L’òpera, tot i un
innegable component físic, no és una activitat esportiva, i molt menys una
competició, encara que generi tants fanatismes com el joc aquell dels
vint-i-dos senyors en calça curta rere una pilota. Això no és obstacle a que
sovint es parli de rècords o fites, com és el cas de Sondra Radvanovsky al
protagonitzar l’anomenada Trilogia Tudor de Donizetti al Met de Nova York. Amb Roberto Devereux, la soprano
nord-americana ha fet el cim.
D’acord, no es
tracta pas d’una trilogia de veritat, però ja ens entenem. Aquesta temporada
Radvanovsky ha protagonitzat al coliseu del Lincoln Center Anna Bolena, Maria Stuarda i el títol que ara ens ocupa. El Met va
estrenar fa uns anys les dues primeres òperes en sengles muntatges de Sir David
McVicar amb dives diferents, Anna Netrebko en el primer cas, Joyce DiDonato en
el segon. Segons les cròniques més fiables, Radvanovksy aquest curs ha interpretat
amb èxit aquests dos títols i ara ha estat el torn d’Elisabetta, en una nova
producció de Roberto Devereux, obra mai
abans interpretada al Met, amb què el director escocès ha tancat el cicle. La
fita arriba en un moment de plenitud espectacular de la soprano, com ja vam
comprovar en la seva Norma al Liceu.
En el seu cas, començar amb Verdi i anar una mica cap enrere ha estat tot un
encert, de forma que ara podem parlar d’una soprano dramàtica d’agilitat amb tots
els ets i uts.
La precisió dels
atacs, la netedat de les coloratures (impecables escales cromàtiques
descendents), la gradació dels volums (impressiona veure com deixar flotar el
seu poderós instrument), i la generosa extensió, per dalt i per baix, van estar
acompanyades per la convicció d’un fraseig de gran intensitat i una remarcable
capacitat actoral. La reina superba del començament dóna pas a una anciana
doblegada i fràgil, amb un “Quel sangue
versato” conclusiu que es transforma en el darrer clam d’una ànima
agonitzant. En definitiva, una gran creació que en aquesta última funció de la
sèrie va acabar amb Radvanovsky homenatjada amb tota justícia per una pluja de
papers.
En un nivell
similar cal situar la Sara d’una pletòrica Elina Garanča, veu privilegiada com
poques en el panorama actual: timbre atractiu i homogeni, tècnica superlativa,
musicalitat acurada. La mezzosoprano letona ha donat consistència a un paper
més aviat passiu, tot i que, posant-nos primmirats, a vegades la bellesa del so
passa per davant de la claredat de la dicció, amb consonants que poden ser més esmolades,
defecte en part compartit per Radvanovsky. Seria exagerat dir que aquestes dues
bèsties vocals es van cruspir amb patates els seus partenaires masculins, però
poc en va faltar. Matthew Polenzani (Roberto) té una veu maca, un punt
blanquinosa, i un fraseig delicat, virtuts que cohabitaven amb sons inestables
que li van impedir coronar amb brillantor la cabaletta “Bagnato è il sen di lagrime”. Una indisposició passatgera, potser?
Mariusz Kwiecien té una veu igual al físic, irresistiblement seductor, això sí,
una talla petita per a Nottingham. McVicar el converteix en borratxo descamisat
en la confrontació amb Sara, recordant més aviat un dels seus papers fetitxe,
Don Giovanni. L’equip de comprimaris va complir sense ensurts, de la mateixa
manera que la versió de Maurizio Benini tampoc en va tenir. Els passatges que
sonen més a pura fórmula van sonar com a tals (així és Donizetti a vegades), i
els temps van ser massa oscil·lants, sense que, tanmateix, el director italià
mai deixés d’estar atent a les veus.
Fins i tot quan
no està inspirat, David McVicar és un director de gran habilitat, com en aquest
Roberto Devereux, un muntatge ben
conscient de les limitacions melodramàtiques del llibret. El vistós vestuari de
Moritz Junge recrea la sumptuositat de la cort de la Reina Verge, mentre el
propi McVicar signa l’imponent decorat, una gran sala palatina amb fusta negre
i daurada presidida per estàtues del temps i la mort, els elements que persegueixen
la protagonista. No és causal, doncs, que el començament i el final de l’obra
estiguin presidits pel cadafal mortuori de la reina. McVicar fa una pirueta més
al situar el cor en balcons laterals, espectadors del drama que es desenvolupa
a baix (tot poder no deixa de ser representació). Al final, els protagonistes
també saluden aquest públic, en un ús de la idea del teatre dins del teatre que
McVicar no desenvolupa més enllà del seu enunciat. L’impacte visual del
muntatge i bons moments de direcció (la sorprenent intensitat física de la
baralla conjugal entre Sara i Nottingham) fan entendre perquè Davic McVicar és
un director cada cop més present al Met.
Fotos: Ken Howard
Poques són les vegades en què crítics, comentaristes, i afeccionats coincideixin en valorar possitivament una òpera.Estic d'acord, l'espectacle va sortit rodó, podriem dir també, com poques vegades..!!
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina