Té sentit fer Otello sense que el protagonista sigui
negre? O, a molt estirar, d’alguna minoria ètnica? No és la consciència de
sentir-se diferent a la societat que l’envolta una de les bases de la
inseguretat del personatge i el motor de la seva caiguda? Per altra banda, avui
en dia és acceptable que un blanc es pinti la cara per fer de negre? En una
societat com la nord-americana, amb el tema racial en absolut resolt, aquestes
preguntes no són pas sobreres i van ressorgir arran de la decisió que el tenor
fent d’Otello no aniria maquillat de negre en la nova producció de l’òpera de
Verdi que al setembre va obrir la temporada del Met.
El muntatge el
signava Bartlett Sher, un dels noms de confiança de Peter Gelb, el totpoderós
director general del Met, i el director de qui he vist més produccions a Nova
York si hi sumem Broadway. I Broadway se li dóna millor a Sher, com evidenciaven
dos muntatges en cartellera (The King and
I and Fiddler on the Roof). De
fet, al començament d’Otello, amb tot
el cor palplantat i vestit de mitjans segle XIX vaig pensar per un moment si no
m’havia equivocat i era a Les Miserables.
El vestuari de Catherine Zuber va acabant sent l’element visual més brillant
(preciosos els models de Desdemona), en contrast amb el lleig decorat d’Es
Devlin, dos murs on projectar vídeos més o menys atmosfèrics i quatre
estructures mòbils de metacrilat transparent en disposicions variades. La
direcció de Sher no revelava cap punt de vista sobre l’obra, més enllà d’una
il·lustració genèrica de la trama, amb la qual cosa un Otello blanc no aportava
res de res, només semblava un home trastocat que mata la seva dona ofegant-la
amb un coixí (idea arriscada que pot dur a accidents!).
Els dos
protagonistes masculins del setembre tornaven, amb Aleksandrs Antonenko
aparcant una mica les lliçons de Riccardo Muti quan aquest es va passar mesos
preparant-lo per ser el seu Otello a Salzburg, per optar per un estil més
trompetejant que la seva poderosa veu li permet exhibir sense problemes. A
banda de certa rigidesa escènica, puntuals moments d’incomoditat (la segona
part de “Sì, pel ciel marmoreo giuro”,
un monòleg de l’acte tercer sense rematar del tot) denotaven un estat de forma
no pas òptim, confirmat quan, en la representació posterior, el tenor letó va
haver de conformar-se a actuar en l’acte quart mentre un cover cantava des del
costat de l’escenari, segons informen les cròniques. Amb un timbre clar, Željko
Lučić va lluir un estil aplicat, ideal per encarnar “l’onesto Iago” que tothom
imagina, però el fraseig és massa plàcid com per convèncer-nos de que estem
davant una formidable força malèfica.
Hibla Gerzmava va
ser una bona Desdemona, amb veu consistent, tot i que podia haver deixat flotar
una mica més els aguts en pianíssim. Cassio va ser el mateix tenor que al
Liceu, Alexei Dolgov, i al Met va estar una mica menys malament, mentre que
entre l’estol de secundaris destacava el Lodovico de James Morris com a veterà
de guàrdia. El tot-terreny Adam Fischer va oferir una versió sense escarafalls,
atenta als punts de tensió de la partitura, amb un cor no sempre precís tot i
no haver de moure’s gaire (era la primera representació d’aquesta sèrie, a
saber quants assaigs hi va haver) i una orquestra més plana que a Elektra. Una funció on el pols no es va
accelerar en cap moment, amb la rutina de bon nivell pròpia d’un teatre de
repertori amb set representacions a la setmana com el Met.
Fotos: Ken Howard