Aleksandrs Antonenko és un Otello amb la cara blanca en la discreta producció que va obrir la temporada del Met

Té sentit fer Otello sense que el protagonista sigui negre? O, a molt estirar, d’alguna minoria ètnica? No és la consciència de sentir-se diferent a la societat que l’envolta una de les bases de la inseguretat del personatge i el motor de la seva caiguda? Per altra banda, avui en dia és acceptable que un blanc es pinti la cara per fer de negre? En una societat com la nord-americana, amb el tema racial en absolut resolt, aquestes preguntes no són pas sobreres i van ressorgir arran de la decisió que el tenor fent d’Otello no aniria maquillat de negre en la nova producció de l’òpera de Verdi que al setembre va obrir la temporada del Met.

El muntatge el signava Bartlett Sher, un dels noms de confiança de Peter Gelb, el totpoderós director general del Met, i el director de qui he vist més produccions a Nova York si hi sumem Broadway. I Broadway se li dóna millor a Sher, com evidenciaven dos muntatges en cartellera (The King and I and Fiddler on the Roof). De fet, al començament d’Otello, amb tot el cor palplantat i vestit de mitjans segle XIX vaig pensar per un moment si no m’havia equivocat i era a Les Miserables. El vestuari de Catherine Zuber va acabant sent l’element visual més brillant (preciosos els models de Desdemona), en contrast amb el lleig decorat d’Es Devlin, dos murs on projectar vídeos més o menys atmosfèrics i quatre estructures mòbils de metacrilat transparent en disposicions variades. La direcció de Sher no revelava cap punt de vista sobre l’obra, més enllà d’una il·lustració genèrica de la trama, amb la qual cosa un Otello blanc no aportava res de res, només semblava un home trastocat que mata la seva dona ofegant-la amb un coixí (idea arriscada que pot dur a accidents!).

Els dos protagonistes masculins del setembre tornaven, amb Aleksandrs Antonenko aparcant una mica les lliçons de Riccardo Muti quan aquest es va passar mesos preparant-lo per ser el seu Otello a Salzburg, per optar per un estil més trompetejant que la seva poderosa veu li permet exhibir sense problemes. A banda de certa rigidesa escènica, puntuals moments d’incomoditat (la segona part de “Sì, pel ciel marmoreo giuro”, un monòleg de l’acte tercer sense rematar del tot) denotaven un estat de forma no pas òptim, confirmat quan, en la representació posterior, el tenor letó va haver de conformar-se a actuar en l’acte quart mentre un cover cantava des del costat de l’escenari, segons informen les cròniques. Amb un timbre clar, Željko Lučić va lluir un estil aplicat, ideal per encarnar “l’onesto Iago” que tothom imagina, però el fraseig és massa plàcid com per convèncer-nos de que estem davant una formidable força malèfica.

Hibla Gerzmava va ser una bona Desdemona, amb veu consistent, tot i que podia haver deixat flotar una mica més els aguts en pianíssim. Cassio va ser el mateix tenor que al Liceu, Alexei Dolgov, i al Met va estar una mica menys malament, mentre que entre l’estol de secundaris destacava el Lodovico de James Morris com a veterà de guàrdia. El tot-terreny Adam Fischer va oferir una versió sense escarafalls, atenta als punts de tensió de la partitura, amb un cor no sempre precís tot i no haver de moure’s gaire (era la primera representació d’aquesta sèrie, a saber quants assaigs hi va haver) i una orquestra més plana que a Elektra. Una funció on el pols no es va accelerar en cap moment, amb la rutina de bon nivell pròpia d’un teatre de repertori amb set representacions a la setmana com el Met.

Fotos: Ken Howard