diumenge, 27 d’abril del 2014

Una fita en la història recent del Liceu: el sensacional muntatge de 'Kitej' per Dmitri Tcherniakov



Com és el paradís? Per a Fevrònia, després d’un camí de llàgrimes, és una visió d’una entendridora simplicitat domèstica, d’acord amb la seva vida, al costat dels éssers estimats. Per als operòmans, pot ser assistir a la representació d’un títol magistral en una lectura escènica reveladora i una interpretació musical acurada. Encara que els descreguts no en voldran saber res del paradís, el Liceu s’hi va apropar força amb l’esperat retorn de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej i la donzella Fevrònia de Rimski-Kórsakov.


La premiada producció de Dmitri Tcherniakov no ha perdut ni un bri de força hipnòtica –com a Amsterdam fa dos anys, el públic de les dues funcions que he vist va aplaudir el gran prat de l’acte primer-, confirmant-se com una proposta radical en el concepte i brillant en l’execució. Defugint tot folklore kitsch i evitant qualsevol indici de misticisme ensucrat, el director rus presenta les diverses reaccions d’una humanitat al límit: el tantsemenfotisme de la petita Kitej, la brutalitat extrema d’uns tàtars vistos més com a enemic intern que no pas extern, la comunió (fanatisme sectari?) fins al punt de la autoimmolació de la gran Kitej, i la bondat sense reserves d’una Fevrònia en pau amb la natura que l’envolta. 


Els acusats contrastos del decorat del mateix director, reforçats per la il·luminació de Gleb Filshtinsky, anaven de bracet amb l’habilitat de Tcherniakov de treure tot el suc tant de les escenes de masses com de les interrelacions entre els personatges, fins a una imatge final que deixava un nus a la gola. És una de les moltes escenes, com tota la primera de l’acte tercer o l’amorós amortallament de Fevrònia, que, a cada visionat reforcen l’admiració pel detallista treball de Tcherniakov. 


El Liceu sol posar a to la seva musculatura en reptes d’aquesta envergadura, començant per les reforçades masses estables, en una prestació en conjunt molt lloable sota la batuta d’un Josep Pons que va bastir amb fermesa la vasta partitura. Si entrem en el detall, és cert que a l’acte segon, en especial en la funció del torn C, el cor se li va escapar de les mans tot i un temps prudent, i si el metall pot ser més arrodonit, la corda podria tenir una mica més de gruix. A més, el tempo de l’acte primer no respira prou, crec que és un pèl massa apressat. Són detalls que no contradiuen en absolut els mèrits de Pons, amb unes ovacions rebudes dissabte del tot merescudes. I en la primera escena de l’acte tercer el titular del Liceu va aconseguir una unció i un refinament tant del cor com de l’orquestra inoblidables.


Commovedora en totes les seves intervencions, l’excepcional Fevrònia d’Svetlana Ignatovich és una de les columnes vertebrals de la funció, incansable en un paper extenuant i aconseguint evitar del tot donar la imatge de bleda que el paper pot afavorir. La seva nèmesi, el cínic i amoral Grixka, va ser un Dmitry Golovnin sense gaire exageracions histriòniques i de color més agraït que John Daszak a Amsterdam. El príncep Vsevolod de Maxim Aksenov combinava lirisme i heroisme, malgrat cert engolament, mentre que Eric Halfvarson aportava serenor i rotunditat al príncep Iuri. 


L’extens cas incloïa dos notables debuts en papers breus, Dimitris Tiliakos (un eloqüent Fiódor) i Alexander Tsymbaliuk, implacable cabdill tàrtar al costat del veterà Vladimir Ognovenko. Esplèndida en totes les seves intervencions Maria Gortsevskaya com a Adolescent, de luxe la breu aparició de Gennadi Bezzubenkov com a Sonador de gusla, més encertada, com a ocells del paradís, Margarita Nekrasova que Larisa Yudina mentre que l’aportació local al cast (Josep Fadó, Àlex Sanmartí, Albert Casals i Xavier Mendoza) va ser impecable.


La funció d’estrena va començar amb mitja hora de retard per la protesta de la plantilla davant el negre panorama que planteja la direcció del teatre, un direcció que, de forma inaudita, no va dubtar en fer la pitjor propaganda prèvia de Kitej parlant només de costos i  pèrdues. Per sort, en la roda de premsa de presentació de l’obra Joan Matabosch va posar el debat en els seus termes justos, però cada dia que passa queda més clara la deriva d’un Liceu sense un far artístic que el guiï a bon port. El nostre paradís operístic s’esvairà en la foscor, com el de Fevrònia? 

(Versió ampliada de l’article publicat al diaria ARA el 15 d’abril de 2014)

Fotos: A. Bofill

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.