diumenge, 27 d’abril del 2014

Una fita en la història recent del Liceu: el sensacional muntatge de 'Kitej' per Dmitri Tcherniakov



Com és el paradís? Per a Fevrònia, després d’un camí de llàgrimes, és una visió d’una entendridora simplicitat domèstica, d’acord amb la seva vida, al costat dels éssers estimats. Per als operòmans, pot ser assistir a la representació d’un títol magistral en una lectura escènica reveladora i una interpretació musical acurada. Encara que els descreguts no en voldran saber res del paradís, el Liceu s’hi va apropar força amb l’esperat retorn de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej i la donzella Fevrònia de Rimski-Kórsakov.


La premiada producció de Dmitri Tcherniakov no ha perdut ni un bri de força hipnòtica –com a Amsterdam fa dos anys, el públic de les dues funcions que he vist va aplaudir el gran prat de l’acte primer-, confirmant-se com una proposta radical en el concepte i brillant en l’execució. Defugint tot folklore kitsch i evitant qualsevol indici de misticisme ensucrat, el director rus presenta les diverses reaccions d’una humanitat al límit: el tantsemenfotisme de la petita Kitej, la brutalitat extrema d’uns tàtars vistos més com a enemic intern que no pas extern, la comunió (fanatisme sectari?) fins al punt de la autoimmolació de la gran Kitej, i la bondat sense reserves d’una Fevrònia en pau amb la natura que l’envolta. 


Els acusats contrastos del decorat del mateix director, reforçats per la il·luminació de Gleb Filshtinsky, anaven de bracet amb l’habilitat de Tcherniakov de treure tot el suc tant de les escenes de masses com de les interrelacions entre els personatges, fins a una imatge final que deixava un nus a la gola. És una de les moltes escenes, com tota la primera de l’acte tercer o l’amorós amortallament de Fevrònia, que, a cada visionat reforcen l’admiració pel detallista treball de Tcherniakov. 


El Liceu sol posar a to la seva musculatura en reptes d’aquesta envergadura, començant per les reforçades masses estables, en una prestació en conjunt molt lloable sota la batuta d’un Josep Pons que va bastir amb fermesa la vasta partitura. Si entrem en el detall, és cert que a l’acte segon, en especial en la funció del torn C, el cor se li va escapar de les mans tot i un temps prudent, i si el metall pot ser més arrodonit, la corda podria tenir una mica més de gruix. A més, el tempo de l’acte primer no respira prou, crec que és un pèl massa apressat. Són detalls que no contradiuen en absolut els mèrits de Pons, amb unes ovacions rebudes dissabte del tot merescudes. I en la primera escena de l’acte tercer el titular del Liceu va aconseguir una unció i un refinament tant del cor com de l’orquestra inoblidables.


Commovedora en totes les seves intervencions, l’excepcional Fevrònia d’Svetlana Ignatovich és una de les columnes vertebrals de la funció, incansable en un paper extenuant i aconseguint evitar del tot donar la imatge de bleda que el paper pot afavorir. La seva nèmesi, el cínic i amoral Grixka, va ser un Dmitry Golovnin sense gaire exageracions histriòniques i de color més agraït que John Daszak a Amsterdam. El príncep Vsevolod de Maxim Aksenov combinava lirisme i heroisme, malgrat cert engolament, mentre que Eric Halfvarson aportava serenor i rotunditat al príncep Iuri. 


L’extens cas incloïa dos notables debuts en papers breus, Dimitris Tiliakos (un eloqüent Fiódor) i Alexander Tsymbaliuk, implacable cabdill tàrtar al costat del veterà Vladimir Ognovenko. Esplèndida en totes les seves intervencions Maria Gortsevskaya com a Adolescent, de luxe la breu aparició de Gennadi Bezzubenkov com a Sonador de gusla, més encertada, com a ocells del paradís, Margarita Nekrasova que Larisa Yudina mentre que l’aportació local al cast (Josep Fadó, Àlex Sanmartí, Albert Casals i Xavier Mendoza) va ser impecable.


La funció d’estrena va començar amb mitja hora de retard per la protesta de la plantilla davant el negre panorama que planteja la direcció del teatre, un direcció que, de forma inaudita, no va dubtar en fer la pitjor propaganda prèvia de Kitej parlant només de costos i  pèrdues. Per sort, en la roda de premsa de presentació de l’obra Joan Matabosch va posar el debat en els seus termes justos, però cada dia que passa queda més clara la deriva d’un Liceu sense un far artístic que el guiï a bon port. El nostre paradís operístic s’esvairà en la foscor, com el de Fevrònia? 

