diumenge, 19 de juliol del 2015

'La traviata' torna amb un nou repartiment per tancar la temporada del Gran Teatre del Liceu



La temporada operística del Liceu ha acabat amb la reposició de La traviata que a l’octubre passat va celebrar el 15è aniversari de la reinauguració del teatre. La novetat de l’última funció, transmesa per televisió i a diferents indrets del país (tot i que al Liceu s’hi devia estar més fresquet que a l’aire lliure), no era ni el muntatge de David MicVicar, ja comentat al seu moment –una veritable elegia fúnebre a una cortesana- ni la batuta d’Evelino Pidò -més erràtica i amb més desajustos entre fossat i estrena-, sinó el repartiment, en el qual només es va mantenir un dels noms anunciats en el programa general de temporada. Un programa, per cert, que per al curs vinent, com em va informar una amable empleada a recepció, només es dóna a taquilles si estàs interessat en abonar-te. Però com et vols abonar si no pots consultar abans el programa? Aquest Liceu cada cop més està carregat de punyetes. 

  
El canvi d’Aylin Pérez per Anita Hartig ja es va anunciar amb temps. En la que, si no vaig errat, era la seva primera Violetta, Hartig va estar més que notable, amb bones agilitats a l’acte primer (cert, a un tempo moderat) i una expressivitat de bona llei. El millor acte va ser el segon, amb un cant generós ben servit per un so cobert (a vegades massa, afavorint una afinació un pèl baixa) que recordava una il·lustre soprano romanesa, Ileana Cotrubas, mentre que el tercer va quedar en un punt intermedi (al seu “Addio del passato” li va faltar fragilitat). Si no una revelació, sí que va ser un bon punt de partida d’una interpretació que pot anar a més si Hartig aprofundeix en un text a vegades articulat amb massa blanor.


És un misteri perquè Leo Nucci va anul·lar només l’última funció de la sèrie. L’avís per megafonia va causar un conat de xiulada que no va anar a més i que no va afectar per res l’èxit de Gabriele Viviani, que ja havia estat Giorgio Germont la nit abans. La veu és grisota i plana, però el baríton italià va aportar autoritat i la necessària rigidesa implacable en la seva confrontació amb Violetta. L’únic cantant que es mantenia del cast originalment previst era l’Alfredo d’Ismael Jordi, veu de volum limitat compensat amb escreix per un refinament en el fraseig, una capacitat per a les gradacions dinàmiques i la coloració de text i música dignes d’agraïment.

Així acaba una temporada discreta en termes generals, amb dues puntes clares de qualitat –Arabella, Siegfried-, algunes individualitats destacades (DiDonato, Radvanovsky, Kunde, per exemple) i molta mitjania sense, tanmateix, cap fiasco. A veure com prova el 2015-16.

Fotos: A. Bofill

dijous, 16 de juliol del 2015

Robert Lepage signa a Viena un gran muntatge d'una gran òpera del segle XXI, 'The Tempest' de Thomas Adès



Fa 11 anys ja vaig gaudir de valent de l’estrena, al Covent Garden, de The Tempest, fruit enlluernador del talent del llavors wonderboy de la música britànica, Thomas Adès. Des de llavors, no l’havia vista més en directe, però la retrobada a l’Òpera Estatal de Viena confirma que es tracta d’una partitura meravellosa, rica en colors, brillant i, alhora, amb una punyent pàtina de melangia. A més, el llibret de Meredith Oakes condensa bé una de les grans peces de Shakespeare alhora que dóna ales a la música.


Adès en persona ha dirigit des del fossat, com ja va fer a l’estrena, la representació, amb un resultat de gran nivell per a unes forces estables vieneses no gaire avesades a la contemporaneïtat lírica. La producció de Robert Lepage, estrenada el 2012 a Montréal i al Met de Nova York, és simplement enlluernadora. La màgia de Prospero, duc de Milà, esdevé la màgia del teatre, en concret de la Scala, en un esplèndid decorat de Jasmine Catudal que mostra, a l’acte primer, la mítica sala vista des de l’escenari, al segon des de la sala i, al tercer, un vertiginós tall longitudinal que no oblida ni coverol ni llotges. Per la seva banda, el vestuari de Kym Barrett ens situa en ple segle XIX tot incorporant els elements més fantasiosos de les criatures que poblen l’illa on transcorre la trama. Una trama que Lepage narra amb habilitat emprant tots els recursos al seu abast, des de vídeos fins a telons pintats. Res a veure, per tant, amb el fallit Ring del Met, on la màquina es menjava la posada en escena; aquí tècnica i poesia van de bracet.


El paper més comentat de la partitura de The Tempest és el de l’esperit Ariel, situat de forma quasi permanent en el registre sobreagut (al seu costat, la Reina de la Nit sembla escrita per a baix). Audrey Luna va estar simplement espectacular, afegint, a més, una agilitat escènica de primer ordre. La resta de personatges, tanmateix, també s’han d’enfrontar a tessitures extremes. Adrian Eröd va ser un irregular Prospero, amb una bona línia de cant que es desplegava amb comoditat en les parts més introspectives, però a qui mancava l’autoritat última del protagonista.


