A MANERA DE PRÒLEG
Benvinguts a aquesta aventura inaudita per a una persona pretecnològica com qui signa aquestes ratlles. Per què començo un blog? Segurament, la causa és el narcisisme inherent a tot crític que, davant la creixent migradesa d’espai en els canals habituals, decideix obrir una nova finestra per poder esplaiar-se de gust en allò que més l’apassiona: la música. Que Déu m’agafi confessat.
Benvinguts a aquesta aventura inaudita per a una persona pretecnològica com qui signa aquestes ratlles. Per què començo un blog? Segurament, la causa és el narcisisme inherent a tot crític que, davant la creixent migradesa d’espai en els canals habituals, decideix obrir una nova finestra per poder esplaiar-se de gust en allò que més l’apassiona: la música. Que Déu m’agafi confessat.
EL SOMNI DE L'EMPERADRIU
No porto l’estadística (no m’agraden gaire), però diria que he anat més cops a la Scala de Milà a veure òperes alemanyes que no pas italianes. No m’he escarrassat a buscar les causes, potser és simplement que, avui en dia, el coliseu llombard fa propostes més potents en el repertori germànic, i Die Frau ohne Schatten sempre tindrà tots els números per atraure la meva atenció. Per variar l’ordre habitual en la majoria de ressenyes líriques, començaré pel vessant musical abans que l’escènic, ja que Strauss planteja reptes terribles als cinc protagonistes, i la Scala ha reunit un equip ben preparat per superar-los.
Tot i certa lògica fatiga en les escenes
finals, Emily Magee va ser una Emperadriu de feminitat lluminosa, atacant amb
fermesa els paorosos salts intervàlics (tot i la feblesa del greu) i ben
integrada en una proposta escènica que li exigia una presència quasi constant.
Al seu costat, Michaela Schuster va ser una Dida malèfica, més sinuosa que
diabòlica, sense necessitat de caure en histrionismes sobrers. La sorpresa va
venir d’una soprano que no coneixia (o no recordava haver escoltat mai), Elena
Pankratova, una Dona del tintorer de veu acerada i fàcil en tota l’extensió,
malgrat petits problemes d’afinació i certs límits expressius (“Barak, mein Mann”, al començament de
l’acte tercer, no va emocionar com calia). Falk Struckmann va ser un Barak amb
un instrument encara potent i rocallós, de cant rude redimit per alguns intents
de refinament i, sobretot, per una bona comprensió de la bonhomia del
personatge, mentre que Johan Botha continua resolent amb una facilitat
insultant papers com el de l’Emperador on molts d’altres tenors s’escanyen
sense remissió.
Marc Albrecht va poder substituir el previst
Semyon Bychkov gràcies a quedar alliberat del programa Zemlinsky arran de la
catastròfica anul·lació de funcions del Liceu decretada per un director general
que ningú entén com encara segueix en el seu càrrec. El principal retret a
Albrecht són els talls infringits en la partitura, a aquestes alçades poc
justificables per molt que siguin habituals en un títol llarg i de demandes
desaforades per als intèrprets. La seva direcció, com l’obra, es va moure entre
dos pols que mai van acabar de connectar de forma orgànica: un lirisme no prou
efusiu, a vegades esllanguit, i una violència expressionista que recordava que Elektra no és gaire lluny. Els
aterridors acords inicials (com a Elektra,
l’obra comença amb l’enunciat musical del pare absent) ja van marcar el to
d’aquesta faceta on Albrecht va excel·lir, culminant en el cataclísmic final de
l’acte segon. L’acústica peculiar de la Scala (o era conseqüència de la
ubicació del meu seient?) va donar molt de relleu a la fusta d’una orquestra
excel·lent. Va ser comprensible que Albrecht fos el més ovacionat en les
salutacions finals.
La sospita del recurs a elements precuinats, a
solucions ja vistes en muntatges anteriors –màscares, desdoblaments de
personatges, figuren que surten no se sap com de les parets-, no invalida
l’interès de la proposta de Claus Guth. Si Die
Frau ohne Schatten pot ser vista com un viatge interior d’autodescubriment,
per trobar la humanitat perduda, per al director alemany es tracta del son, o
el malson de l’Emperadriu, el deliri d’una dona tenallada entre l’ombra del
pare (present amb un cap de mascle cabró) i la del marit. Un deliri bigarrat on
la protagonista es desdobla en la Dona de Barak o en una figura amb cap de
gasela (els bons directors d’escena es llegeixen els llibrets i en treuen
conseqüències) amb el rerefons del surrealisme d’un Ernst o un Magritte. El
destí entrellaçat de les parelles humana i reial i la seva concòrdia és
l’última imatge d’aquest somni del qual l’Emperadriu desperta per tornar a
quedar sola amb la seva cuidadora (la Dida, per descomptat). Han desaparegut
els seus traumes? A mi no em va quedar gaire clar.
Fotos: Monika Rittershaus