat, com el seu poble, perseguit per veus, mentre que el suïcidi de les troianes liderades per una Cassandre salvatgina i encalçades per un enemic que no veiem evoca la immolació de jihadistes. L’esquinçament del dibuix revela l’estructura de fusta giratòria de dos nivells que serà el decorat de la segona part.


A Cartago, Didon sembla, més que una reina, la propietària d’una indústria química, si jutgem pel vestuari de protecció del cor (gentilesa d’Ingo Krügler), amb els troians exiliats carregats de joies i bosses plenes de diners que fan feliços els seus hostes. La cacera reial esdevé una mena de dansa salvatge amb màscares africanes (una misteriosa figura a la primera part també evocava el continent) i sacrificis violents, i de duo d’amor, res de res: Didon i Énée es dediquen a abocar un líquid negre sobre un home nu.


La crítica al fanatisme, a les estructures destructives del poder i del diner en un món sense déus (o sense déus creïbles) no està pas fora de lloc en una obra com Les troyens que segueix el destí de dos pobles expatriats per la guerra i per l’odi (i que acabaran odiant-se entre ells), i els referents africans no són aliens a un títol compost en plena expansió colonial. Però pel camí es perden el fatalisme, el romanticisme, l’alè tràgic i la poesia. Bé, la poesia no del tot, perquè Bieito insereix abans del que queda de l’últim acte un poema de Michel Houellebecq, Isolement, que resumeix prou bé el desconcert vital dels personatges. Énée acabarà suïcidant-se de forma laboriosa per sobredosi de pastilles, el mateix destí que espera a Didon, envoltada d’un cor ara amb vestit i corbata encarant-se amb el públic (un altre recurs gastat). La recepció del públic el dia de l’estrena va ser entre freda i apàtica.


És del tot meritori que un teatre de les dimensions de Nuremberg abordi una peça tan ambiciosa com la de Berlioz, allà on teatres amb més recursos i més propers (a les Rambles, per exemple) encara no han gosat entrar. I l’Staatstheater ho ha fet amb sòlids fonaments musicals, en una lectura més forta en caràcter que en subtilesa. Per descomptat, Marcus Bosch, director musical de la casa, també és responsable de l’escabetxada. La seva batuta ferma, un punt gruixuda, no va evitar ni petits titubejos ni imprecisions, tampoc algunes caigudes de tensió, però devia ser complicat mantenir la coherència del discurs amb la partitura esmicolada. En tot cas, l’entrega de cor i orquestra va ser admirable.


El repartiment, integrat en la seva gran part per integrants de la companyia del teatre franconià, va ser solvent, si bé només Énée i Ascagne tenien una dicció francesa prou entenedora. Mirko Roschkowski per sort no provenia de la tradició de heldentenors que tan mal han fet al paper d’Énée. Amb una veu clara i dúctil, el personatge va mostrar la seva cara més lírica, però va arribar a “Inutiles regrets” molt just de forces (l’exigència física del muntatge no el va ajudar). Un pèl curta pels extrems, Roswitha Christina Müller va ser una Cassandre ferotge, mentre que, amb un timbre sense prou vellut, Katrin Adel va ser una Didon més segura que efusiva. Jochen Kupfer va ser un Chorèbe crispat, mentre que entre la resta d’intèrprets, amb moltes menys opcions de lluïment que d’habitud, cal esmentar el coratge amb què l’Iopas d’Alex Kim va brindar la seva cançó penjat de forma incòmoda a dalt de tot del decorat. En el proper article, parlarem d’un muntatge ben diferent. 

Fotografies: Ludwig Olah
[Representació vista el 8 d’octubre]