En un cast amb molts noms nous per al cronista, Stephanie Houtzeel va ser una Miranda de veu sucosa, Pavel Kolgatin un efusiu Ferdinand, Thomas Ebenstein un Caliban sensacional –l’evocadora ària sobre l’illa “full of noises/ sounds and voices” va ser una de les perles de la funció-, Jason Bridges un Antonio penetrant i Sorin Coliban un Gonzalo de timbre sepulcral però cant de càlida humanitat. El nom més cèlebre era David Daniels en el paper secundari de Trinculo formant una bona parella còmica amb l’Stefano de Dan Paul Dumitrescu, mentre que Herbert Lippert va suar de valent amb els aguts del Rei de Nàpols. Per això feia cara de pomes agres a l’hora de les salutacions finals? Va ser, en tot cas, una molt bona representació d’una molt bona òpera.

Fotos: Michael Pöhn

divendres, 3 de juliol del 2015

Marlis Petersen i Kirill Petrenko compensen amb escreix la fallida producció de 'Lulu' de Dmitri Txerniakov



Increïble, però cert. Aquesta temporada que acaba encara no havia visitat un dels meus teatres preferits, l’Òpera Estatal de Baviera. No per falta, per descomptat, de ganes, sinó de temps. L’ocasió de tornar a Munic la va donar una òpera que, tot i formar part del repertori, ha experimentat una d’aquelles coincidències de noves produccions entre teatres que només es pot atribuir a la casualitat, a la telepatia o al Zeitgeist. Em refereixo a Lulu, d’Alban Berg, presentada a Munic i Amsterdam.


Ara toca parlar del muntatge bavarès, el més decebedor que recordo haver vist de Dmitri Txerniakov. Si bé hi havia prou elements que convidaven a la reflexió, massa sovint aquesta era per preguntar-se de què anava aquell espectacle tan avorrit. El decorat únic del mateix director rus ja era una declaració d’intencions, un laberint transparent d’estances, una enginyosa translació de la “Menagerie” esmentada en el pròleg de l’obra, un espai on s’exhibeix tot un zoo humà. Al llarg de l’obra, durant els interludis orquestrals, Txerniakov dibuixa una veritable guerra dels sexes, amb un ventall d’actituds que van de l’atracció i la passió al menyspreu i la violència.


El problema és que el decorat limita l’espai útil per a l’acció principal a una franja molt estreta, però tampoc és que Txerniakov sàpiga gaire què fer, sense revelar gairebé res dels personatges, començant per una massa difusa Lulu. Potser aquesta era la intenció del director, mostrar una protagonista sense imatge definida, un perfil buit com el que dibuixa el Pintor, un buit que cadascú omple segons els seus desitjos. Per altra banda, la relació amb l’home més decisiu de la seva vida, el doctor Schön, s’assembla massa a un matrimoni burgès qualsevol.

Txerniakov va tenir sort de comptar amb una Marlis Petersen fenomenal, entregada a totes les facetes marcades pel director: nena capriciosa, objecte sexual, dona desesperada (a l’acte primer, després d’humiliar el doctor Schön, també es mostra desfeta), criatura desballestada a l’inicia de l’acte tercer i prostituta sense esma al final, envoltada d’un paisatge humà despullat en sentit literal (o quasi; un dels millors moments de la producció). A més de bon físic i grans dots actorals, Petersen canta de meravella amb una veu dúctil, ferma, sense estridències en el sobreagut.

Bo Skovhus va ser un magnífic Doctor Schön, retratat com executiu desequilibrat en la seva gelosia i acompanyat per un fraseig incisiu. Ara bé, com a Jack l’Esbudellador tampoc calia guarnir-lo com si fos un jovenet de tribu urbana. Si Schön era un mascle alfa, Alwa és un personatge més apocat que també cau en les xarxes de Lulu. Matthias Klink hi va aportar una netedat mozartiana i una considerable habilitat per negociar la tessitura, qualitats compartides pel Pintor/Negre de Rainer Trost. Per variar, Schigolch no era pas un cantant caducat, sinó algú com Pavlo Hunka amb mitjans encara consistents. Martin Winkler va ser un emfàtic Domador/Atleta, encapçalant un ben travat grup de secundaris i comprimaris. A la Comtessa Geschwitz de Daniela Sindram li va faltar una mica més de gruix vocal.


La principal alegria de la representació, al costat de Petersen, va ser Kirill Petrenko, just dies abans de ser nomenat titular de la Filharmònica de Berlín (un triomf de la música per sobre de la mercadotècnia, visca!). Aquest esplèndid director va aconseguir un perfecte equilibri entre els elements més astringents de la partitura i els efluvis postromàntics que afloren ara i adés, fent cantar la notable Bayerische Staatsorchester en els moments clau i colpejant al plexe solar quan tocava. Berlín ha fet una magnífica tria.

Fotografies: Wilfried Hösl
[Parts d’aquest article van ser publicades al diari ARA del dia 30 de juny]