Calixto Bieito transforma la 'Passió segons sant Joan' de Bach en una experiència teatral escruixidora

Amb poques setmanes de diferencia, Calixto Bieito ha estrenat sengles produccions de dues obres que en origen no estaven pensades per a l’escena: el Rèquiem de Verdi a la Staatsoper d’Hamburg, i la Passió segons sant Joan de Bach al Teatro Arriaga de Bilbao, del qual és director artístic. Si les impressions, mitigades, del primer espectacle poden ser consultades aquí, prefereixo estendre’m sobre el segon, perquè l’impacte emocional ha estat molt superior i, a més, segurament per primer cop en molt de temps, Bieito permet al final de l’obra bachiana un bri d’esperança.

A l’entrar a la sala de l’Arriaga, l’espectador ja es veu confrontat amb un decorat neutre (d’Aida-Leonor Guardia), més propi d’una sala de concert, amb, ja a l’escenari, orquestra i cor vestits amb roba de cada dia, amb una flaire més dels anys 80 que de l’actualitat (Ingo Krügler és el figurinista). Al centre, una dona amb els braços en creu, lligada per diverses cordes, i al passadís de platea, un jove agenollat, en actitud implorant. Aviat descobrirem que són el baríton intèrpret de Jesús i la soprano solista, esdevinguda un transsumpte de Maria Magdalena, establint tots dos una relació al llarg de l’obra que Bieito farceix de detalls (preciós el moment de l’alliberament d’ella). La pregunta central, però, queda plantejada en el cor inicial, amb una dona portant un cartell que interroga en èuscar: “Non dago Jainkoa?”. On és Déu? ¿On és en aquest camí de passió, no pas litúrgica, sinó terriblement humana que ens planteja Bieito, un trànsit pel dolor, la ràbia, la mort, el sacrifici i, potser també, la redempció? 

Amb l’estil franc i directe que li és propi, Bieito construeix escenes dramàticament pertinents, visualment pertorbadores, sempre connectades al text, no en un sentit litúrgic, per descomptat, tot i que sí que hi ha un fort component ritualista. Si inquietant és l’obsessió per la sang en l’ària de contralt “Von den Stricken”, la triple negació i els remordiments de Pere tenen una plasmació brutal en forma de la fúria assassina de la turba. El drama individual, tanmateix, esdevé col·lectiu, el d’una humanitat que busca la llum enmig de la foscor. Un dels moments que creaven un nus a la gol era a “Es ist vollbracht!”, quan el contratenor solista va deixant a terra, un a un, els membres del cor, fins a crear la imatge d’una gran fosa comuna (i quin vellut i emoció en la veu de Carlos Mena!). Però la passió, al capdavall, és la de Jesús, que serà enterrat en una bossa de cadàvers coberta per les pedres que tots els cantaires van deixant, en una altra imatge frapant, amb l’intèrpret (un James Newby de només 24 anys, d’astoradora maduresa vocal i carismàtica presència física) clavant la mirada sobre l’angoixós espectador. Com tot cristià sap, aquest no és el final de la història, com tampoc el “Ruht wohl” del cor és el final de l’obra de Bach. En el coral conclusiu, fervorosament afirmatiu, una dona embarassada aporta la nota de renaixement, de nou començament, de nova vida, que la mirada lluminosa de Maria Magdalena saluda, mentre l’Evangelista sosté una au rapaç (crec que era més aviat un falcó que no pas una àliga, però el missatge era clar). Un cop més, una meravella dramàtica de Bieito.

