Robert Lepage signa a Viena un gran muntatge d'una gran òpera del segle XXI, 'The Tempest' de Thomas Adès

Fa 11 anys ja vaig gaudir de valent de l’estrena, al Covent Garden, de The Tempest, fruit enlluernador del talent del llavors wonderboy de la música britànica, Thomas Adès. Des de llavors, no l’havia vista més en directe, però la retrobada a l’Òpera Estatal de Viena confirma que es tracta d’una partitura meravellosa, rica en colors, brillant i, alhora, amb una punyent pàtina de melangia. A més, el llibret de Meredith Oakes condensa bé una de les grans peces de Shakespeare alhora que dóna ales a la música.

Adès en persona ha dirigit des del fossat, com ja va fer a l’estrena, la representació, amb un resultat de gran nivell per a unes forces estables vieneses no gaire avesades a la contemporaneïtat lírica. La producció de Robert Lepage, estrenada el 2012 a Montréal i al Met de Nova York, és simplement enlluernadora. La màgia de Prospero, duc de Milà, esdevé la màgia del teatre, en concret de la Scala, en un esplèndid decorat de Jasmine Catudal que mostra, a l’acte primer, la mítica sala vista des de l’escenari, al segon des de la sala i, al tercer, un vertiginós tall longitudinal que no oblida ni coverol ni llotges. Per la seva banda, el vestuari de Kym Barrett ens situa en ple segle XIX tot incorporant els elements més fantasiosos de les criatures que poblen l’illa on transcorre la trama. Una trama que Lepage narra amb habilitat emprant tots els recursos al seu abast, des de vídeos fins a telons pintats. Res a veure, per tant, amb el fallit Ring del Met, on la màquina es menjava la posada en escena; aquí tècnica i poesia van de bracet.

El paper més comentat de la partitura de The Tempest és el de l’esperit Ariel, situat de forma quasi permanent en el registre sobreagut (al seu costat, la Reina de la Nit sembla escrita per a baix). Audrey Luna va estar simplement espectacular, afegint, a més, una agilitat escènica de primer ordre. La resta de personatges, tanmateix, també s’han d’enfrontar a tessitures extremes. Adrian Eröd va ser un irregular Prospero, amb una bona línia de cant que es desplegava amb comoditat en les parts més introspectives, però a qui mancava l’autoritat última del protagonista.

En un cast amb molts noms nous per al cronista, Stephanie Houtzeel va ser una Miranda de veu sucosa, Pavel Kolgatin un efusiu Ferdinand, Thomas Ebenstein un Caliban sensacional –l’evocadora ària sobre l’illa “full of noises/ sounds and voices” va ser una de les perles de la funció-, Jason Bridges un Antonio penetrant i Sorin Coliban un Gonzalo de timbre sepulcral però cant de càlida humanitat. El nom més cèlebre era David Daniels en el paper secundari de Trinculo formant una bona parella còmica amb l’Stefano de Dan Paul Dumitrescu, mentre que Herbert Lippert va suar de valent amb els aguts del Rei de Nàpols. Per això feia cara de pomes agres a l’hora de les salutacions finals? Va ser, en tot cas, una molt bona representació d’una molt bona òpera.

Fotos: Michael Pöhn