(Versió ampliada de l’article publicat al diaria ARA el 15 d’abril de 2014)

Fotos: A. Bofill

dilluns, 21 d’abril del 2014

'Les troyens' de Berlioz tornen a la Scala de Milà amb un gran trio de protagonistes: Antonacci, Barcellona i Kunde



Per aquelles casualitats de la vida que a l’hora de la veritat són d’una causalitat evident, el primer cop que vaig anar al Teatro alla Scala va ser per veure Les troyens, de Berlioz. El magne opus del compositor francès ha tornat ara al cèlebre teatre en una coproducció amb Londres, Viena i San Francisco que tenia en Milà la segona estació del seu periple.


Fa dos anys vaig comentar l’estrena al Covent Garden d’aquest muntatge de David McVicar, amb la qual cosa no m’estendré en les seves notables virtuts (la brillantor dels decorats d’Es Devlin, l’eficàcia narrativa habitual en el director escocès) ni en les seves limitacions (no anar al fons de totes les possibilitats de lectura que el mateix McVicar planteja). A Milà, la proposta va rutllar bé, amb un element inquietant afegit, atesa la conflictiva situació a l’est d’Europa, ja que la guerra de Crimea (1853-1856) és un dels referents de la Troia assetjada dels dos primers actes. La humanitat, per desgràcia, encara no ha evolucionat fins arribar a l’estadi en què la violència ja no serveixi per oprimir ni destruir pobles.


Un altre factor comú amb Londres va ser la direcció musical d’Antonio Pappano que, si no vaig errat, debutava al fossat de l’Scala. Les virtuts de Pappano són equivalents a les de McVicar, és a dir, capacitat de construir un discurs fluid, sense daltabaixos, i una bona caracterització tant dels moments més majestuosos com més dels més delicats, tot i que es pot al·legar que la seva batuta no sempre va tenir el refinament tímbric ideal. Sigui com sigui, Pappano és un gran director de fossat i va saber estar atent per solucionar els petits derrapatges entre orquestra, cor i solistes.


La referencial Cassandre d’Anna Caterina Antonacci tornava a desplegar el seu sentit corprenedor del cant tràgic, mentre que les principals novetats en el cast afectaven els altres dos papers protagonistes, Didon i Énée. En el primer, Daniela Barcellona prenia el relleu d’una notable però no del tot convincent Eva Maria Westbroek. La mezzosoprano italiana ja havia interpretat la reina de Cartago a València al 2009, primer i últim cop que Les troyens s’han escenificat a l’Estat. Barcellona va aprofundir en una encarnació de gran autoritat vocal (només algun agut semblava preparat amb precaució), preferint en la seva gran ària final una emotivitat més franca (més italiana?) que una línia més noble (més francesa?). 


Al seu costat, aquest cas digne d’estudi que és Gregory Kunde, el tenor nord-americà que està vivint la tardor de la seva carrera amb una plenitud vocal insultant. Énée ja en la memorable producció del 2003 al Châtelet amb John Eliot Gardiner, Kunde va tornar a fer ostentació d’un agut saníssim sense descurar mai la musicalitat del fraseig, en especial en una primmirada lectura de l’ària de l’acte quart. Bryan Hymel va lluir a Londres un timbre més fresc, com era lògic esperar d’un tenor a 25 anys d’edat de diferència, però de ben segur que desitjaria arribar als 60 en l’estat de forma del seu compatriota. 


L’extens equip vocal que demana Berlioz va tenir altres punts d’interès, com l’Ascagne de Paola Gardina, l’Iopas mel·liflu de Shalva Mukeria (tot i un timbre més aviat sec), el Narbal fiable de Giacomo Prestia i Paolo Fanale en l’evocadora cançó d’Hylas que Berlioz va compondre amb el seu fill mariner al cap. Per contra, el Chorèbe de Fabio Capitanucci va patir per dalt i Maria Radner va ser una Anna insignificant. Els vents que bufen al Liceu fan cada cop més improbable l’arribada a curt o mig termini de la flota troiana; haurem de continuar seguint-la, per tant, per altres ribes.

Fotos: Brescia/Amisano - Teatro alla Scala