Un dels trets distintius del director català és la capacitat d’aconseguir de tots els cantants, solistes i cor, unes actuacions d’una energia i un compromís sense reserves. Joshua Ellicott va ser un eloqüent Evangelista, tot i una veu un pèl cansada i un accent anglosaxó, que, per sort, no tenia el Jesús de Newby, un nom a seguir. Magnífics en totes les seves intervencions tant la soprano Berit Norbakken Solset com el tenor Robert Murray, Carlos Mena va ser justament ovacionant tot i tenir l’avantatge de jugar a casa, mentre que el baix Jonathan McGovern va ser un Pilat corsecat per la injustícia de la seva inacció (renunciar a actuar, rentar-se les mans, té conseqüències letals). Erik Nielsen va presidir des d’un clavecí horriblement amplificat una versió musical de gran correcció, un punt plana pels temps feixucs d’alguns passatges, al capdavant d’una voluntariosa Orquestra Simfònica de Bilbao. El Cor de l’ABAO va aportar, com era d’esperar, un so més operístic que oratorial, però fora mínimes descompensacions (menys del que es podia esperar, ateses les característiques del muntatge), la seva força comunicativa va superar qualsevol reticència. Un espectacle impossible d’oblidar que arribarà l’any vinent a París.

Fotos: E. Moreno Esquibel

(Representació vista el 14 d'abril)

La nova producció del Palau de les Arts de València no reïx en donar viabilitat escènica a 'Il corsaro' de Verdi

Entre el catàleg operístic de Verdi, Il corsaro no és, ni de bon tros, el millor títol. L’heroi byronià, amb els seus anhels i passions excessives, va trobar per part del compositor italià un melodrama convencional, en el qual, Corrado, el protagonista, es debat entre dues dones sota l’amenaça d’un dolent (baríton, per descomptat) de cartró pedra. Només els obsedits per la correcció política amb efectes retroactius s’espantaran amb les referències poc agradables a l’Islam. Però Verdi és Verdi, i sempre trobarem detalls inspiradors i aquella energia impetuosa que ennobleix les obres dels “anys de galeres”. Per desgràcia, la nova producció presentada pel Palau de les Arts, en col·laboració amb Monte-carlo, va ser una feble defensa de les virtuts d’Il corsaro.

El primer responsable va ser Fabio Biondi, que en els dies transcorreguts des de la representació que comentem, ha dimitit com a codirector musical del teatre, després que es fes pública una enquesta entre els músics de l’orquestra en la qual cap d’ells li va mostrar suport. L’estabilitat es fa esperar en un Palau de les Arts que encara no ha convocat el concurs per seleccionar director artístic. Pel que fa a Il corsaro, la versió de Biondi va ser crispada i sorollosa, característica aquesta darrera afavorida per la decisió de pujar el nivell del fossat. Alguns bons detalls orquestrals, en especial de la fusta, no van dissimular les convulsions de la lectura, amb temps impacients i una incapacitat notable per deixar respirar la música en els oasis lírics. Fins i tot l’habitualment excel·lent Cor de la Generalitat Valenciana no va anar més enllà de l’anònima eficiència.

Amb les frases inicials ja n’hi va haver prou per adonar-se que Michael Fabiano anava una mica passat de revolucions com a Corrado, esperonat i/o obligat per la batuta. Una llàstima, perquè el nord-americà és un tenor remarcable i un actor entregat, encara que en aquest cas, convertit pel muntatge en un poeta turmentat, va tendir a l’histrionisme. Va ser curiós, a més, comprovar com alguns sons recordaven el Josep Carreras dels anys en què va gravar Il corsaro. Més discutible va ser la Gulnara d’Oksana Dyka, veu imperiosa i àcida, mal armada per als passatges d’agilitat postbelcantista. D’empenta en va mostrar molta, de subtilesa no gaire. Més habituat al repertori setcentista, Vito Priante va ser un Seid prou ferm, tot i l’escassa ajuda rebuda per part d’una batuta fragorosa. Només la Medora de Kristina Mkhitaryan va poder desplegar un cant refinat, atent al vessant més tendre del personatge.

