L'espectacular producció de 'Die Meistersinger von Nürnberg' de Stefan Herheim triomfa a París

Alguns teatres solen representar, per Divendres Sant, Parsifal. Aquest any, a l’Òpera Nacional de París, van preferir un altre títol de Wagner, Die Meistersinger von Nürnberg, que arribava a la Bastilla en la producció de Stefan Herheim estrenada al Festival de Salzburg del 2013. Un espectacle en què, com és habitual en molts dels muntatges del director noruec, vistositat i brillantor visual es donen la mà amb una direcció d’actors al mil·límetre que no descura les escenes de conjunt i amb una reflexió no només sobre el missatge de l’obra sinó també sobre les circumstàncies ideològiques que l’emmarquen, tot plegat essent fidel al seu to de comèdia.

Els espectaculars decorats de Heike Scheele ens situen en la casa-taller d’un Hans Sachs en plena pulsió creativa, una via de sortida a un profund drama personal, evidenciat, en un extrem de l’escenari, per les joguines abandonades i el retrat d’una mare amb els seus fills, la família perduda del sabater. Amb un cop d’efecte sensacional, unes projeccions sobre una cortina ens traslladen a racons de la casa transformats en espais gegantins, com si veiéssim l’acció a través d’una lupa. Així, al primer acte el cor se situa en l’escriptori de Sachs, mentre que al segon ens movem entre les lleixes i la caixa d’eines del protagonista. El vestuari de Gesine Völlm marca amb claredat l’època de l’acció, la Biedermeier, l’estil imperant en la petita i mitjana burgesia de la infantesa i joventut de Wagner. Els bustos de Beethoven, Goethe i Schopenhauer indiquen els referents intel·lectuals del compositor, mentre que d’un llibre obert sortiran tot de personatges dels contes dels germans Grimm (la Caputxeta Vermella i el llop, Blancaneus i els set nans, el gat amb botes, etc.) per protagonitzar la bogeria desfermada durant la nit de Sant Joan que tanca l’acte segon.

En aquest món perfectament endreçat (les regles dels mestres, no són un intent de posar ordre i evitar el caos?) arriba la figura divertidament petulant, ros i espasa al cinyell, del cavaller Walther. La contraposició entre aquest i el seu rival per la mà d’Eva, Beckmesser, potser és massa òbvia al concurs de cant de l’acte tercer, amb el primer abillat de blanc i el segon de negre. Però Herheim es reserva un as a la màniga després del discurs de Sachs sobre el sagrat art alemany, quan tots els personatges es retiren i tornem a la pau inicial de l’estudi per comprovar com la figura en camisó de dormir del començament ara no és altre que Beckmesser. Les dues cares de la mateixa moneda? Potser sí, però tot i que sovint Herheim obre més interrogants que no pas els resol, aquesta producció és una festa per als ulls.

Tercer muntatge que veig aquest any a la Bastilla i tercer triomf per a la magnífica orquestra parisenca, per al cor que ara dirigeix amb resultats excel·lents José Luis Basso (en una temporada molt exigent) i per al director musical de la institució, Philippe Jordan. El director suís ha volgut llimar una mica la pompositat i la feixuguesa amb què alguns identifiquen els Meistersinger amb resultats que compensen amb escreix les possibles limitacions (certa manca puntual de tremp, per exemple). La delicadesa instrumental dels grans monòlegs de Sachs i la unció del quintet de l’acte tercer van ser alguns dels punts àlgids d’una versió que no va decaure en cap moment. 

El repartiment va tenir una baixa important, la de l’esperat (i lloat en funcions anteriors) Sachs de Gerald Finley. Michael Kupfer-Radecky es va integrar sense problemes en un muntatge gens fàcil i va ser un Sachs creïble i bonhomiós, ben frasejat, tot i que és cert que la seva veu lírica no va omplir l’espai immens (d’acústica endimoniada) de la Bastilla. Bo Skovhus va ser un Beckmesser pletòric de veu i gest, apropiadament ridícul (que no patètic), esdevenint un dels puntals de la representació junt amb el Walther impetuós i valent de Brandon Jovanovich. L’Eva cristal·lina de Julia Kleiter va florir del tot a l’acte tercer, Toby Spence va ser un àgil David de veu una talla massa petita per al teatre, sobretot al costat de la consistent Magdalene de Wiebke Lehmkuhl, i el Pogner de luxe de Günther Groissböck (el maquillatge no va reeixir a amagar la seva joventut) encapçalava un bon grup de mestres.

PD: Va ser un plaer compartir aquesta maratoniana representació amb una expedició d'Amics del Liceu.

Fotos: Vincent Pontet