Krzsysztof Warlikowski signa a La Monnaie de Brussel·les un desigual 'Don Giovanni' d'alta càrrega eròtica

Les expectatives solen néixer de la confiança en un artista que, prèviament, ha impactat de forma positiva amb el seu treball. L’altra cara de la moneda és que, quan les coses no rutllen, a expectatives més altes, decepció més forta. És el que ha passat amb el nou Don Giovanni que Krzysztof Warlikowski ha estrenat a La Monnaie de Brussel·les, una producció intrigant i irritant, apassionant i insatisfactòria a parts desiguals.

No són pocs els directors de mèrit que no han reeixit a convèncer en un os dur de rosegar com és la segona òpera de la trilogia Mozart – Da Ponte. El punt de partida de Warlikowski és, d’entrada, atraient: el desassossegant film Shame d’Steve McQueen, amb un esplèndid Michael Fassbaender encarnant un addicte al sexe amb una paorosa buidor vital. L’equivalent amb el pertinaç seductor sevillà és plausible, i el director polonès subratlla el fastig que persegueix el protagonista, la caiguda als inferns del qual, no obstant, no està precipitada per les seves innúmeres aventures sexuals sinó pels remordiments causats per l’assassinat a sang freda del Commendatore. Un descens als inferns que només té una sortida: el suïcidi, fallit en el final del primer acte, acomplert en el segon. 

Don Giovanni no és l’únic en sentir la irresistible crida de la carn; tots els personatges, en graus diferents, es mouen en el mateix cercle de la satisfacció dels instints. La càrrega eròtica del muntatge va fer que el teatre decidís posar el rètol de “no recomanat per a menors de 16 anys”, una càrrega que era més explícita (dins d’un ordre) en la pel·lícula que es projecta durant la primera escena amb Don Giovanni enmig d’un animat trio mentre els cantants s’ho miren com a espectadors des de les llotges de prosceni, i un curt animat més marranot com a pròleg de l’acte segon. Va ser aquest contingut sexual el que va fer que el Liceu es tirés enrere en el que havia de ser una coproducció amb el coliseu belga?

Un bon punt de partida i una minuciosa direcció d’actors, tanmateix, no sempre són suficients per aconseguir un bon muntatge. En contrast amb el sexe i violència trash d’un Calixto Bieito, Warlikowski ens ofereix sexe i (menys) violència chic, amb un glacial decorat de Malgorzata Szczesniak, un no-lloc (o molts llocs en un) massa obert per al confort de les veus. Més decisiu encara, la monotonia de personatges permanentment trastocats i la dispersió amenacen massa cops les intencions del director polonès, amb la presència de figures com la ballarina Rosalba Torres Guerrero afegint més confusió al conjunt: si la frenètica dansa al final de l’acte primer oferia pocs dubtes, la seva aparició com una mena de deessa negra al final de l’òpera deixava perplex. Warlikowski també cau en efectes fàcils, com fer creure que la funció acaba sense el sextet final i fer saludar els cantants perquè, de cop i volta, ataquin el fragment, durant el qual Donna Anna mata Don Ottavio. Segurament, s’ho mereixia, però en fi...

El repartiment es va entregar a fons a la proposta de Warlikowski, en especial Jean-Sébastien Bou, que no va dubtar en aparèixer en el film eròtic esmentat. Físic àgil, veu compacta, fraseig elegant, el seu Don Giovanni va ser l’element més sòlid de l’equip vocal, al costat del Leporello d’Andreas Wolf, molt més convincent que com a Figaro a Madrid. De fet, és el primer cop que veig del tot versemblant l’intercanvi entre patró i criat (cert, en un context contemporani aquesta diferenciació no és aplicable). 

El cas de Barbara Hannigan mereix una menció especial. Aquesta formidable soprano ha brillat, sobretot, en el repertori contemporani i del segle XX (la seva Lulu amb Warlikowski va ser molt lloada), i el seu talent com a actriu fa que acceptem el dibuix que fa el polonès de Donna Anna com una nimfòmana histèrica. Hannigan ha de cantar sovint en posicions compromeses (tot el “Non mi dir” estirada a terra, amb el cap de Don Ottavio en un lloc sensible) i se’n surt com una valenta. Ara bé, la seva veu lleugeríssima i prima no és pas l’ideal per al paper. Tot i una tècnica no sempre disciplinada, Rinat Shaham va ser una intensa Donna Elvira, però Willard White va ser un Commendatore en clar declivi, Topi Lehtipuu un Don Ottavio que causava justa preocupació pels seus minvats recursos vocals, Jean-Luc Ballestra un Masetto cridaner i Julie Mathevet una Zerlina massa àcida.

La Monnaie està vivint aquests últims mesos una situació molt complicada. El govern belga ha anunciat una retallada sense pietat en les seves aportacions que de ben segur forçaran a repensar, si no a suprimir, molts projectes d’un teatre que amb Mortier, Foccroulle i, ara, De Caluwe, ha estat i és un dels centres més dinàmics i imaginatius del panorama operístic europeu. Com que les males notícies mai venen soles, el director musical de la casa, Ludovic Morlot, ha anunciat la seva dimissió immediata després de menys de dos anys en el càrrec i sense que hagi pogut tornar a posar l’orquestra brussel·lesa en el nivell que tenia en l’etapa Ono. Morlot, justament, era el director musical de Don Giovanni i, amb independència dels llargs silencis que a vegades imposava Warlikowski en una escena, la seva versió sense relleu ni tremp van ser un element més en el desencís global.  

Fotos: Bernd Uhlig