Entrades
Com és el paradís? Per a Fevrònia, després
d’un camí de llàgrimes, és una visió d’una entendridora simplicitat domèstica,
d’acord amb la seva vida, al costat dels éssers estimats. Per als operòmans,
pot ser assistir a la representació d’un títol magistral en una lectura
escènica reveladora i una interpretació musical acurada. Encara que els
descreguts no en voldran saber res del paradís, el Liceu s’hi va apropar força
amb l’esperat retorn de La llegenda de la
ciutat invisible de Kitej i la donzella Fevrònia de Rimski-Kórsakov.
La premiada producció de Dmitri Tcherniakov no
ha perdut ni un bri de força hipnòtica –com a Amsterdam fa dos anys, el públic de
les dues funcions que he vist va aplaudir el gran prat de l’acte primer-,
confirmant-se com una proposta radical en el concepte i brillant en l’execució.
Defugint tot folklore kitsch i evitant qualsevol indici de misticisme ensucrat,
el director rus presenta les diverses reaccions d’una humanitat al límit: el
tantsemenfotisme de la petita Kitej, la brutalitat extrema d’uns tàtars vistos
més com a enemic intern que no pas extern, la comunió (fanatisme sectari?) fins
al punt de la autoimmolació de la gran Kitej, i la bondat sense reserves d’una Fevrònia
en pau amb la natura que l’envolta.
Els acusats contrastos del decorat del
mateix director, reforçats per la il·luminació de Gleb Filshtinsky, anaven de
bracet amb l’habilitat de Tcherniakov de treure tot el suc tant de les escenes
de masses com de les interrelacions entre els personatges, fins a una imatge
final que deixava un nus a la gola. És una de les moltes escenes, com tota la
primera de l’acte tercer o l’amorós amortallament de Fevrònia, que, a cada
visionat reforcen l’admiració pel detallista treball de Tcherniakov.
El Liceu sol posar a to la seva musculatura en
reptes d’aquesta envergadura, començant per les reforçades masses estables, en
una prestació en conjunt molt lloable sota la batuta d’un Josep Pons que va bastir
amb fermesa la vasta partitura. Si entrem en el detall, és cert que a l’acte
segon, en especial en la funció del torn C, el cor se li va escapar de les mans
tot i un temps prudent, i si el metall pot ser més arrodonit, la corda podria
tenir una mica més de gruix. A més, el tempo de l’acte primer no respira prou, crec
que és un pèl massa apressat. Són detalls que no contradiuen en absolut els
mèrits de Pons, amb unes ovacions rebudes dissabte del tot merescudes. I en la primera
escena de l’acte tercer el titular del Liceu va aconseguir una unció i un
refinament tant del cor com de l’orquestra inoblidables.
Commovedora en totes les seves intervencions,
l’excepcional Fevrònia d’Svetlana Ignatovich és una de les columnes vertebrals
de la funció, incansable en un paper extenuant i aconseguint evitar del tot
donar la imatge de bleda que el paper pot afavorir. La seva nèmesi, el cínic i
amoral Grixka, va ser un Dmitry Golovnin sense gaire exageracions histriòniques
i de color més agraït que John Daszak a Amsterdam. El príncep Vsevolod de Maxim
Aksenov combinava lirisme i heroisme, malgrat cert engolament, mentre que Eric
Halfvarson aportava serenor i rotunditat al príncep Iuri.
L’extens cas incloïa
dos notables debuts en papers breus, Dimitris Tiliakos (un eloqüent Fiódor) i
Alexander Tsymbaliuk, implacable cabdill tàrtar al costat del veterà Vladimir
Ognovenko. Esplèndida en totes les seves intervencions Maria Gortsevskaya com a
Adolescent, de luxe la breu aparició de Gennadi Bezzubenkov com a Sonador de
gusla, més encertada, com a ocells del paradís, Margarita Nekrasova que Larisa
Yudina mentre que l’aportació local al cast (Josep Fadó, Àlex Sanmartí, Albert
Casals i Xavier Mendoza) va ser impecable.
La funció d’estrena va començar amb mitja hora
de retard per la protesta de la plantilla davant el negre panorama que planteja
la direcció del teatre, un direcció que, de forma inaudita, no va dubtar en fer
la pitjor propaganda prèvia de Kitej
parlant només de costos i pèrdues. Per
sort, en la roda de premsa de presentació de l’obra Joan Matabosch va posar el
debat en els seus termes justos, però cada dia que passa queda més clara la
deriva d’un Liceu sense un far artístic que el guiï a bon port. El nostre
paradís operístic s’esvairà en la foscor, com el de Fevrònia?
(Versió ampliada de l’article publicat al
diaria ARA el 15 d’abril de 2014)
Fotos: A. Bofill
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.