'La traviata' torna amb un nou repartiment per tancar la temporada del Gran Teatre del Liceu

La temporada operística del Liceu ha acabat amb la reposició de La traviata que a l’octubre passat va celebrar el 15è aniversari de la reinauguració del teatre. La novetat de l’última funció, transmesa per televisió i a diferents indrets del país (tot i que al Liceu s’hi devia estar més fresquet que a l’aire lliure), no era ni el muntatge de David MicVicar, ja comentat al seu moment –una veritable elegia fúnebre a una cortesana- ni la batuta d’Evelino Pidò -més erràtica i amb més desajustos entre fossat i estrena-, sinó el repartiment, en el qual només es va mantenir un dels noms anunciats en el programa general de temporada. Un programa, per cert, que per al curs vinent, com em va informar una amable empleada a recepció, només es dóna a taquilles si estàs interessat en abonar-te. Però com et vols abonar si no pots consultar abans el programa? Aquest Liceu cada cop més està carregat de punyetes. 

  

El canvi d’Aylin Pérez per Anita Hartig ja es va anunciar amb temps. En la que, si no vaig errat, era la seva primera Violetta, Hartig va estar més que notable, amb bones agilitats a l’acte primer (cert, a un tempo moderat) i una expressivitat de bona llei. El millor acte va ser el segon, amb un cant generós ben servit per un so cobert (a vegades massa, afavorint una afinació un pèl baixa) que recordava una il·lustre soprano romanesa, Ileana Cotrubas, mentre que el tercer va quedar en un punt intermedi (al seu “Addio del passato” li va faltar fragilitat). Si no una revelació, sí que va ser un bon punt de partida d’una interpretació que pot anar a més si Hartig aprofundeix en un text a vegades articulat amb massa blanor.

És un misteri perquè Leo Nucci va anul·lar només l’última funció de la sèrie. L’avís per megafonia va causar un conat de xiulada que no va anar a més i que no va afectar per res l’èxit de Gabriele Viviani, que ja havia estat Giorgio Germont la nit abans. La veu és grisota i plana, però el baríton italià va aportar autoritat i la necessària rigidesa implacable en la seva confrontació amb Violetta. L’únic cantant que es mantenia del cast originalment previst era l’Alfredo d’Ismael Jordi, veu de volum limitat compensat amb escreix per un refinament en el fraseig, una capacitat per a les gradacions dinàmiques i la coloració de text i música dignes d’agraïment.

Així acaba una temporada discreta en termes generals, amb dues puntes clares de qualitat –Arabella, Siegfried-, algunes individualitats destacades (DiDonato, Radvanovsky, Kunde, per exemple) i molta mitjania sense, tanmateix, cap fiasco. A veure com prova el 2015-16.

Fotos: A. Bofill