dimarts, 30 de desembre del 2014

D'Elektra a Klinghoffer, de Thielemann a Gardiner, de Txerniakov a Castellucci: les 10 experiències musicals més impactants del 2014



El cronista no ha pogut resistir la temptació de fer una llista de final d’any amb les propostes musicals que més l’han impactat al llarg del 2014. Una llista, no cal ni dir-ho, del tot subjectiva i tendenciosa on, per autoimposició, queden fora moltes altres cites estimulants viscudes. Però posats a triar-ne només deu, vet aquí, per estricte ordre cronològic, el resum cestercenc de l’any musical.


1.- Elektra, d’Strauss, a la Semperoper de Dresden. L’any Strauss no podia començar millor que amb aquesta nova producció en el teatre més estretament relacionat amb el corpus operístic del compositor alemany. Christian Thielemann va extreure de la fabulosa Staatskapelle de la capital saxona tal varietat de colors i matisos en una versió que no va quedar pas curta en potència sacsejadora que semblava que mai havíem escoltat aquesta partitura. La colpidora Elektra d’Evelyn Herlitzius i la Klytämnestra atípica de Waltraud Meier encapçalaven un bon repartiment que transcendia amb escreix una producció sense història. Accèssit de l’any Strauss: el concert de la Staatskapelle de Berlín i Daniel Barenboim al Palau de la Música.

2.- El príncep Igor, de Borodin, al Met de Nova York. Dmitri Txerniakov és un dels grans noms de la direcció d’escena actual, com al Liceu vam comprovar amb l’enlluernadora La llegenda de la ciutat invisible de Kitej i la donzella Fevrònia, de Rimski-Korsakov. Curiosament, com a Barcelona, també a Nova York es va qüestionar el cost del seu muntatge (l’espectacular camp de roselles vermelles va ser molt comentat). Però com es pot muntar si no un drama èpic com el de Borodin? Txerniakov el va transformar en un dolorós retrat del cost brutal de tota guerra. Una producció fantàstica va tenir justa correspondència en una vibrant versió musical de Gianandrea Noseda.


3.- Vespro della Beata Vergine, de Monterverdi, per sir John Eliot Gardiner al Palau de la Música. El Cor Monteverdi va tenir a bé celebrar el seu 50è aniversari en una gira que incloia Barcelona amb l'obra amb què va arrencar la carrera del Cor Monteverdi. Gardiner ens va regalar una lectura contrastada entre la magnificència dels passatges policorals, amb el so ple, homogeni i dúctil del que per a molts és el millor cor del món, i la sensualitat madrigalesca dels passatges per a solista. Un privilegi difícil d'oblidar. [En una versió prèvia, el cronista va errar de valent al citar la Missa en si menor del 2013. Disculpes.].

4.- Winterreise, de Schubert, per Jonas Kaufmann al Gran Teatre del Liceu. Parlar del tenor de moda és, més que injust, molt reduccionista quan ens referim a un artista rigorós com el cantant alemany. Cert, a Peralada va protagonitzar un concert operístic memorable, però posats a triar, el cicle schubertià encara va subratllar més la integritat musical de Kaufmann (no ens oblidem de l’aportació de Helmut Deutsch al piano), malgrat que bona part del públic reunit a un espai tan poc adient per al lied com el Liceu esperava focs d’artifici. 

5.- Lady Macbeth del districte de Mtsensk, de Xostakóvitx, a l’Òpera de Flandes. Calixto Bieito és un mestre en posar al descobert la crueltat i les misèries de l’ànima humana, per tant era només qüestió de temps que s’apropés a una de les òperes més potents del segle XX. El resultat va superar les expectatives, una proposta brutal, sense pietat, un autèntic descens als inferns per a Katerina Ismailova, que va tenir en Ausrine Stundyte (tota una revelació) una intèrpret infatigable.


6.- Orfeo ed Euridice, de Gluck, als Wiener Festwochen. Algunes experiències no poden ser explicades, han de ser viscudes. És el cas del muntatge més singular de l’any Gluck (i de tot l’any). Si ens limitem a dir que la representació transcorre davant una pantalla en la qual es transmet, en directe, el trajecte fins a una habitació d’hospital on descansa una jove en coma, que, també directe, escolta l’òpera amb auriculats, la perplexitat pot anar unida a la incredulitat. El que aconsegueix, no sé com, Romeo Castellucci és desterrar tota temptació de voyeurisme morbós i obligar-nos a mirar de cara la fina frontera entre vida i mort. El llarguíssim silenci que va seguir al final de la representació és una prova més de l’impacte fora mida d’una experiència que, en la seva declinació posterior a Brussel·les, va tenir un impacte més mitigat. Esclar que a Viena hi havia un Bejun Mehta que va ser l’epítom del dolor en la seva forma més concentrada. Per al cronista, per la seva radicalitat sense concessions, el muntatge de l’any.  

