dissabte, 21 de juliol del 2018

Petrenko, Kaufmann, Stemme, Gerhaher, Pape, Koch: allau impressionant de figures en el nou 'Parsifal' de Munic



El Festival de Munic és, ras i curt, una veritable salvatjada per l’allau de propostes i figures que s’hi acumulen durant prop de cinc setmanes. L’edició 2018 arrancava amb una de les noves produccions més esperades de l’any, Parsifal. El resultat ha estat, al menys en l’apartat musical, excels, i bona part de la culpa la té l’home més ovacionat de la nit, Kirill Petrenko.


Vet aquí un director aliè a tot el circ dels mitjans i de les xarxes socials, al·lèrgic a les entrevistes i a l’exposició pública, que no ha palesat ni tan sols cap intenció de canviar el món. Petrenko és només (només!) un director que vol fer música al més alt nivell possible i en el darrer opus de Wagner ho va tornar a evidenciar de forma esclatant. La combinació d’un infal·lible pols dramàtic i una acurada capacitat per crear atmosferes que alternen tensió i delicadesa va crear moments difícils d’oblidar. A vegades sorprenien un temps lleugers, en especial en les llargues peroracions de Gurnemanz, però si la música de la transformació de l’acte primer va ser simplement preciosa, l’acte segon va ser espectacular de començament a final, amb l’escena de les noies flor més conjuntada que recordo haver vist mai i un duo entre Parsifal i Kundry que va anar creixent de forma implacable des de la suavitat fins a l’agitació. El preludi de l’acte tercer va ser la recreació de tot un món ple de dolor, i la transició a l’escena segona, un esclat de violència difícil de suportar, amb la qual cosa el final va ser encara més beatífic. Amb una orquestra i cor entregats sense reserves, Petrenko continua fent miracles a Munic.


El paper de Parsifal escau d’allò més a Jonas Kaufmann, ja que explota a fons els colors baritonals sense necessitat de forçar els recursos. A més, la composició del personatge és impecable, des de la despreocupada innocència inicial fins a la traumàtica presa de consciència, un “Amfortas! Die Wunde!” que va ser la clau de volta de l’obra, amb un Kaufmann en plena forma petjant l’accelerador vocal i expressiu amb efectes colpidors. De fet, tota l’escena amb la Kundry de Nina Stemme va ser un dels moments àlgids de la representació. La soprano sueca manté la fermesa d’una veu que posseeix tota l’extensió del personatge, i la saviesa interpretativa que li permet abordar les múltiples facetes de Kundry: seductora i insinuant en els primers estadis de l’escena amb Parsifal, impetuosa en les darreres frases, sense patir, com la majoria de mezzosopranos, amb un registre agut molt sol·licitat. Sumem-hi un Klingsor de luxe en la veu de Wolfgang Koch, verinós sense caure en la caricatura, i tenim més motius per titllar aquest acte segon de perfecte (perdó per l’atreviment).


René Pape domina tot els ressorts de Gurnemanz, però ja fos pels tempos de Petrenko, per un lleuger desgast o per un cansament puntual, l’agut sonava més laboriós. En tot cas, serien ganes de filar massa prim no gaudir de la interpretació del baix alemany. El primer Amfortas de Christian Gerhaher va ser simplement impressionant. Amb reserves vocals més que suficients per als moments més dramàtics, amb una capacitat astoradora per treure infinitat de matisos en una sola frase, el baríton alemany no va tenir cap recança en recórrer a accents expressionistes en els passatges més angoixats de l’acte tercer. Bálint Szabó va ser un efectiu Titurel que el muntatge deixava invisible.


Si la interpretació musical va ser bestial, la posada en escena de Pierre Audi va ser avorrida i fosca. El reclam de prestigi era el pintor Georg Baselitz com a responsable dels decorats. Els dibuixos reproduïts al programa de mà eren atractius, així com les figures cap per avall del teló al començament de l’acte segon. La resta feia menys patxoca, ja fos el bosc esquelètic de la comunitat del Grial, capgirat a l’acte tercer, o la muralla esquerdada del segon. El principal problema, tanmateix, va ser la direcció apàtica d’Audi, incapaç de donar una mica d’empenta als protagonistes o al cor, una direcció gens redimida per alguna idea vistosa (la nuesa paròdica de les noies flor, contrapunt de la que mostren els cavallers en l’escena del Grial a l’acte primer). Ignoro si el treball de les càmeres va poder arreglar alguna cosa en la transmissió en streaming. Des de la sala, l’ensopiment només va poder ser evitat gràcies a les hosts de Petrenko.

Representació vista el 5 de juliol
Fotos: Wilfried Hösl / Ruth Walz
[Versió ampliada de l'article publicat a Ópera Actual]

dimecres, 4 de juliol del 2018

Nou triomf de Calixto Bieito a l'Òpera de Zuric amb una brillant nova producció de 'L'incoronazione di Poppea'


Tercer muntatge de Calixto Bieito a l’Òpera de Zuric i tercer triomf del director català en un dels principals coliseus d’Europa. Després de Die Soldaten de Zimmermann i L’àngel de foc de Prokofiev, ara ha arribat el torn de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi, un títol que Bieito admet que desitjava abordar des de feia anys. Els motius de l’interès són fàcils d’entendre, perquè aquesta òpera de 1643 manté tota la seva descarada modernitat, un retrat sense contemplacions sobre els mecanismes del poder i com obtenir-lo a través del sexe. 


