diumenge, 25 de maig del 2014

'Die Walküre' al Liceu: dos grans repartiments per a una direcció musical irregular i un muntatge correcte



Tres funcions en cinc dies (casualitats de la vida) amb dos repartiments diferents han donat molts elements d’anàlisi sobre el muntatge de Die Walküre amb què el Liceu continua el seu parsimoniós recorregut per Der Ring des Nibelungen. El resum seria: gran nivell vocal, producció escènica més hàbil que enlluernadora i lectura orquestral amb graus variables d’insatisfacció. Anem a pams.


Els dos equips vocals reunits pel teatre van ser equiparables en molts papers, excepte en el de Siegmund, i van compartir excel·lència en el cast femení. A mi em costaria molt triar entre la Sieglinde d’Anka Kampe i la d’Eva Maria Westbroek en el seu esperat (i poc publicitat) debut al Liceu. És clar que, per què dimonis hauria de triar? La de Kampe va ser una encarnació abrusadora d’una cantant d’una generositat vocal i expressiva digna d’agraïment. Westbroek és una soprano de recursos més opulents i no menor intensitat en el fraseig, per tant, tenir-les a les dues ha estat un luxe immens.


No menys remarcable va ser la Brünnhilde d’Iréne Theorin, de trompeteria impactant en els fulgurants “Hojotoho” d’entrada i alhora capaç de recollir el so per oferir el vessant més emotiu de la valquíria. La sorpresa va ser Catherine Foster, l’actual Brünnhilde titular a Bayreuth, que l’any passat no em va fer ni fred ni calor. Tot el contrari a Barcelona; la soprano britànica, amb un timbre més clar que el de la sueca, va anar a totes amb una gran seguretat en tota la tessitura alhora que s’esforçava més en donar la sensació d’enèrgica adolescent buscada per la producció. També donarem taules a les dues Fricka, la incisiva Mihoko Fujimura i la no menys formidable, tot i que amb una veu més rodona, Katarina Karnéus. Sonja Mühleck (Gerhilde), Maribel Ortega (Ortlinde), Pilar Vázquez (Waltraute), Kismara Pessati (Schwertleite), Daniela Köhler (una Helmvige d’agut explosiu), Kai Rüütel (Siegrune), Anna Tobella (Grimgerde) i Ana Häsler (Rossweisse) van fer la xerinola que s’espera de les vuit valquíries.


Atès el seu timbre peculiar, per blanquinós (que no fràgil), no va ser cap sorpresa el Siegmund més líric que heroic de Klaus Florian Vogt, sempre elegant en el fraseig tot i que el paper li cau un xic greu. Frank van Aken va haver de superar una molesta flegma al llarg de l’acte primer, per oferir un segon més centrat, amb un instrument més robust que el de Vogt, tot i que ni un ni altre van elevar la temperatura amb els seus discrets “Wälse!”. El tenor holandès és, malgrat tot, un intèrpret més solvent que estimulant. Eric Halfvarson va ser un imponent Hunding, més matisat que l’igualment efectiu Ante Jerkunica. Albert Dohmen va mostrar gran fermesa en les agonies metafísiques de Wotan, amb un centre i greu consistents al costat d’un agut més prim, i, un cop superats petits senyals de fatiga al tercer acte, es va acomiadar amb tendresa de la seva filla favorita. Autoritat vocal no li va faltar a un Greer Grimsley més sobrat de forces, però potser sí unes dècimes més de noblesa. 


La destrucció de l’harmonia natural a causa de l’ambició de poder és un dels eixos de Der Ring des Nibelungen que Robert Carsen subratlla en el seu muntatge del magne cicle wagnerià. Si a Das Rheingold la mirada se situava sobre les malvestats ecològiques, a Die Walküre l’accent està en la guerra i la violència, ja sigui el cau paramilitar d’un Hunding traficant d’armes, la llar de clars ecos nazis d’un Wotan, com al pròleg, vestit de generalíssim o els soldats morts recollits per les valquíries. L’any transcorregut obliga a exercitar la memòria per copsar les correspondències (el pròleg acabava tal com arrenca la primera jornada, amb neu), però no amaga l’habilitat narrativa del director canadenc. No hi ha grans sorpreses ni revelacions, sinó, dins l’austeritat visual dels dissenys de Patrick Kinmonth, una nítida caracterització de personatges i situacions, com la baralla conjugal de Wotan i Fricka, o el despertar de la passió entre els Wälsungs. La voluntat desmitificadora potser va una mica massa lluny -convertir el freixe en una mena de tió va generar tants comentaris jocosos com l’encenedor de Wotan al final, i l’aparició de Brünnhilde davant Siegmund va tenir poca màgia-, però el Ring de Carsen s’explica bé.


Els elements més problemàtics a les tres funcions van ser tant el rendiment de l’orquestra com la versió del seu titular, Josep Pons, tot i així injustament protestat per uns pocs el dia de l’estrena. Cert, l’ambient laboral al teatre no és ara el més propici i en una obra tan estimada com la de Wagner el llistó es posa molt més alt que en una raresa de Rimski-Korsakov. També és de justícia dir que en la tercera funció, ja que no una resposta immaculada, els accidents van ser menors. El problema, tanmateix, no eren només les pífies del metall ni els atacs dubitatius, sinó sobretot un so brut, de poca qualitat. Pel que fa a la concepció de Pons, tres audicions confirmen la sospita: el gran problema és l’acte primer, llegit sense tensió, amb un discurs discontinu, fragmentat que només és redimit per l’empenta d’uns cantants que, a vegades, han de tirar del carro davant la somnolència del fossat. Les coses s’arreglen força als dos actes següents, encara que a vegades Pons es fixa més en els detalls que en el conjunt, però no ha estat un dels seus millors treballs al teatre.


