D'Elektra a Klinghoffer, de Thielemann a Gardiner, de Txerniakov a Castellucci: les 10 experiències musicals més impactants del 2014

El cronista no ha pogut resistir la temptació de fer una llista de final d’any amb les propostes musicals que més l’han impactat al llarg del 2014. Una llista, no cal ni dir-ho, del tot subjectiva i tendenciosa on, per autoimposició, queden fora moltes altres cites estimulants viscudes. Però posats a triar-ne només deu, vet aquí, per estricte ordre cronològic, el resum cestercenc de l’any musical.

1.- Elektra, d’Strauss, a la Semperoper de Dresden. L’any Strauss no podia començar millor que amb aquesta nova producció en el teatre més estretament relacionat amb el corpus operístic del compositor alemany. Christian Thielemann va extreure de la fabulosa Staatskapelle de la capital saxona tal varietat de colors i matisos en una versió que no va quedar pas curta en potència sacsejadora que semblava que mai havíem escoltat aquesta partitura. La colpidora Elektra d’Evelyn Herlitzius i la Klytämnestra atípica de Waltraud Meier encapçalaven un bon repartiment que transcendia amb escreix una producció sense història. Accèssit de l’any Strauss: el concert de la Staatskapelle de Berlín i Daniel Barenboim al Palau de la Música.

2.- El príncep Igor, de Borodin, al Met de Nova York. Dmitri Txerniakov és un dels grans noms de la direcció d’escena actual, com al Liceu vam comprovar amb l’enlluernadora La llegenda de la ciutat invisible de Kitej i la donzella Fevrònia, de Rimski-Korsakov. Curiosament, com a Barcelona, també a Nova York es va qüestionar el cost del seu muntatge (l’espectacular camp de roselles vermelles va ser molt comentat). Però com es pot muntar si no un drama èpic com el de Borodin? Txerniakov el va transformar en un dolorós retrat del cost brutal de tota guerra. Una producció fantàstica va tenir justa correspondència en una vibrant versió musical de Gianandrea Noseda.

3.- Vespro della Beata Vergine, de Monterverdi, per sir John Eliot Gardiner al Palau de la Música. El Cor Monteverdi va tenir a bé celebrar el seu 50è aniversari en una gira que incloia Barcelona amb l'obra amb què va arrencar la carrera del Cor Monteverdi. Gardiner ens va regalar una lectura contrastada entre la magnificència dels passatges policorals, amb el so ple, homogeni i dúctil del que per a molts és el millor cor del món, i la sensualitat madrigalesca dels passatges per a solista. Un privilegi difícil d'oblidar. [En una versió prèvia, el cronista va errar de valent al citar la Missa en si menor del 2013. Disculpes.].

4.- Winterreise, de Schubert, per Jonas Kaufmann al Gran Teatre del Liceu. Parlar del tenor de moda és, més que injust, molt reduccionista quan ens referim a un artista rigorós com el cantant alemany. Cert, a Peralada va protagonitzar un concert operístic memorable, però posats a triar, el cicle schubertià encara va subratllar més la integritat musical de Kaufmann (no ens oblidem de l’aportació de Helmut Deutsch al piano), malgrat que bona part del públic reunit a un espai tan poc adient per al lied com el Liceu esperava focs d’artifici. 

5.- Lady Macbeth del districte de Mtsensk, de Xostakóvitx, a l’Òpera de Flandes. Calixto Bieito és un mestre en posar al descobert la crueltat i les misèries de l’ànima humana, per tant era només qüestió de temps que s’apropés a una de les òperes més potents del segle XX. El resultat va superar les expectatives, una proposta brutal, sense pietat, un autèntic descens als inferns per a Katerina Ismailova, que va tenir en Ausrine Stundyte (tota una revelació) una intèrpret infatigable.

6.- Orfeo ed Euridice, de Gluck, als Wiener Festwochen. Algunes experiències no poden ser explicades, han de ser viscudes. És el cas del muntatge més singular de l’any Gluck (i de tot l’any). Si ens limitem a dir que la representació transcorre davant una pantalla en la qual es transmet, en directe, el trajecte fins a una habitació d’hospital on descansa una jove en coma, que, també directe, escolta l’òpera amb auriculats, la perplexitat pot anar unida a la incredulitat. El que aconsegueix, no sé com, Romeo Castellucci és desterrar tota temptació de voyeurisme morbós i obligar-nos a mirar de cara la fina frontera entre vida i mort. El llarguíssim silenci que va seguir al final de la representació és una prova més de l’impacte fora mida d’una experiència que, en la seva declinació posterior a Brussel·les, va tenir un impacte més mitigat. Esclar que a Viena hi havia un Bejun Mehta que va ser l’epítom del dolor en la seva forma més concentrada. Per al cronista, per la seva radicalitat sense concessions, el muntatge de l’any.  

7.- De Materie, d'Andriessen a la Triennal del Ruhr. Teatre musical o òpera? Importen les etiquetes? Aquesta monumental partitura del més destacat compositor holandès de les últimes dècades va trobar en els espais industrials del Ruhr el marc idoni per ressuscitar (no havia estat escenificada des de la seva estrena, el 1989). L’empenta energètica de la música d’Andriessen es va aliar amb la força hipnòtica de les imatges conjurades pel muntatge de Heiner Goebbels, incloent, i no és broma, un ramat d’ovelles seguint les evolucions d’un zèppelin. 

8.- Els tres cicles schubertians per Matthias Goerne a la Schubertíada de Vilabertran. Hi ha pocs casos de fidelitat artística tan fructífera com el que protagonitzen el baríton alemany i la perla entre els festivals d’estiu a Catalunya. Aquesta llarga història d’amor va tenir enguany un capítol climàtic. Assistir als tres recitals va ser tot un privilegi, tal va ser l’entrega en cos i ànima d’un Goerne que ens va plantejar, mitjançant els tres cicles schubertians, la història d’una ànima esquinçada per la pèrdua de l’ésser estimat. Una al·lucinant, allunyada de tota convenció, Die schöne Müllerin va donar pas a un Winterreise no per més previsible menys emocionant, abans del petit oasi, un miratge de llum, de An die ferne Geliebte de Beethoven i el descens final a les tenebres de les últimes cançons d’Schwanengesang. La pell es torna a posar de gallina només recordant-ho.

9.- The Death of Klinghoffer, d’Adams, al Met de Nova York. La polèmica que va envoltar aquestes representacions no ens ha de desviar del tema central: John Adams és un dels grans compositors de l’actualitat, i la seva segona òpera és una mirada més reflexiva que dramàtica sobre un fet luctuós que, si bé dóna veu als dos bàndols enfrontats en un conflicte sense aparença de punt final a mig termini, ensenya també el dolor de les víctimes amb una música de gran càrrega emocional. Una partitura esplèndida molt ben interpretada per l’equip reunit pel Met sota la batuta de David Robertson i amb un muntatge de Tom Morris de gran claredat expositiva. L’òpera pot seguir sent un art rellevant avui en dia.

10.- Vivaldi per Philippe Jaroussky a l’Auditori. Rebut i acomiadat amb un entusiasme reservat per a ben poques figures, el contratenor francès va enlluernar de valent en un programa Vivaldi que combinava peces sacres i àries d’òpera. Amb el suport impecable del seu Ensemble Artaserse, Jaroussky va impressionar tant pels esclats de virtuosisme com pels moments de cant més encisadorament cotonós. I pensar que no fa pas tants anys un programa i un cantant així no omplirien ni la meitat de l’aforament...

Els desitjos per al 2015? Més bona música, si us plau.