Entrades
El Festival de Munic és, ras i curt, una
veritable salvatjada per l’allau de propostes i figures que s’hi acumulen
durant prop de cinc setmanes. L’edició 2018 arrancava amb una de les noves produccions
més esperades de l’any, Parsifal. El
resultat ha estat, al menys en l’apartat musical, excels, i bona part de la
culpa la té l’home més ovacionat de la nit, Kirill Petrenko.
Vet aquí un director aliè a tot el circ dels
mitjans i de les xarxes socials, al·lèrgic a les entrevistes i a l’exposició
pública, que no ha palesat ni tan sols cap intenció de canviar el món. Petrenko
és només (només!) un director que vol fer música al més alt nivell possible i
en el darrer opus de Wagner ho va tornar a evidenciar de forma esclatant. La
combinació d’un infal·lible pols dramàtic i una acurada capacitat per crear
atmosferes que alternen tensió i delicadesa va crear moments difícils d’oblidar.
A vegades sorprenien un temps lleugers, en especial en les llargues peroracions
de Gurnemanz, però si la música de la transformació de l’acte primer va ser
simplement preciosa, l’acte segon va ser espectacular de començament a final,
amb l’escena de les noies flor més conjuntada que recordo haver vist mai i un
duo entre Parsifal i Kundry que va anar creixent de forma implacable des de la suavitat
fins a l’agitació. El preludi de l’acte tercer va ser la recreació de tot un
món ple de dolor, i la transició a l’escena segona, un esclat de violència difícil
de suportar, amb la qual cosa el final va ser encara més beatífic. Amb una
orquestra i cor entregats sense reserves, Petrenko continua fent miracles a
Munic.
El paper de Parsifal escau d’allò més a Jonas
Kaufmann, ja que explota a fons els colors baritonals sense necessitat de
forçar els recursos. A més, la composició del personatge és impecable, des de
la despreocupada innocència inicial fins a la traumàtica presa de consciència,
un “Amfortas! Die Wunde!” que va ser
la clau de volta de l’obra, amb un Kaufmann en plena forma petjant l’accelerador
vocal i expressiu amb efectes colpidors. De fet, tota l’escena amb la Kundry de
Nina Stemme va ser un dels moments àlgids de la representació. La soprano sueca
manté la fermesa d’una veu que posseeix tota l’extensió del personatge, i la
saviesa interpretativa que li permet abordar les múltiples facetes de Kundry:
seductora i insinuant en els primers estadis de l’escena amb Parsifal,
impetuosa en les darreres frases, sense patir, com la majoria de mezzosopranos,
amb un registre agut molt sol·licitat. Sumem-hi un Klingsor de luxe en la veu
de Wolfgang Koch, verinós sense caure en la caricatura, i tenim més motius per
titllar aquest acte segon de perfecte (perdó per l’atreviment).
René Pape domina tot els ressorts de
Gurnemanz, però ja fos pels tempos de Petrenko, per un lleuger desgast o per un
cansament puntual, l’agut sonava més laboriós. En tot cas, serien ganes de
filar massa prim no gaudir de la interpretació del baix alemany. El primer Amfortas
de Christian Gerhaher va ser simplement impressionant. Amb reserves vocals més
que suficients per als moments més dramàtics, amb una capacitat astoradora per
treure infinitat de matisos en una sola frase, el baríton alemany no va tenir
cap recança en recórrer a accents expressionistes en els passatges més
angoixats de l’acte tercer. Bálint Szabó va ser un efectiu Titurel que el
muntatge deixava invisible.
Si la interpretació musical va ser bestial, la
posada en escena de Pierre Audi va ser avorrida i fosca. El reclam de prestigi
era el pintor Georg Baselitz com a responsable dels decorats. Els dibuixos
reproduïts al programa de mà eren atractius, així com les figures cap per avall
del teló al començament de l’acte segon. La resta feia menys patxoca, ja fos el
bosc esquelètic de la comunitat del Grial, capgirat a l’acte tercer, o la
muralla esquerdada del segon. El principal problema, tanmateix, va ser la
direcció apàtica d’Audi, incapaç de donar una mica d’empenta als protagonistes
o al cor, una direcció gens redimida per alguna idea vistosa (la nuesa paròdica
de les noies flor, contrapunt de la que mostren els cavallers en l’escena del
Grial a l’acte primer). Ignoro si el treball de les càmeres va poder arreglar
alguna cosa en la transmissió en streaming. Des de la sala, l’ensopiment només
va poder ser evitat gràcies a les hosts de Petrenko.
Representació vista el 5 de juliol
Fotos: Wilfried Hösl / Ruth Walz
[Versió ampliada de l'article publicat a Ópera Actual]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.