La Salle Wilfrid-Pelletier, veïna, a la
mateixa Place des Arts, de la flamant Maison Symphonique, era l’antiga seu de
l’Orquestra Simfònica de Mont-real i segueix essent el centre d’operacions de
l’Òpera de la ciutat. Escalfant motors de cara a l’imminent any Wagner, la
companyia quebequesa presentava Der
fliegende Holländer o, més aviat, Le
vaisseau fantôme, que és com encara es publicita als països francòfons
l’obra més antiga de Wagner inclosa en el cànon de Bayreuth. La representació,
diguem-ho d’entrada i sense ànim de ferir sensibilitats, no va anar més enllà
de la discreció d’un aplicat teatre de províncies. Però sempre és profitós
conèixer de primera mà altres usos i costums operístics, el món ni comença ni
acaba a La Rambla 51-59. Per desgràcia, el públic recordava el de París, molt
més sorollós que el de Barcelona (xiuxiuejos i comentaris continus, espectadors
entrant en plena obertura), excepte en els aplaudiments, en què es va mostrar idèntic
al d’Amsterdam, com vaig comentar al parlar del concert amb Kent Nagano: tres
segons després de l’acord final, tothom ja és dret aplaudint. Atès el nivell de
la representació, la meva perplexitat va ser notable.
Les filoses s'inclinen com el decorat |
La primera impressió que ofereix la sala fa
comprensible la decisió de la Simfònica de Mont-real de buscar una nova seu.
Construïda el 1963, amb un aforament de 2.990 espectadors i un look que recorda
vagament el del Met de Nova York, la Salle Wilfrid-Pelletier dóna la mateixa
sensació de desmesura que altres espais dels veïns Estats Units, i l’acústica, correcta
per a les veus (el decorat tancat ajudava) era massa llunyana i difusa per a
l’orquestra. No va ajudar gaire la prestació de la segona formació de la
ciutat, l’Orchestre Métropolitain, que ha assolit certa notorietat gràcies al
seu titular, Yannick Nézet-Séguin, un dels nous astres de la direcció. Amb un
so escarransit, en especial de la corda, i no sempre precís, les turbulències
wagnerianes van quedar molt aigualides; encara gràcies que el Cor de l’Òpera de
Mont-real va deixar el pavelló de la casa en millor lloc. La versió amorfa,
plana i ensopida de Keri-Lynn Wilson va acabar d’enfonsar un vaixell que es va
arrossegar durant tres interminables hores, entreacte inclòs (per què?) entre
l’acte primer i el segon. La directora canadenca em posa en un atzucac: si dic
que és la muller de Peter Gelb, el totpoderós capitost del Met, el comentari
pot tenir un tuf masclista que detesto. Si no ho dic, sembla que no sé de què
va la pel·lícula. En fi, ja està dit.
Thomas Gazheli, Maida Hundeling i Reinhard Hagen |
L’Òpera de Mont-real va importar d’Alemanya el
quartet protagonista, encapçalat per la Senta de Maida Hundeling, veu generosa,
sobretot en un agut esclatant, tot i que no sempre ben controlada en l’afinació,
i encarnació apassionada. Un nom a seguir, la qual cosa no es pot dir de Thomas
Gazheli, Holandès engolat que va vorejar la catàstrofe a l’acte segon, quan de
cop i volta els aguts van desaparèixer en el duo amb Senta, per acabar l’obra
amb el motor de reserva. El somriure d’orella a orella que tenia a l’hora de
saludar, era perquè el públic no ho va tenir en compte o perquè estava content
de com ho havia fet? Reinhard Hagen va ser un Daland fiable, a més del cantant
més conegut al costat d’Endrik Wottrich, exiliat de l’òrbita Bayreuth, que va
ser un Erik més ferm que subtil. Correctes la Mary d’Emilia Boteva i el Timoner
de Kurt Lehmann.
La festa abans de ser interrompuda pels fantasmes |
Si Mont-real acull la millor orquestra del
Canadà, Toronto té la companyia d’òpera més rellevant, i justament d’aquesta
Canadian Opera Company provenia el muntatge de Christopher Alden, reposat per
Marilyn Gronsdal i que em va desconcertar de principi a final, derrotant els
meus ímprobes esforços per entendre de què anava. El decorat únic d’Allen
Moyer, signatari també del vestuari, era prou potent, una gran
habitació/magatzem/camarot inclinat que reforçava de forma claustrofòbica el
principal encert d’Alden, subratllar el caràcter outsider de l’Holandès i Senta davant una societat rígida (els
mecànics moviments del cor de filadores) i intolerant. Ja sabem que l'Holandès està comdemnat al vagareig etern? Però per què portava un vestit de presidiari sota l’abric? Per què el Timoner és una ànima
en pena? I per què Erik mata al final d’un tret Senta, aferrada al retrat de
l’Holandès mentre aquest marxa escales amunt amb el vel de núvia? La part més
divertida de tot plegat va ser que, com solen fer els teatres anglosaxons per
curar-se en salut de reclamacions i demandes, per megafonia es va advertir
abans de començar la funció que hi hauria un tret. Quant aquest va arribar, va
fer llufa, un petard mullat a to amb la representació.
Senta i l'Holandès es volen casar |
Fotos: Yves Renaud