Entrades
Generava certa tristor acostar-se al Palau de
les Arts de València i veure el desmesurat edifici encerclat per bastides,
necessàries per reposar el trencadís arrencat per perill de despreniment.
Aquest ha estat el penúltim contratemps d’una institució que, més enllà dels
pecats originals que pugui haver acumulat, ha estat també malastruga. Cada cop
més curta, la temporada per fi ha arrencat amb Manon Lescaut de Puccini, el títol cancel·lat l’any passat
justament per culpa del trencadís, amb Plácido Domingo com a reclam no canor.
Ben mirat, Domingo és l’únic ganxo mediàtic
que li queda al teatre valencià, tot i que és indubtable que de cara a taquilla
funcionarà més la seva presència a escena amb Luisa Fernanda que no pas al fossat. És inevitable, tanmateix, que a
l’hora d’analitzar la feina com a director d’orquestra d’aquest tenor fent de
baríton i, a més, gestor es barregin massa coses: la mania que tots tenim de
posar etiquetes rígides, i la desconfiança que se’n deriva quan algú vol sortir
de la casella que li correspondria; el dubte de si posar o no el mateix llistó
que en l’activitat principal amb la qual ha estat reconegut, etc. Domingo no és
ni pitjor ni millor director que moltes altres batutes que corren pel món; la
diferència és que, essent qui és, ho té més fàcil per aconseguir dates, tot i
que, a canvi, se’l mira amb una lupa molt més exigent. Al capdavall, i
deixant-nos d’històries, molt bon director tampoc es pot dir que ho sigui.
Les representacions al Palau de les Arts
coincidien amb l’edició discogràfica de la versió de Manon Lescaut que el mateix Domingo ha fet per a Decca, en directe,
gràcies a Déu, sense Andrea Bocelli com a protagonista. Va ser una versió
urgent, precipitada fins i tot, excepte en algun moment de decaïment excessiu,
i amb un so gruixut i un discurs que tendia a l’excés d’èmfasi i a l’efecte
fàcil. Per molt bona que sigui, i ho segueix sent, l’Orquestra de la Comunitat
Valenciana nota quan davant hi ha una batuta normaleta. També el magnífic Cor
de la Generalitat Valenciana, fent-ho bé, pot estar encara millor.
María José Siri té una veu de soprano lírica
plena, segura per dalt i per baix i amb la proporció adequada de morbidesa per
ser una Manon creïble. La cantant uruguaiana fraseja amb elegància i no cau en
desbordaments gratuïts, potser només li falta una mica d’incisivitat (de
personalitat?) que de ben segur guanyarà amb el temps. Rafael Dávila va
desplegar una trompeteria d’impacte com a Des Grieux, amb un cant extravertit
no mancat de bons detalls, tot i que cap al final de la funció el tenor porto-riqueny
va pagar una mica tanta generositat. Germán Olvera va ser un hiperactiu Lescaut
d’escàs relleu vocal, Edmondo va mostrar el potencial de Mattheh Peña, mentre
que Geronte va ser un enigma. Cert, no hi paper petit per a un gran cantant,
però el sempre estimable Stephen Milling semblava un peix fora de l’aigua.
El Teatro Regio de Parma era l’origen del
muntatge d’Stephen Medcalf, al qual es poden posar sense gaires complicacions
els adjectius tradicional, auster, sobri, i, és de suposar, barat. Jamie Vartan
va dissenyar el vistós vestuari d’època (sense luxes desmesurats) i el decorat,
una gran plataforma circular amb un mínim d’elements mòbils per a cada acte.
Medcalf explica la història tal com raja i l’únic apunt, diguem-ne, novedós,
que Des Grieux fos en ocasions espectador de la seva història, no anava gaire
enllà. La millor notícia, més enllà d’una funció correcta, és que el Palau de
les Arts segueix, malgrat tot, en actiu.
Fotos: Tato Baeza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.