Una nota final sobre Pons: abans de l’estrena de Die Walküre, al web del Liceu el seu nom ja havia desaparegut de l’equip artístic de Suor Angelica / Il prigioniero, substituït per Edmon Colomer. Un cop més, el Liceu va canvis de relleu en les produccions sense dir ni ase ni bèstia. A banda de l’error comunicatiu, la pregunta que cal fer-se és si el predomini de l’activitat concertística sobre l’operística del titular del teatre, tot i reconèixer les limitacions de plantilla, està tenint els resultats desitjables. Sembla que no. O som massa impacients? 

Fotos (primer cast): A. Bofill

  

diumenge, 11 de maig del 2014

La Fura dels Baus torna a Faust amb un nou muntatge a Amsterdam de l'òpera de Gounod



Faust és un vell conegut de La Fura dels Baus. Amb l’adaptació de Berlioz del drama de Goethe, La damnation de Faust, el grup català va donar, el 1999 a Salzburg i de la mà de Gerard Mortier, el gran salt a l’escena operística internacional. Després vindrien versions en teatre i cinema, però curiosament, l’òpera més popular sobre el tema ha trigat molt de temps en arribar, potser perquè és el tractament més superficial de la història, tot i una partitura gloriosa. Parlo de Faust de Gounod.


Sense desmentir que Àlex Ollé és la part de la Fura que més satisfaccions m’ha donat en el terreny líric, aquesta coproducció entre l’Òpera Nacional dels Països Baixos i el Real, ara estrenada a Amsterdam, no és de les seves propostes més enlluernadores. Això sí, és un espectacle de notable eficàcia i brillantor (magnífics els decorats d’Alfons Flores i el vestuari de Lluc Castells) que aconsegueix, a més a més, un innegable crescendo en interès.


Faust i Méphistophélès són dues cares de la mateixa moneda, el primer un científic (una mena d’Steve Jobs) insatisfet pel seu treball en un laboratori ultratecnològic, un Homunculus Project que combina cibernètica i biologia, mentre que el segon reuneix totes les pulsions que escapen al control de la raó. D’aquí el seu caràcter proteic, mutable, començant com un rocker tronat, continuant com una estrella glam per apropar-se cada cop més al mateix Faust fins a un gir final sorprenent. Un gir divertit, en canvi, és que Méphistophélès torni la joventut al doctor traient-li la perruca (i revelant la calvície del propi cantant), punt de partida d’una immersió en un món bigarrat, colorista i grotesc, amb cita ineludible al Districte Roig d’Amsterdam, poblat per soldats futuristes, estudiants transformats en hooligans, barbies recautxutades (recorden l’Olympia del muntatge de Robert Carsen de Les contes d’Hoffmann) i matrones rosses oxigenades amb pits dignes de les heroïnes de Russ Meyer. En aquest ambient Faust troba Marguerite, una col·legial amb aspecte d’otaku (aficionada al manga) per les seves mans i cabells tintats de blau, a la qual deixa embarassada.


Els vídeos reforcen el camí traumàtic dels protagonistes, encara que la majoria de rètols explicatius pequen de redundants. Però Ollé sap incrementar la tensió a l’acte quart (l’escena de l’església, el retorn dels soldats que aquí pren un to més burleta que en la producció de David McVicar, que també defugia l’afirmació patriotera) i, sobretot, en el cinquè. La nit de Walpurgis és una desfilada dels pecats capitals en la seva versió més basta, abans que Faust intenti salvar Marguerite (el seu infanticidi és ben explícit) de la presó, convertida en el laboratori del doctor. Faust queda presoner del seu experiment mentre Méphistophélès, ja totalment mimetitzat, ocupa la seva butaca.


La producció és més que notable, però l’element més extraordinari de la representació va ser Marc Minkowski dirigint, sembla mentida, per primer cop l’òpera de Gounod. La seva sintonia amb el repertori del seu país és total i en aquest Faust va aportar la combinació ideal de refinament i empenta, de sensualitat i drama, acaronant amb fruïció el doll melòdic de la partitura i aconseguint un molt bon rendiment de la Filharmònica de Rotterdam (l’Òpera d’Amsterdam no té orquestra fixa) i, no obstant petits desajustos, del potent cor de la casa.


Michael Fabiano és un tenor en franca progressió, dotat d’una veu curiosa, de color un punt aspre, llenyós fins i tot, que empra amb molt bon criteri musical i fraseig ben matisat, si bé un agut més dúctil (potent ja ho era) hagués estat preferible. La presència arreu de Mikhail Petrenko sempre m’ha sorprès una mica, però aquí va estar molt millor que al Príncep Igor del Met, sumant-se a la tradició eslava de Méphistophélès amb una encarnació sardònica a la qual només li faltaven unes dècimes més de força vocal. Esplèndida la Marguerite d’Irina Lungu, lírica, generosa, d’una franca emotivitat només equiparable, en aquest cast de francès variable, amb el Siebel de Marianne Crebassa, jove mezzo francesa amb veu de mezzo de veritat que va justificar del tot la inclusió de l’ària de l’acte quart. Florian Sempey va ser un emfàtic (massa) Valentin, i Tomislav Lavoie un discret Wagner. Ara només queda que la Fura es fixi en el Mefistofele de Boito.

Fotos: Ruth Walz