Després de l’estimulant Francesca da Rimini vista a Estrasburg, el nou treball de Nicola Raab va decebre força. El muntatge se centra en el deliri d’un poeta que seria Byron en persona si no fos per un vestuari anacrònic, alcoholitzat i drogat, obsessionat per la seva creació, que es representa davant dels seus ulls i en la qual acaba entrant amb resultats catastròfics. Poc ajuden una direcció d’actors que no va més enllà dels estereotips ni un decorat (de George Souglides) d’una lletjor notable, sobretot les cortines transparents del primer acte, mentre que el serrall del segon té un to volgudament kitsch. Trobar viabilitat teatral convincent a Il corsaro no és fàcil, i el Palau de les Arts no se n’ha sortit.

Representació vista el 5 d’abril.

Fotos: Miguel Lorenzo, Mikel Ponce

El miracle de Korngold: la Deutsche Oper presenta una excepcional producció de 'Das Wunder der Heliane'

L’experiència prèvia de Die tote Stadt i el coneixement de la gravació realitzada en la imprescindible sèrie que fa lustres Decca va dedicar a l’Entartete Musik (quan la indústria discogràfica també era cultura) no m’havia preparat per a l’impacte fenomenal que ha suposat veure en directe Das Wunder der Heliane de Korngold, una òpera en la qual el compositor austríac va deixar anar sense mesura tot el seu arsenal creatiu. La nova producció que ha estrenat la Deutsche Oper de Berlín és, sens dubte, una de les fites del que portem de temporada operística.

La llista de qualificatius per definir aquesta obra és llarga: excessiva, abassegadora, desbordant, una veritable orgia musical, culminació del romanticisme més desmesurat per a una història d’amor, mort i transfiguració. També és una història d’un erotisme místic (o un misticisme eròtic) pertorbador. L’espectador només pot caure rendit (o fugir marejat) davant aquestes onades incontenibles de so, des dels refinaments més deliqüescents fins a l’hedonisme més sadollant passant per l’expressionisme més amenaçador. Wagner no és lluny d’aquesta òpera bastida sobre leitmotivs i amb una visió de la redempció per l’amor al voltant d’una figura crística amb impulsos ben humans que fa semblar Parsifal una obra de significat diàfan. Tampoc és lluny Strauss (una combinació d’Elektra i Die Frau ohne Schatten), però el llenguatge de Korngold és inconfusible per l’efusiu sentit melòdic i el sentit del color orquestral. En una d’aquestes rares coincidències que, de tant en tant, es donen en les programacions operístiques, Das Wunder der Heliane ha estat objecte aquesta temporada de l’atenció de dos teatres, malgrat que aquest títol estrenat el 1927 exigeix una orquestra i un cor d’un virtuosisme sobrehumà i tres protagonistes (soprano, tenor i baríton) capaços de superar una escriptura ben àrdua. Desconec com va anar la producció de l’Òpera de Flandes, la de la Deutsche Oper és excepcional en tots els sentits.

Principal artífex de l’èxit va ser Marc Albrecht, el director musical del muntatge, qui no es va deixar emborratxar ni hipnotitzar pels efluvis de la partitura, sinó que la va controlar amb mà ferma. No ens confonguem, no va ser en absolut una lectura asèptica ni tampoc va caure en la temptació del kitsch, Albrecht va desplegar un discurs sonor amb tota l’amplitud requerida, des dels esclats més luxuriosos fins als passatges més evocadors (el màgic preludi). En una obra amb escassa acció, el director alemany mai va permetre que la tensió dramàtica es relaxés ni un segon, alhora que atenia als mil i un detalls d’una orquestració fulgurant. La prestació de l’orquestra de la Deutsche Oper va ser poc menys que espectacular, de l’orgue a la celesta, passant per una corda sumptuosa o un metall potent. No menys encomiable va ser la tasca del cor que prepara Jeremy Bines en una part, sobretot en l’acte tercer, endimoniada per complexitat rítmica i harmònica i per tessitures tibants. La formació se’n va sortir amb els màxims honors, i, a més, participant de forma efectiva en l’acció.

