Sondra Radvanovsky culmina al Met la trilogia Tudor de Donizetti amb un espectacular triomf a 'Roberto Devereux'

L’òpera, tot i un innegable component físic, no és una activitat esportiva, i molt menys una competició, encara que generi tants fanatismes com el joc aquell dels vint-i-dos senyors en calça curta rere una pilota. Això no és obstacle a que sovint es parli de rècords o fites, com és el cas de Sondra Radvanovsky al protagonitzar l’anomenada Trilogia Tudor de Donizetti al Met de Nova York. Amb Roberto Devereux, la soprano nord-americana ha fet el cim.

D’acord, no es tracta pas d’una trilogia de veritat, però ja ens entenem. Aquesta temporada Radvanovsky ha protagonitzat al coliseu del Lincoln Center Anna Bolena, Maria Stuarda i el títol que ara ens ocupa. El Met va estrenar fa uns anys les dues primeres òperes en sengles muntatges de Sir David McVicar amb dives diferents, Anna Netrebko en el primer cas, Joyce DiDonato en el segon. Segons les cròniques més fiables, Radvanovksy aquest curs ha interpretat amb èxit aquests dos títols i ara ha estat el torn d’Elisabetta, en una nova producció de Roberto Devereux, obra mai abans interpretada al Met, amb què el director escocès ha tancat el cicle. La fita arriba en un moment de plenitud espectacular de la soprano, com ja vam comprovar en la seva Norma al Liceu. En el seu cas, començar amb Verdi i anar una mica cap enrere ha estat tot un encert, de forma que ara podem parlar d’una soprano dramàtica d’agilitat amb tots els ets i uts.

La precisió dels atacs, la netedat de les coloratures (impecables escales cromàtiques descendents), la gradació dels volums (impressiona veure com deixar flotar el seu poderós instrument), i la generosa extensió, per dalt i per baix, van estar acompanyades per la convicció d’un fraseig de gran intensitat i una remarcable capacitat actoral. La reina superba del començament dóna pas a una anciana doblegada i fràgil, amb un “Quel sangue versato” conclusiu que es transforma en el darrer clam d’una ànima agonitzant. En definitiva, una gran creació que en aquesta última funció de la sèrie va acabar amb Radvanovsky homenatjada amb tota justícia per una pluja de papers.

 

En un nivell similar cal situar la Sara d’una pletòrica Elina Garanča, veu privilegiada com poques en el panorama actual: timbre atractiu i homogeni, tècnica superlativa, musicalitat acurada. La mezzosoprano letona ha donat consistència a un paper més aviat passiu, tot i que, posant-nos primmirats, a vegades la bellesa del so passa per davant de la claredat de la dicció, amb consonants que poden ser més esmolades, defecte en part compartit per Radvanovsky. Seria exagerat dir que aquestes dues bèsties vocals es van cruspir amb patates els seus partenaires masculins, però poc en va faltar. Matthew Polenzani (Roberto) té una veu maca, un punt blanquinosa, i un fraseig delicat, virtuts que cohabitaven amb sons inestables que li van impedir coronar amb brillantor la cabaletta “Bagnato è il sen di lagrime”. Una indisposició passatgera, potser? 

Mariusz Kwiecien té una veu igual al físic, irresistiblement seductor, això sí, una talla petita per a Nottingham. McVicar el converteix en borratxo descamisat en la confrontació amb Sara, recordant més aviat un dels seus papers fetitxe, Don Giovanni. L’equip de comprimaris va complir sense ensurts, de la mateixa manera que la versió de Maurizio Benini tampoc en va tenir. Els passatges que sonen més a pura fórmula van sonar com a tals (així és Donizetti a vegades), i els temps van ser massa oscil·lants, sense que, tanmateix, el director italià mai deixés d’estar atent a les veus.

Fins i tot quan no està inspirat, David McVicar és un director de gran habilitat, com en aquest Roberto Devereux, un muntatge ben conscient de les limitacions melodramàtiques del llibret. El vistós vestuari de Moritz Junge recrea la sumptuositat de la cort de la Reina Verge, mentre el propi McVicar signa l’imponent decorat, una gran sala palatina amb fusta negre i daurada presidida per estàtues del temps i la mort, els elements que persegueixen la protagonista. No és causal, doncs, que el començament i el final de l’obra estiguin presidits pel cadafal mortuori de la reina. McVicar fa una pirueta més al situar el cor en balcons laterals, espectadors del drama que es desenvolupa a baix (tot poder no deixa de ser representació). Al final, els protagonistes també saluden aquest públic, en un ús de la idea del teatre dins del teatre que McVicar no desenvolupa més enllà del seu enunciat. L’impacte visual del muntatge i bons moments de direcció (la sorprenent intensitat física de la baralla conjugal entre Sara i Nottingham) fan entendre perquè Davic McVicar és un director cada cop més present al Met.

Fotos: Ken Howard