'Die Walküre' al Liceu: dos grans repartiments per a una direcció musical irregular i un muntatge correcte

Tres funcions en cinc dies (casualitats de la vida) amb dos repartiments diferents han donat molts elements d’anàlisi sobre el muntatge de Die Walküre amb què el Liceu continua el seu parsimoniós recorregut per Der Ring des Nibelungen. El resum seria: gran nivell vocal, producció escènica més hàbil que enlluernadora i lectura orquestral amb graus variables d’insatisfacció. Anem a pams.

Els dos equips vocals reunits pel teatre van ser equiparables en molts papers, excepte en el de Siegmund, i van compartir excel·lència en el cast femení. A mi em costaria molt triar entre la Sieglinde d’Anka Kampe i la d’Eva Maria Westbroek en el seu esperat (i poc publicitat) debut al Liceu. És clar que, per què dimonis hauria de triar? La de Kampe va ser una encarnació abrusadora d’una cantant d’una generositat vocal i expressiva digna d’agraïment. Westbroek és una soprano de recursos més opulents i no menor intensitat en el fraseig, per tant, tenir-les a les dues ha estat un luxe immens.

No menys remarcable va ser la Brünnhilde d’Iréne Theorin, de trompeteria impactant en els fulgurants “Hojotoho” d’entrada i alhora capaç de recollir el so per oferir el vessant més emotiu de la valquíria. La sorpresa va ser Catherine Foster, l’actual Brünnhilde titular a Bayreuth, que l’any passat no em va fer ni fred ni calor. Tot el contrari a Barcelona; la soprano britànica, amb un timbre més clar que el de la sueca, va anar a totes amb una gran seguretat en tota la tessitura alhora que s’esforçava més en donar la sensació d’enèrgica adolescent buscada per la producció. També donarem taules a les dues Fricka, la incisiva Mihoko Fujimura i la no menys formidable, tot i que amb una veu més rodona, Katarina Karnéus. Sonja Mühleck (Gerhilde), Maribel Ortega (Ortlinde), Pilar Vázquez (Waltraute), Kismara Pessati (Schwertleite), Daniela Köhler (una Helmvige d’agut explosiu), Kai Rüütel (Siegrune), Anna Tobella (Grimgerde) i Ana Häsler (Rossweisse) van fer la xerinola que s’espera de les vuit valquíries.

Atès el seu timbre peculiar, per blanquinós (que no fràgil), no va ser cap sorpresa el Siegmund més líric que heroic de Klaus Florian Vogt, sempre elegant en el fraseig tot i que el paper li cau un xic greu. Frank van Aken va haver de superar una molesta flegma al llarg de l’acte primer, per oferir un segon més centrat, amb un instrument més robust que el de Vogt, tot i que ni un ni altre van elevar la temperatura amb els seus discrets “Wälse!”. El tenor holandès és, malgrat tot, un intèrpret més solvent que estimulant. Eric Halfvarson va ser un imponent Hunding, més matisat que l’igualment efectiu Ante Jerkunica. Albert Dohmen va mostrar gran fermesa en les agonies metafísiques de Wotan, amb un centre i greu consistents al costat d’un agut més prim, i, un cop superats petits senyals de fatiga al tercer acte, es va acomiadar amb tendresa de la seva filla favorita. Autoritat vocal no li va faltar a un Greer Grimsley més sobrat de forces, però potser sí unes dècimes més de noblesa. 

La destrucció de l’harmonia natural a causa de l’ambició de poder és un dels eixos de Der Ring des Nibelungen que Robert Carsen subratlla en el seu muntatge del magne cicle wagnerià. Si a Das Rheingold la mirada se situava sobre les malvestats ecològiques, a Die Walküre l’accent està en la guerra i la violència, ja sigui el cau paramilitar d’un Hunding traficant d’armes, la llar de clars ecos nazis d’un Wotan, com al pròleg, vestit de generalíssim o els soldats morts recollits per les valquíries. L’any transcorregut obliga a exercitar la memòria per copsar les correspondències (el pròleg acabava tal com arrenca la primera jornada, amb neu), però no amaga l’habilitat narrativa del director canadenc. No hi ha grans sorpreses ni revelacions, sinó, dins l’austeritat visual dels dissenys de Patrick Kinmonth, una nítida caracterització de personatges i situacions, com la baralla conjugal de Wotan i Fricka, o el despertar de la passió entre els Wälsungs. La voluntat desmitificadora potser va una mica massa lluny -convertir el freixe en una mena de tió va generar tants comentaris jocosos com l’encenedor de Wotan al final, i l’aparició de Brünnhilde davant Siegmund va tenir poca màgia-, però el Ring de Carsen s’explica bé.

Els elements més problemàtics a les tres funcions van ser tant el rendiment de l’orquestra com la versió del seu titular, Josep Pons, tot i així injustament protestat per uns pocs el dia de l’estrena. Cert, l’ambient laboral al teatre no és ara el més propici i en una obra tan estimada com la de Wagner el llistó es posa molt més alt que en una raresa de Rimski-Korsakov. També és de justícia dir que en la tercera funció, ja que no una resposta immaculada, els accidents van ser menors. El problema, tanmateix, no eren només les pífies del metall ni els atacs dubitatius, sinó sobretot un so brut, de poca qualitat. Pel que fa a la concepció de Pons, tres audicions confirmen la sospita: el gran problema és l’acte primer, llegit sense tensió, amb un discurs discontinu, fragmentat que només és redimit per l’empenta d’uns cantants que, a vegades, han de tirar del carro davant la somnolència del fossat. Les coses s’arreglen força als dos actes següents, encara que a vegades Pons es fixa més en els detalls que en el conjunt, però no ha estat un dels seus millors treballs al teatre.

Una nota final sobre Pons: abans de l’estrena de Die Walküre, al web del Liceu el seu nom ja havia desaparegut de l’equip artístic de Suor Angelica / Il prigioniero, substituït per Edmon Colomer. Un cop més, el Liceu va canvis de relleu en les produccions sense dir ni ase ni bèstia. A banda de l’error comunicatiu, la pregunta que cal fer-se és si el predomini de l’activitat concertística sobre l’operística del titular del teatre, tot i reconèixer les limitacions de plantilla, està tenint els resultats desitjables. Sembla que no. O som massa impacients? 

Fotos (primer cast): A. Bofill