7.- De Materie, d'Andriessen a la Triennal del Ruhr. Teatre musical o òpera? Importen les etiquetes? Aquesta monumental partitura del més destacat compositor holandès de les últimes dècades va trobar en els espais industrials del Ruhr el marc idoni per ressuscitar (no havia estat escenificada des de la seva estrena, el 1989). L’empenta energètica de la música d’Andriessen es va aliar amb la força hipnòtica de les imatges conjurades pel muntatge de Heiner Goebbels, incloent, i no és broma, un ramat d’ovelles seguint les evolucions d’un zèppelin. 

8.- Els tres cicles schubertians per Matthias Goerne a la Schubertíada de Vilabertran. Hi ha pocs casos de fidelitat artística tan fructífera com el que protagonitzen el baríton alemany i la perla entre els festivals d’estiu a Catalunya. Aquesta llarga història d’amor va tenir enguany un capítol climàtic. Assistir als tres recitals va ser tot un privilegi, tal va ser l’entrega en cos i ànima d’un Goerne que ens va plantejar, mitjançant els tres cicles schubertians, la història d’una ànima esquinçada per la pèrdua de l’ésser estimat. Una al·lucinant, allunyada de tota convenció, Die schöne Müllerin va donar pas a un Winterreise no per més previsible menys emocionant, abans del petit oasi, un miratge de llum, de An die ferne Geliebte de Beethoven i el descens final a les tenebres de les últimes cançons d’Schwanengesang. La pell es torna a posar de gallina només recordant-ho.


9.- The Death of Klinghoffer, d’Adams, al Met de Nova York. La polèmica que va envoltar aquestes representacions no ens ha de desviar del tema central: John Adams és un dels grans compositors de l’actualitat, i la seva segona òpera és una mirada més reflexiva que dramàtica sobre un fet luctuós que, si bé dóna veu als dos bàndols enfrontats en un conflicte sense aparença de punt final a mig termini, ensenya també el dolor de les víctimes amb una música de gran càrrega emocional. Una partitura esplèndida molt ben interpretada per l’equip reunit pel Met sota la batuta de David Robertson i amb un muntatge de Tom Morris de gran claredat expositiva. L’òpera pot seguir sent un art rellevant avui en dia.

10.- Vivaldi per Philippe Jaroussky a l’Auditori. Rebut i acomiadat amb un entusiasme reservat per a ben poques figures, el contratenor francès va enlluernar de valent en un programa Vivaldi que combinava peces sacres i àries d’òpera. Amb el suport impecable del seu Ensemble Artaserse, Jaroussky va impressionar tant pels esclats de virtuosisme com pels moments de cant més encisadorament cotonós. I pensar que no fa pas tants anys un programa i un cantant així no omplirien ni la meitat de l’aforament...

Els desitjos per al 2015? Més bona música, si us plau.

dilluns, 29 de desembre del 2014

Un magnífic cast encapçalat per Joyce DiDonato protagonitza 'Maria Stuarda' de Donizetti al Liceu



Un plaer culpable que es pot confessar sense manies és admetre que el passatge més esperat de Maria Stuarda és veure dues reines dient-se coses lletges, com barjaules cobertes de fang. Aquest és l’epicentre dramàtic de l’òpera de Donizetti, de fet, l’únic moment de tensió en un argument ben prim. La resta és preparació per a aquest gran moment i un llarg meandre posterior fins a l’ineluctable final –com no, l’execució-, farcit amb no poques belleses musicals, sense que això eviti, tanmateix, que la segona pota de la trilogia Tudor que Donizetti mai va preveure sigui la més fluixa.


Per tirar endavant una obra d’aquestes característiques calen dues contrincant ben armades i el Liceu va aplegar dues púgils de primera. En un racó, Joyce DiDonato, més que interpretar, va encarnar Stuarda: desplegant tots els colors d’una veu de gran flexibilitat, acaronant les cantilenes més dolces i, per descomptat, insultant la seva rival amb tota la ràbia que permeten les regles del bel canto. La nord-americana no és la primera mezzosoprano atreta per la reina escocesa (recordem l’il·lustre precedent de Janet Baker), i les transposicions en la partitura que això implica treuen un punt de brillantor al paper. Tot i així, i admetent certs aguts desfibrats (més en la funció d’estrena que en la del torn C), era impossible resistir-se a un cant amb tanta elegància i veritat com l’exhibit per DiDonato.


