Entrades
Veure Das
Liebesverbot oder Die Novize von Palermo el dia després de Götterdämmerung evidencia l’evolució
descomunal de l’art de Wagner. La seva segona òpera (i primera estrenada, el
1836) segurament no es representaria si el seu autor és digués Von
Richstenstaufen, però tot i certes profusions –moltes escenes estan allargades
més enllà del necessari, i sense compensacions estètico-filosòfiques- es tracta
d’una comèdia distesa amb un sentit melòdic i una escriptura orquestral prou
notables. Qui vulgui distreure’s cercant premonicions de les grandeses futures,
pot fer-ho, tot i que és més fàcil trobar influxos de les òperes contemporànies
italiana i francesa.
L'atractiu de l'excursió a Madrid era veure l'òpera en una versió normal, sense les adaptacions i reorquestracions del, malgrat tot, meritori muntatge vist fa uns anys a Peralada. L’obertura, un dels fragments més divulgats,
ja va marcar el to de la nova producció de Kasper Holten que ha estrenat el
Teatro Real en coproducció amb el Covent Garden (on Holten és
responsable artístic) i el Colón de Buenos Aires. Al teló veiem un dels retrats
més coneguts de Wagner que pren vida animada xiulant, alçant les celles o
movent el cap al ritme de la vibrant música. Si hi havia dubtes que estaríem
davant d’una comèdia de traç gruixut i humor poc subtil, de seguida es van
esvair al pujar el teló i mostrar un decorat format per un seguit d’habitacles
entrellaçats per escales i coberts per anuncis de neó. Palerm, la ciutat on
Wagner mou la trama que Shakespeare, a Mesura
per mesura (en què està basada l’òpera), situa a Viena, és un lloc de sol i
festa, com Lloret, poblat per personatges amb vestuari llampant (obra del
mateix dissenyador de l’escenografia, Steffen Aarfing). Una festa que el
governador alemany Friedrich, purità a més no poder, vol tallar de soca-rel, d’aquí
la prohibició d’estimar del títol.
Holten ofereix un ritme frenètic, accentua la
sensualitat o, més ben dit, la sexualitat primària de molts personatges i no
estalvia en detalls més o menys hilarants: la vestimenta de jutge de Friedrich
i els policies guarnits de bobbies ens
envien més a Londres que no pas a Sicília (picada d’ullet al futur públic de
l’espectacle); les oracions de les monges Isabella i Mariana es veuen interrompudes
per les ganes irrefrenables de la segona de menjar patates xip; els missatges
de mòbil (un estri omnipresent) projectats als laterals. L’atac lúbric de
Friedrich cap a Isabella entrava ja directament en el terreny de l’astracanada,
però a l’acte segon Holten té prou malícia com per disfressar els protagonistes
de paròdies de personatges wagnerians, amb les seves llances i cascs en forma
de cigne, en la gran mascarada sexual i de confusió d’identitats que permet desemmascarar
la hipocresia del governador. Si la tesi de l’òpera és que els alemanys, a
diferència dels italians, no saben gaudir de la vida i el sexe, només faltava que,
al final, el rei esdevingués un doble d’Angela Merkel repartint bitllets a tort
i a dret. Sort que a Londres veuran la producció un cop ja han decidit sobre el
Brexit. Malgrat tot, cal admetre que l’engranatge còmic dissenyat per Kasper
Holten funciona i que el públic s’ho va passar d’allò més bé.
El titular del Real, Ivor Bolton, havia de ser
el director de la funció, fins que una indisposició sobtada va catapultar al
podi el seu assistent, Francesc Prat. Una obertura escumejant va deixar pas a
una primera escena no del tot ben quadrada (Wagner tampoc ho posa fàcil), però
de seguida Prat va agafar les regnes de la funció en una lectura dinàmica,
plena d’ímpetu, en sintonia amb la posada en escena. A les seves ordres tenia
un repartiment que, en línies generals, seguia una tendència força consolidada
en assignar a obres germàniques d’aquest període (o una mica anteriors, com Fidelio) veus més avesades a les
feixugueses wagnerianes posteriors. En el cas d’aquesta funció de Das Liebesverbot protagonitzada pel
segon repartiment (Déu n’hi do, el Real, d’aconseguir dos equips per a una
autèntica raresa), pocs cantants estaven preparats per abordar amb les millors
condicions exigències més properes al belcanto que a Tristan, prioritzant un estil emfàtic i, de nou, poc subtil.
La millor amb diferència va ser la Isabella de
Sonja Gornik, veu àmplia i poderosa, amb dosis apropiades de flexibilitat, i la
força de determinació que el paper d’aquesta monja voluntariosa demana. Leigh
Melrose va abraçar sense reserves el retrat caricaturesc de Friedrich, amb uns
dots actorals de primer ordre reforçats per un cant expressiu. Menys sort vam
tenir amb els tenors, ja fos el Claudio forçat i engolat de Mikheil
Sheshaberidze o el Luzio ressec de Peter Bronder. Esplèndid, en canvi, el
Brighella de Martin Winkler, qui, junt amb la múrria Dorella de Maria Hinojosa,
va protagonitzar una de les millors escenes. El contingent català incloïa també
uns ajustats David Alegret (Antonio), Maria Miró (Mariana) i Francisco Vas
(Pontio Pilato).
