L'Òpera de Mont-real s'avança a l'any Wagner amb un fluix Der fliegende Holländer

La Salle Wilfrid-Pelletier, veïna, a la mateixa Place des Arts, de la flamant Maison Symphonique, era l’antiga seu de l’Orquestra Simfònica de Mont-real i segueix essent el centre d’operacions de l’Òpera de la ciutat. Escalfant motors de cara a l’imminent any Wagner, la companyia quebequesa presentava Der fliegende Holländer o, més aviat, Le vaisseau fantôme, que és com encara es publicita als països francòfons l’obra més antiga de Wagner inclosa en el cànon de Bayreuth. La representació, diguem-ho d’entrada i sense ànim de ferir sensibilitats, no va anar més enllà de la discreció d’un aplicat teatre de províncies. Però sempre és profitós conèixer de primera mà altres usos i costums operístics, el món ni comença ni acaba a La Rambla 51-59. Per desgràcia, el públic recordava el de París, molt més sorollós que el de Barcelona (xiuxiuejos i comentaris continus, espectadors entrant en plena obertura), excepte en els aplaudiments, en què es va mostrar idèntic al d’Amsterdam, com vaig comentar al parlar del concert amb Kent Nagano: tres segons després de l’acord final, tothom ja és dret aplaudint. Atès el nivell de la representació, la meva perplexitat va ser notable.

 

Les filoses s'inclinen com el decorat

 

La primera impressió que ofereix la sala fa comprensible la decisió de la Simfònica de Mont-real de buscar una nova seu. Construïda el 1963, amb un aforament de 2.990 espectadors i un look que recorda vagament el del Met de Nova York, la Salle Wilfrid-Pelletier dóna la mateixa sensació de desmesura que altres espais dels veïns Estats Units, i l’acústica, correcta per a les veus (el decorat tancat ajudava) era massa llunyana i difusa per a l’orquestra. No va ajudar gaire la prestació de la segona formació de la ciutat, l’Orchestre Métropolitain, que ha assolit certa notorietat gràcies al seu titular, Yannick Nézet-Séguin, un dels nous astres de la direcció. Amb un so escarransit, en especial de la corda, i no sempre precís, les turbulències wagnerianes van quedar molt aigualides; encara gràcies que el Cor de l’Òpera de Mont-real va deixar el pavelló de la casa en millor lloc. La versió amorfa, plana i ensopida de Keri-Lynn Wilson va acabar d’enfonsar un vaixell que es va arrossegar durant tres interminables hores, entreacte inclòs (per què?) entre l’acte primer i el segon. La directora canadenca em posa en un atzucac: si dic que és la muller de Peter Gelb, el totpoderós capitost del Met, el comentari pot tenir un tuf masclista que detesto. Si no ho dic, sembla que no sé de què va la pel·lícula. En fi, ja està dit.

Thomas Gazheli, Maida Hundeling i Reinhard Hagen

L’Òpera de Mont-real va importar d’Alemanya el quartet protagonista, encapçalat per la Senta de Maida Hundeling, veu generosa, sobretot en un agut esclatant, tot i que no sempre ben controlada en l’afinació, i encarnació apassionada. Un nom a seguir, la qual cosa no es pot dir de Thomas Gazheli, Holandès engolat que va vorejar la catàstrofe a l’acte segon, quan de cop i volta els aguts van desaparèixer en el duo amb Senta, per acabar l’obra amb el motor de reserva. El somriure d’orella a orella que tenia a l’hora de saludar, era perquè el públic no ho va tenir en compte o perquè estava content de com ho havia fet? Reinhard Hagen va ser un Daland fiable, a més del cantant més conegut al costat d’Endrik Wottrich, exiliat de l’òrbita Bayreuth, que va ser un Erik més ferm que subtil. Correctes la Mary d’Emilia Boteva i el Timoner de Kurt Lehmann.

La festa abans de ser interrompuda pels fantasmes

Si Mont-real acull la millor orquestra del Canadà, Toronto té la companyia d’òpera més rellevant, i justament d’aquesta Canadian Opera Company provenia el muntatge de Christopher Alden, reposat per Marilyn Gronsdal i que em va desconcertar de principi a final, derrotant els meus ímprobes esforços per entendre de què anava. El decorat únic d’Allen Moyer, signatari també del vestuari, era prou potent, una gran habitació/magatzem/camarot inclinat que reforçava de forma claustrofòbica el principal encert d’Alden, subratllar el caràcter outsider de l’Holandès i Senta davant una societat rígida (els mecànics moviments del cor de filadores) i intolerant. Ja sabem que l'Holandès està comdemnat al vagareig etern? Però per què portava un vestit de presidiari sota l’abric? Per què el Timoner és una ànima en pena? I per què Erik mata al final d’un tret Senta, aferrada al retrat de l’Holandès mentre aquest marxa escales amunt amb el vel de núvia? La part més divertida de tot plegat va ser que, com solen fer els teatres anglosaxons per curar-se en salut de reclamacions i demandes, per megafonia es va advertir abans de començar la funció que hi hauria un tret. Quant aquest va arribar, va fer llufa, un petard mullat a to amb la representació.

Senta i l'Holandès es volen casar

Fotos: Yves Renaud