Imperiosa en la invectiva, commocionant en l’elegia, DiDonato va brillar encara més gràcies a comptar amb una contrincant a l’alçada. En l’altre racó, Sílvia Tro Santafé va ser una Elisabetta viperina, incisiva, explotant al màxim les línies anguloses del paper i abraçant la visió granguinyolesca que el muntatge dóna de la reina anglesa. La intersecció de les dues monarques és un Leicester amb massa poc a fer per als mèrits de Javier Camarena. Veu de mel, fraseig senyorívol, agut refulgent, el tenor mexicà canta bonic, molt bonic, i la fatiga passatgera detectada el primer dia va desaparèixer del tot passat Nadal. La gran classe de Michele Pertusi (Talbot) va ser el complement ideal de DiDonato en l’escena de la confessió, mentre que Vito Priante va ser un Cecil justament inflexible i l’Anna irreprotxable d’Anna Tobella tancava un cast que Maurizio Benini va acompanyar amb mà sàvia. Vet aquí un director que respira amb els cantants i que sap com petjar l’accelerador en una stretta sense deixar escapar les regnes.


El muntatge de Patrice Caurier i Moshe Leiser, una coproducció multinacional en la que participa el Liceu i que es va estrenar el passat estiu al Covent Garden (amb DiDonato com a motor principal), es movia entre la dislocació temporal (el segle XVI del vestuari de les reines i l’actualitat de la resta) i el distanciament irònic (Cecil carretejant la destral) per culminar en una execució per un botxí amb mala consciència. Quatre cinquenes parts transcorrien en una presó hòrrida que rebaixava el nivell d’una producció molt irregular que perd encara més enters en un segon visionat. El millor moment va ser quan Elisabetta, amb suprem menyspreu, llença un tros de pollastre a la imprecant Maria. Ah, si a l’escenari hi hagués hagut fang...  

Fotos: A. Bofill
[Parts d’aquesta crònica van ser publicades al diari ARA del 21 de desembre]
          

dimarts, 23 de desembre del 2014

Daniel Barenboim inaugura la seva última temporada a l'Scala de Milà amb un notable 'Fidelio'



Fidelio ha marcat l’última inauguració de temporada del Teatro alla Scala de Milà per a Daniel Barenboim com a director musical i ha suposat un nou triomf per al músic argentino-israelià. Només sortir va quedar evident que el públic l’aprecia i, pel que semblava, l’orquestra també. A més, a Barenboim li agrada que l’aplaudeixin (s’està força estona saludant), una petita vanitat del tot perdonable gràcies al munt de sensacions al·lucinants que la seva batuta genera.


Amb els anys, com altres directors, Barenboim adopta temps més mesurats, que, al menys en el seu cas, no causen decaïment en el discurs, ans al contrari. El ferri control de l’arquitectura sonora va acompanyat de la creació de climes expectants i tensions quasi insuportables que Barenboim allibera amb efectes catàrtics, mentre que el so dens que propicia s’adiu amb els passatges més visionaris de l’única òpera de Beethoven. És un Fidelio que mira més cap endavant (cap a Wagner) que cap enrere, una opció respectable si es defensa amb el rigor i la intensitat de Barenboim. Com a curiositat, va triar l’obertura Leonora núm.2, la que va sonar en l’estrena de la primera versió de l’òpera, el 1805, encara que la continuació fos l’edició tradicional del 1814. La seva arrencada va ser un d’aquells passatges made in Barenboim en què el temps sembla aturar-se, equiparable al punyent inici de l’acte segon, amb l’evocació de les tenebres de la presó de Florestan. El contrast amb l’exultació del final era, així, més marcat, no debades l’òpera planteja un alliberador passatge de la foscor a la llum. L’orquestra milanesa va donar el millor (que és molt) de si mateixa, amb una corda flexible i metalls precisos (fantàstiques trompes en l’ària de Leonore), i, esperonada per la batuta, apianant fins més enllà del que semblava possible. Bé també el cor, tot i algun petit desajust.


Anja Kampe és d’aquelles cantants que agraden al cronista, que s’entreguen en cos i ànima sense importar les seves limitacions. La soprano alemanya va ser una Leonore abrusadora, generosa, amb un agut, en aquesta funció, més ben controlat, i només una comprensible fatiga cap al final. Una circumstància del tot excusable per a una Kampe que va donar veu i ànima a una alliberadora que no s’atura davant res ni ningú. Klaus Floria Vogt va estar en la seva línia de cant irreprotxablement musical, amb una veu que ja no cal definir, tot i que en aquesta ocasió certa neutralitat expressiva feia aquesta interpretació menys convincent que d’altres del tenor alemany. Kwangchul Youn va estar igual a si mateix, és a dir, impecable com a un Rocco de càlida bonhomia, mentre que el desgast vocal de Falk Struckmann no li va impedir ser un Pizarro ben malvat. Peter Mattei va ser tot un luxe com a Don Fernando, Florian Hoffmann era un Jaquino fresc i eixerit i Mojca Erdmann, una Marzelline en excés soubretística