El teatre berlinès va reunir un equip que, sense estrelles rutilants, va abordar amb plenes garanties tots els papers (cap de fàcil) de l’òpera. Sara Jakubiak va ser una Heliane de cant ben controlat, negociant amb seguretat les expansions del personatge sobre les onades orquestrals, amb especial menció al fragment més conegut de la partitura, “Ich ging zu ihm”, l’epicentre emocional de l’obra. Cert que les forces van defallir una mica al final de l’acte segon (ben comprensible), però el timbre carnós i l’agut lluminós van ser atots al llarg de tota la representació. Si Jakubiak va millorar, i molt, la impressió que em va fer com a Eva dels Meistersinger a Munic, Brian Jagde va ser una ben grata sorpresa. Veu ferma, calorosa, valent per dalt i fraseig sempre musical, el tenor nord-americà va aconseguir que les dificultats del paper de l’Estranger semblessin minúcies. Si en tot l’acte primer va estar brillant (preciós el duo amb Jakubiak), quan va ressuscitar va estar simplement espectacular, amb tota la convicció d’un profeta de l’amor. No es va quedar enrere el Herrscher de Josef Wagner, part més angulosa i menys lírica que el baix-baríton austríac va resoldre amb un cant que no necessitava caure en el baladreig per ser incisiu, deixant palesos també els moments en què el Senyor mostra signes de feblesa. Okka von der Damerau va ser una Missatgera insidiosa, de veu ben sòlida en tots els registres, Derek Welton va aportar tota la pietat que el Carceller mostra a l’Estranger i Burkhard Ulrich va fer una efectiva encarnació del, malgrat tot, comprensiu Jutge Cec.  

Però de què va Das Wunder der Heliane? Un Estranger que predica l’amor i la felicitat és fet presoner pel tirànic Senyor d’un reialme indeterminat. La seva esposa Heliane (l’únic personatge amb nom propi) el visita a la presó, i, fruit d’una atracció mútua, queda nua davant d’ell (sense anar més lluny). El Senyor ho descobreix i, delerós per saber la veritat sobre aquesta trobada, envia Heliane a judici. L’Estranger se suïcida per salvar Heliane, però el Senyor exigeix que, per provar la seva innocència, la dona faci que el jove ressusciti. Ella es resisteix però, finalment, el cos inert de l’Estranger reviu. Boig de ràbia, el Senyor mata Heliane, que també ressuscita per acompanyar l’Estranger cap al cel mentre el teló, segons les didascàlies, es tanca sobre “la llum i la bellesa”. Amb un argument d’aquest tarannà (el llibretista Hans Müller-Einingen va adaptar la peça Die Heilige de Hans Kaltneker) i una partitura com la de Korngold, l’opció presa per Christof Loy és d’una lògica irrefutable: enlloc d’alimentar els excessos, el director alemany aposta per un acusat contrast que, al seu torn, exacerba la força de la música.

L’extrema austeritat del decorat de Johannes Leiacker, una gran sala amb plafons de fusta a la qual la il·luminació d’Olaf Winter dóna la necessària varietat d’atmosferes, i el vestuari anys 30, predominantment negre (excepte el glamurós model blanc d’Heliane), de Barbara Drosihn permeten concentrar l’atenció en la detalladíssima direcció d’actors de Loy. La minuciositat amb què explora la psicologia de tots els personatges i les seves relacions, sense obviar cap dels elements cabdals de la trama (inclosa la nuesa d’Heliane) està acompanyada per un domini no menys exemplar de les escenes de masses, així com de la creació de petits detalls inquietants (els moviments del Jove abans d’intervenir, el nen que guia el Jutge Cec i que acaba empunyant una destral). La producció serà editada en DVD: l’espero amb impaciència.

Representació vista el 30 de març.

Fotos: Monika Rittershaus