Aquest cop la intenció no és comentar un post,
sinó un pre. En realitat, tres en un. Un detall previ: per organitzar-me la
vida de forma una mica menys caòtica de l’habitual, faig servir una agenda
Moleskine –no és cap missatge patrocinat- de pàgina per dia, que permet
encabir-hi molta informació. Una ullada a l’agenda també permet veure amb més
claredat una tendència creixent: les temporades musicals no només s’estan
escurçant pel començament (cada cop més tardà), també pel final (cada cop més
aviat). Aquest fenomen fa que l’habitual desert estival de propostes musicals a
Barcelona sigui encara més llarg. Només cal mirar aquest mes de juny que s’acaba:
els dies en blanc predominen, i quan estan ocupats molt sovint són per ofertes
tipus òpera i flamenc, o sessions de guitarra més pensades per al turista
passavolant.
Per això, vista l’escassetat concertística
sobta molt que en un sol dia, aquest dijous 27 de juny, coincideixin tres
propostes, tres, d’alt interès. Per una banda, Rolando Villazón torna a
Barcelona per protagonitzar al Palau de la Música un concert d’àries de Verdi
que serveix alhora de promoció del disc equivalent. No és estrany, per tant,
que la sessió segueixi una altra tendència creixent, l’aliança entre sales de
concert –que ja no poden pagar segons quins caixets- i agències de management
i/o discogràfiques, per compartir costos i riscos. La segona cita és a l’Auditori
amb Jordi Savall, de celebració pels 25 anys de La Capella Reial de Catalunya i
alhora tancant un ressuscitat Festival de Música Antiga que ha estat sobretot un
calaix de sastre de propostes disperses. I, per acabar, Rienzi de Wagner al Liceu, en versió concert, amb l’OBC d’orquestra
visitant amb el seu titular al capdavant, Pablo González.
La pregunta davant tanta abundor en un sol dia
és: els programadors dels tres grans centres musicals de Barcelona, no es
parlen entre ells? No es coordinen? Si creguéssim que aquest és el millor dels mons possibles,
podríem pensar que aquesta coincidència és una derivació de la nostra rica i
diversa vida musical. Però no som ni Viena ni Berlín ni Londres ni París on les
coincidències són inevitables. En un moment en el qual la massa melòmana,
potser inferior al que tots crèiem, s’està reduint, aquest tres en un no
beneficia ningú. Per cert, jo aniré a Rienzi,
encara que només sigui per refermar que als crítics no ens fan gens de cas: l’últim
cop que es va fer al Liceu, vaig desitjar que aquesta baluerna wagneriana no
tornés fins 50 anys més tard. Només n’han passat 12.
Fotos: L'Auditori