La nova producció de Deborah Warner era, en realitat, un engrandiment del muntatge que el 2001 va estrenar al Festival de Glyndebourne. Es tracta d’una adaptació contemporània del tot pertinent –per desgràcia, ni la tirania ni els empresonaments injustos han desaparegut-, amb el decorat de Chloe Obolensky mostrant-nos un gran espai fabril o magatzem utilitzat com a presó per un grup paramilitar comandat per un Pizarro ben cruel en el seu acarament amb Florestan. En el quadre conclusiu, un tret fora d’escena indicava quin destí l’esperava al governador de la presó, però, com a Glyndebourne, el cronista no va acabar d’entendre perquè nevava. Tot i la indeterminació geogràfica, la inspiració seguia sent, com llavors, els Balcans? És un detall sense major transcendència en una producció que funciona bé sense emocionar, com sí que ho fa la direcció de Barenboim.

Fotos: Brescia / Amisano

dimecres, 17 de desembre del 2014

Plácido Domingo a la batuta obre, amb 'Manon Lescaut' de Puccini, la temporada del Palau de les Arts de València



Generava certa tristor acostar-se al Palau de les Arts de València i veure el desmesurat edifici encerclat per bastides, necessàries per reposar el trencadís arrencat per perill de despreniment. Aquest ha estat el penúltim contratemps d’una institució que, més enllà dels pecats originals que pugui haver acumulat, ha estat també malastruga. Cada cop més curta, la temporada per fi ha arrencat amb Manon Lescaut de Puccini, el títol cancel·lat l’any passat justament per culpa del trencadís, amb Plácido Domingo com a reclam no canor.


Ben mirat, Domingo és l’únic ganxo mediàtic que li queda al teatre valencià, tot i que és indubtable que de cara a taquilla funcionarà més la seva presència a escena amb Luisa Fernanda que no pas al fossat. És inevitable, tanmateix, que a l’hora d’analitzar la feina com a director d’orquestra d’aquest tenor fent de baríton i, a més, gestor es barregin massa coses: la mania que tots tenim de posar etiquetes rígides, i la desconfiança que se’n deriva quan algú vol sortir de la casella que li correspondria; el dubte de si posar o no el mateix llistó que en l’activitat principal amb la qual ha estat reconegut, etc. Domingo no és ni pitjor ni millor director que moltes altres batutes que corren pel món; la diferència és que, essent qui és, ho té més fàcil per aconseguir dates, tot i que, a canvi, se’l mira amb una lupa molt més exigent. Al capdavall, i deixant-nos d’històries, molt bon director tampoc es pot dir que ho sigui. 


Les representacions al Palau de les Arts coincidien amb l’edició discogràfica de la versió de Manon Lescaut que el mateix Domingo ha fet per a Decca, en directe, gràcies a Déu, sense Andrea Bocelli com a protagonista. Va ser una versió urgent, precipitada fins i tot, excepte en algun moment de decaïment excessiu, i amb un so gruixut i un discurs que tendia a l’excés d’èmfasi i a l’efecte fàcil. Per molt bona que sigui, i ho segueix sent, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana nota quan davant hi ha una batuta normaleta. També el magnífic Cor de la Generalitat Valenciana, fent-ho bé, pot estar encara millor. 


María José Siri té una veu de soprano lírica plena, segura per dalt i per baix i amb la proporció adequada de morbidesa per ser una Manon creïble. La cantant uruguaiana fraseja amb elegància i no cau en desbordaments gratuïts, potser només li falta una mica d’incisivitat (de personalitat?) que de ben segur guanyarà amb el temps. Rafael Dávila va desplegar una trompeteria d’impacte com a Des Grieux, amb un cant extravertit no mancat de bons detalls, tot i que cap al final de la funció el tenor porto-riqueny va pagar una mica tanta generositat. Germán Olvera va ser un hiperactiu Lescaut d’escàs relleu vocal, Edmondo va mostrar el potencial de Mattheh Peña, mentre que Geronte va ser un enigma. Cert, no hi paper petit per a un gran cantant, però el sempre estimable Stephen Milling semblava un peix fora de l’aigua.


El Teatro Regio de Parma era l’origen del muntatge d’Stephen Medcalf, al qual es poden posar sense gaires complicacions els adjectius tradicional, auster, sobri, i, és de suposar, barat. Jamie Vartan va dissenyar el vistós vestuari d’època (sense luxes desmesurats) i el decorat, una gran plataforma circular amb un mínim d’elements mòbils per a cada acte. Medcalf explica la història tal com raja i l’únic apunt, diguem-ne, novedós, que Des Grieux fos en ocasions espectador de la seva història, no anava gaire enllà. La millor notícia, més enllà d’una funció correcta, és que el Palau de les Arts segueix, malgrat tot, en actiu.

Fotos: Tato Baeza