El director connecta aquest drama amb tocs de comèdia, poblat per un catàleg de personatges d’amoralitat rampant, plens d’ombres i contradiccions (que els autors, tanmateix, eviten jutjar), amb el narcisisme impúdic del nostres dies, manifestat en l’obsessió per la presència de la pròpia imatge en totes les formes i canals com a vehicle d’autogratificació i individualització. De l’Imperi Romà a l’imperi del selfie, en definitiva. Un grapat de pantalles envolten el simple decorat dissenyat per Rebecca Ringst, una plataforma que envolta el fossat de l’orquestra i que arrenca des d’un escenari també ocupat per espectadors. El vestuari d’un altre fidel col·laborador de Bieito, Ingo Krügler, ancora els personatges en el present, amb un bon contrast entre el model auster d’Ottavia, l’emperadriu repudiada, i l’estil xaró de Poppea, mentre que la il·luminació de Franck Evin aporta esclats de color en els moments oportuns.   


L’acció a les pantalles comença mentre el públic ocupa els seients (com era d’esperar, no pocs aprofiten per fer la foto de rigor amb el mòbil). Duent fins al paroxisme el voyeurisme que caracteritza la nostra societat, Bieito mostra en directe i en primeríssims plans els gestos, les mirades i les reaccions dels personatges, constantment escrutats per diverses càmeres. Els vídeos pregravats de Sarah Derendinger servien de comentari i finestra a allò que no veiem a escena: els jocs eròtics de Poppea i Nerone en un bany d’escuma, la mirada dement de l’emperador, l’anhel per la corona de la seva amant, els somnis daurats de Drusilla (convertida en cosina germana de Marilyn Monroe), la banyera plena de sang on se suïcida Seneca. 


Amb un estil més depurat i lleuger, que no exclou algunes mostres de violència marca de la casa (Drusilla rep de valent), Bieito caracteritza a la perfecció cada personatge, subratllant el paper del sexe en quasi totes les seves facetes, si bé no és el primer en subratllar l’homoerotisme de l’escena entre Nerone i Lucano al celebrar la mort de Seneca, tot i que la conclusió és sagnant. Si a l’inici Nerone apareix arrossegant-se, escales avall, davant una dominadora Poppea, l’escena final no és, ni ho pot ser, el triomf de l’amor: els dos protagonistes apareixen engalanats per a un casament pel qual no mostren gaire alegria. La imatge de fons de l’emperador cobert de sang ens avisa que la continuació de la història no és pas feliç, alhora que Bieito treu un profit inesperat al fet que la seva Poppea estigui embarassada de veritat.


Aquesta circumstància no impedeix gens ni mica que Julie Fuchs i David Hansen formin una parella increïblement sexi que, a més, canta molt bé. La soprano francesa és una Poppea carnal, de cant generós i comunicatiu. Per sort, Zuric no ha tingut les manies de l’Òpera d’Hamburg, que va acomiadar Fuchs d’una producció de Die Zauberflöte a causa del seu estat. Per la seva part, el contratenor australià, sense camisa durant quasi tota la funció, navega sense problemes per l’aguda tessitura de Nerone, del qual tradueix de forma incisiva el desequilibri. Que l’immarcescible duo final sembli un hit pop es deu en part a la direcció colorista d’Ottavio Dantone, sempre atent al pols teatral i al suport de les veus, al capdavant d’una sumptuosa La Scintilla, l’orquestra d’instruments originals de l’Òpera de Zuric.


Stéphanie d’Oustrac és una Ottavia imperial, planyívola en la seva entrada, furiosa quan exigeix a Ottone que mati Poppea, i sense por en sacrificar la puresa de la línia a la veritat dramàtica en un “A Dio Roma” escruixidor. Delphine Galou juga a fons la carta de l’androgínia com a Ottone, en especial en la seva relació amb la refrescant Drusilla de Deanna Breiwick, mentre que els papers de vella que Monteverdi assigna a tenors esdevenen homes en el muntatge (un histriònic Emiliano González Toro com a Arnalta i un conscientment amanerat Manuel Núñez Camelino com a Nutrice) i Nahuel Di Pierro és un Seneca de serena noblesa. Remarcables també les tres divinitats del pròleg –Jake Arditti com a Amore, Florie Valiquette com a Fortuna i Hamida Kristoffersen com a La Virtù-, convertides per Bieito en tres criatures entremaliades, testimonis permanents de la follia dels personatges que el director ha retratat de forma admirable.

Representació vista el 24 de juny.
[Versió ampliada de l’article publicat el 26 de juny al diari ARA]
Fotografies: Monika Rittershaus