Després de Bayreuth, la Filharmònica de Viena:
la temporada ha començat amb una potència que esperem es mantingui en els mesos
següents. La cèlebre orquestra austríaca tornava a Barcelona després d’una dècada
d’absència en el marc de la gira que realitza amb Daniele Gatti amb les quatre
simfonies de Brahms. L’aficionat atent ja s’haurà adonat que Barcelona només ha
acollit mig cicle, les ciutats afortunades amb la integral són Viena, Madrid i
Torí. Per altra banda, és una curiosa coincidència que Gatti sigui qui hagi
obert Palau 100 i també qui tanqui Ibercàmera, aquest cop al juny a l’Auditori
amb la Nacional de França. No hi ha dubte que la carrera del director italià ha
experimentat als últims anys un notable impuls, amb cites destacades a Bayreuth
i Salzburg.
Amb les actuacions de conjunts d’aquest
calibre es poden caure a casa nostra en dues actituds patèticament provincianes:
l’adulació acrítica més amatent a la fama prèvia que al que realment s’escolta;
i l’esnobisme que prefereix deixar verdes reputacions sòlides per fer veure que
se’n sap molt i s’és molt cosmopolita. Espero fugir d’ambdues estupideses.
Al Palau de la Música Catalana Gatti i la
Filharmònica de Viena van interpretar les simfonies parelles. Puc confessar que
la Segona és la meva favorita del
cicle? Potser per aquest motiu (unes expectatives superiors a la mitjana) la
versió, essent excel·lent en conjunt, no em va convèncer al cent per cent. El
so brillant de l’orquestra va crear l’impacte apropiat en l’impulsiu últim
moviment, i la corda sedosa va ser un prodigi de començament a final, però al
costat hi va haver unes trompes massa dubitatives. El que més em va agradar de
Gatti va ser la capacitat de combinar la densitat contrapuntística, la riquesa
de veus que es creuen en el tapís orquestral de Brahms, amb la capacitat
expressiva d’unes línies que realment cantaven amb una generosa efusivitat. Si
la dosificació de dinàmiques va ser esplèndida, en canvi a nivell de tempo a
Gatti li va faltar cintura: tot era massa rectilini, poc flexible, la qual cosa
va restar a la simfonia unes dosis necessàries de lirisme.
El panorama va canviar força, i a millor, amb
la Simfonia núm.4 (les trompes vieneses,
amb algun canvi de personal, també van estar més segures). Més estimulat potser
per la càrrega dramàtica de la partitura -no acabo d’entendre per què, en el
programa de mà, Miquel Desclot l’equipara amb la Segona en termes de simfonies solars, fins i tot aquesta té unes
zones d’ombra que Gatti va fer bé de no obviar-, el director italià va dibuixar
un recorregut implacable ja des d’un imposant primer moviment que no va
alliberar tota l’energia tràgica fins a una coda imponent. Al temps lent, la
corda vienesa va assolir unes cotes d’excelsitud indescriptible, fent perdonar
que el propi Gatti es deixés emborratxar per aquest so sumptuós, mentre que el moviment
subsegüent va ser un ajustat parèntesi, ple d’impuls rítmic, abans del monument
conclusiu.
Gatti va bastir la impressionant passacaglia
del final amb un impecable sentit constructiu, evidenciant la inevitabilitat de
cada variació. El misteriós passatge de la flauta solista (excel·lent) seguit
del consolador himne dels trombons (sensacionals) va ser l’oasi previ a l’assalt
final, colpidor sense concessions a l’èmfasi gratuït. Brahms no genera les
ovacions fàcils d’altres compositors, i la propina es va fer esperar, però quan
va arribar encara ens vam enlairar més. No recordo haver escoltat mai com a bis
en cap concert com a bis el preludi de l’acte tercer de Die Meistersinger von Nürnberg de Wagner, potser Gatti ens feia un
avançament del que farà l’estiu vinent a Salzburg. La unció amb què el va
dirigir, amb una corda un cop més portentosa, va posar la pell de gallina.
Fotos: Terry Linke / Richard Schuster / Marco dos Santos