Un magnífic cast encapçalat per Joyce DiDonato protagonitza 'Maria Stuarda' de Donizetti al Liceu

Un plaer culpable que es pot confessar sense manies és admetre que el passatge més esperat de Maria Stuarda és veure dues reines dient-se coses lletges, com barjaules cobertes de fang. Aquest és l’epicentre dramàtic de l’òpera de Donizetti, de fet, l’únic moment de tensió en un argument ben prim. La resta és preparació per a aquest gran moment i un llarg meandre posterior fins a l’ineluctable final –com no, l’execució-, farcit amb no poques belleses musicals, sense que això eviti, tanmateix, que la segona pota de la trilogia Tudor que Donizetti mai va preveure sigui la més fluixa.

Per tirar endavant una obra d’aquestes característiques calen dues contrincant ben armades i el Liceu va aplegar dues púgils de primera. En un racó, Joyce DiDonato, més que interpretar, va encarnar Stuarda: desplegant tots els colors d’una veu de gran flexibilitat, acaronant les cantilenes més dolces i, per descomptat, insultant la seva rival amb tota la ràbia que permeten les regles del bel canto. La nord-americana no és la primera mezzosoprano atreta per la reina escocesa (recordem l’il·lustre precedent de Janet Baker), i les transposicions en la partitura que això implica treuen un punt de brillantor al paper. Tot i així, i admetent certs aguts desfibrats (més en la funció d’estrena que en la del torn C), era impossible resistir-se a un cant amb tanta elegància i veritat com l’exhibit per DiDonato.

Imperiosa en la invectiva, commocionant en l’elegia, DiDonato va brillar encara més gràcies a comptar amb una contrincant a l’alçada. En l’altre racó, Sílvia Tro Santafé va ser una Elisabetta viperina, incisiva, explotant al màxim les línies anguloses del paper i abraçant la visió granguinyolesca que el muntatge dóna de la reina anglesa. La intersecció de les dues monarques és un Leicester amb massa poc a fer per als mèrits de Javier Camarena. Veu de mel, fraseig senyorívol, agut refulgent, el tenor mexicà canta bonic, molt bonic, i la fatiga passatgera detectada el primer dia va desaparèixer del tot passat Nadal. La gran classe de Michele Pertusi (Talbot) va ser el complement ideal de DiDonato en l’escena de la confessió, mentre que Vito Priante va ser un Cecil justament inflexible i l’Anna irreprotxable d’Anna Tobella tancava un cast que Maurizio Benini va acompanyar amb mà sàvia. Vet aquí un director que respira amb els cantants i que sap com petjar l’accelerador en una stretta sense deixar escapar les regnes.

El muntatge de Patrice Caurier i Moshe Leiser, una coproducció multinacional en la que participa el Liceu i que es va estrenar el passat estiu al Covent Garden (amb DiDonato com a motor principal), es movia entre la dislocació temporal (el segle XVI del vestuari de les reines i l’actualitat de la resta) i el distanciament irònic (Cecil carretejant la destral) per culminar en una execució per un botxí amb mala consciència. Quatre cinquenes parts transcorrien en una presó hòrrida que rebaixava el nivell d’una producció molt irregular que perd encara més enters en un segon visionat. El millor moment va ser quan Elisabetta, amb suprem menyspreu, llença un tros de pollastre a la imprecant Maria. Ah, si a l’escenari hi hagués hagut fang...  

Fotos: A. Bofill

[Parts d’aquesta crònica van ser publicades al diari ARA del 21 de desembre]