Natalie Dessay es passa al musical amb una nova producció de 'Passion' de Sondheim al Châtelet de París

El Théâtre du Châtelet continua ferm en la seva política de presentar el bo i millor del musical americà a París, amb Stephen Sondheim en un lloc destacat. La cinquena producció que el teatre dirigit per Jean-Luc Choplin dedica al compositor nord-americà ha comptat amb una protagonista inesperada, Natalie Dessay. La soprano francesa estarà allunyada dels escenaris operístics, però no del teatre ni de la música, i ara era el gran reclam per a una nova producció de Passion.

El càsting de Dessay ha estat tot un encert, ja que la seva presència inusual lliga a la perfecció amb una obra inusual, de les més romàntiques i colpidores de Sondheim. Passion es desenvolupa en un acte únic en el qual diàleg i música s’alternen sense cesures, lluny de l’estructura típica de cançons separades per text parlat, i evitant, de pas, els números de lluïment i els aplaudiments catàrtics. Segons el propi compositor, es tracta d’una única cançó rapsòdica puntuada per temes recurrents dins d’una atmosfera ombrívola on els (pocs) esclats lírics són com rajos de llum en la foscor. És, de fet, la forma ideal per explicar aquesta passió incomprensible i abrusadora de Fosca, una dona lletja, depressiva i malaltissa, pel bell oficial Giorgio, fins al punt que aquest abandona la seva sensual amant, Clara, una dona casada.

Els noms de les protagonistes ja diuen molt dels dos pols entre els quals es mou Giorgio, en una història que va atreure l’atenció de Sondheim gràcies a una pel·lícula del fa poc traspassat realitzador italià Ettore Scola. El llibretista del musical, James Lapine, també va recórrer a la novel·la original del 1869 d’Iginio Ugo Tarchetti. Passion s’estrenaria a Broadway el 1994 (el cronista la va veure, admirat, en el seu primer viatge a Nova York) i, tot i guanyar diversos Tony, com el de millor musical i millor actriu per a la Fosca de la gran Donna Murphy, l’obra va durar poc en cartell. Una obra massa diferent per al gust cada cop més adotzenat de Broadway que no ha impedit, tanmateix, que la peça hagi esdevingut poc menys que de culte.

Actuant en una llengua que no és la seva i cantant en una tessitura molt més greu que d’habitud (encara que els fulgors sobreaguts ja són cosa del passat), Natalie Dessay va ser una Fosca esplèndida. Potser en les primeres escenes certa urgència, agressivitat fins i tot, escorava massa el personatge cap a l’obsessió patològica, però l’evolució va ser impecable i el seu cant, desproveït de tot artifici operístic. Els números principals (“I Read”, “I Wish I Could Forget You”, “Loving You”) en una partitura sense hits pròpiament dits van ser tan directes com commovedors. El paper més difícil, de fet, és el de Giorgio, perquè l’intèrpret ha de fer creïble aital canvi d’afectes. Ryan Silverman ho va aconseguir amb escreix, si bé una línia de cant més sostinguda no hagués estat sobrera. Fantàstica la Clara d’Erica Spyres, perfecte contrapunt de Fosca amb una veu fácil, àgil i lluminosa. La resta d’un equip anglosaxó va ser més desigual sense que, no obstant, ningú desmereixés. La presència d’una orquestra simfònica al fossat, la Filharmònica de Radio France, ben dirigida per Andy Einhorn, subratllava el caràcter romàntic de la partitura sense caure tampoc en l’inflada operística.

Actriu cèlebre i glamurosa, Fanny Ardant signava aquí la seva segona producció lírica com a directora, movent bé els fils d’una acció concentrada, clarificant les superposicions temporals i jugant bé amb el to distanciat de les intervencions del cor. Ardant va accentuar el to ominós de la trama al contraposar el sumptuós vestuari d’època de l’oscaritzada Milena Canonero amb el despullament escenogràfic. El decorat consistia en teles abstractes del pintor Guillaume Durrieu que delimitaven l’espai en uns perennes blanc, negre i gris. L’efecte final, amb un Giorgio sol, després de la mort de Fosca i el fugisser record de tots els personatges, va ser preciós.

Fotos: Marie-Noëlle Robert