Daniel Barenboim inaugura la seva última temporada a l'Scala de Milà amb un notable 'Fidelio'

Fidelio ha marcat l’última inauguració de temporada del Teatro alla Scala de Milà per a Daniel Barenboim com a director musical i ha suposat un nou triomf per al músic argentino-israelià. Només sortir va quedar evident que el públic l’aprecia i, pel que semblava, l’orquestra també. A més, a Barenboim li agrada que l’aplaudeixin (s’està força estona saludant), una petita vanitat del tot perdonable gràcies al munt de sensacions al·lucinants que la seva batuta genera.

Amb els anys, com altres directors, Barenboim adopta temps més mesurats, que, al menys en el seu cas, no causen decaïment en el discurs, ans al contrari. El ferri control de l’arquitectura sonora va acompanyat de la creació de climes expectants i tensions quasi insuportables que Barenboim allibera amb efectes catàrtics, mentre que el so dens que propicia s’adiu amb els passatges més visionaris de l’única òpera de Beethoven. És un Fidelio que mira més cap endavant (cap a Wagner) que cap enrere, una opció respectable si es defensa amb el rigor i la intensitat de Barenboim. Com a curiositat, va triar l’obertura Leonora núm.2, la que va sonar en l’estrena de la primera versió de l’òpera, el 1805, encara que la continuació fos l’edició tradicional del 1814. La seva arrencada va ser un d’aquells passatges made in Barenboim en què el temps sembla aturar-se, equiparable al punyent inici de l’acte segon, amb l’evocació de les tenebres de la presó de Florestan. El contrast amb l’exultació del final era, així, més marcat, no debades l’òpera planteja un alliberador passatge de la foscor a la llum. L’orquestra milanesa va donar el millor (que és molt) de si mateixa, amb una corda flexible i metalls precisos (fantàstiques trompes en l’ària de Leonore), i, esperonada per la batuta, apianant fins més enllà del que semblava possible. Bé també el cor, tot i algun petit desajust.

Anja Kampe és d’aquelles cantants que agraden al cronista, que s’entreguen en cos i ànima sense importar les seves limitacions. La soprano alemanya va ser una Leonore abrusadora, generosa, amb un agut, en aquesta funció, més ben controlat, i només una comprensible fatiga cap al final. Una circumstància del tot excusable per a una Kampe que va donar veu i ànima a una alliberadora que no s’atura davant res ni ningú. Klaus Floria Vogt va estar en la seva línia de cant irreprotxablement musical, amb una veu que ja no cal definir, tot i que en aquesta ocasió certa neutralitat expressiva feia aquesta interpretació menys convincent que d’altres del tenor alemany. Kwangchul Youn va estar igual a si mateix, és a dir, impecable com a un Rocco de càlida bonhomia, mentre que el desgast vocal de Falk Struckmann no li va impedir ser un Pizarro ben malvat. Peter Mattei va ser tot un luxe com a Don Fernando, Florian Hoffmann era un Jaquino fresc i eixerit i Mojca Erdmann, una Marzelline en excés soubretística. 

La nova producció de Deborah Warner era, en realitat, un engrandiment del muntatge que el 2001 va estrenar al Festival de Glyndebourne. Es tracta d’una adaptació contemporània del tot pertinent –per desgràcia, ni la tirania ni els empresonaments injustos han desaparegut-, amb el decorat de Chloe Obolensky mostrant-nos un gran espai fabril o magatzem utilitzat com a presó per un grup paramilitar comandat per un Pizarro ben cruel en el seu acarament amb Florestan. En el quadre conclusiu, un tret fora d’escena indicava quin destí l’esperava al governador de la presó, però, com a Glyndebourne, el cronista no va acabar d’entendre perquè nevava. Tot i la indeterminació geogràfica, la inspiració seguia sent, com llavors, els Balcans? És un detall sense major transcendència en una producció que funciona bé sense emocionar, com sí que ho fa la direcció de Barenboim.

Fotos: Brescia / Amisano