Ángeles Blancas i María Bayo protagonitzen al Liceu un díptic Montsalvatge / Poulenc

La tecnologia ens permet estar en contacte immediat i permanent amb tothom, però ens comuniquem de veritat? O només mirem sense veure, escoltem sense sentir? L’epidèmia de solitud, alienació i desesperació que pateix bona part de la humanitat no s’ha eradicat al segle XXI, i són aquests mals els que posen en comú Una voce in off de Montsalvatge i La voix humaine de Poulenc. Dues òperes breus que van molt més enllà del McGuffin tècnic que serveix de cobertura a unes trames protagonitzades per sengles dones al caire del precipici emocional.

La seva combinació és, doncs, pertinent des d’un punt de vista dramàtic, i també musical, atesa la influència la música francesa i del Grup dels Sis -al qual va pertànyer Poulenc- sobre Montsalvatge, encara que en l’òpera que ens ocupa la seva mirada es va dirigir cap a Itàlia. El veïnatge, però, també evidencia que es tracta d’obres de gruix diferent. Una voce in off és un joc irònic amb una excusa argumental allargassada, servit per una música d’hàbil eclecticisme, lluny de la muntanya russa d’emocions delineades amb precisió maquiavèl·lica pel text de Jean Cocteau a La voix humaine, que la partitura de Poulenc intensifica amb conseqüències devastadores.

Aquesta part del díptic, estrenada l’any passat als Teatros del Canal, és l’origen de la coproducció dirigida per Paco Azorín que al Liceu s’ha ampliat amb l’obra de Montsalvatge. Cal una soprano de gran presència escènica i esmolada enunciació de text i música per encarnar l’anònima protagonista de La voix humaine i María Bayo, malgrat les moltes qualitats exhibides, no va arribar a colpir. La veu va sonar ferma al llarg de l’extenuant monòleg i el fraseig va tenir l’elegància habitual en la cantant navarresa, però la monotonia en l’expressió va impedir la total identificació amb aquesta amant abandonada. Bayo, a més, jugava amb desavantatge: per ser una tragèdia de la solitud, va tenir massa companyia a escena. No només la de dos camàlics desmuntant l’apartament en un massa llarg pròleg mut i de nou cap al final de l’obra, també la de tota l’OBC i el seu titular en la part posterior del decorat, avançat, al seu torn, cap al fossat. Aquest va ser un element que distreia massa i que va tenir conseqüències en l’acurada versió de Pablo González, ja que aplanava perfils i estovava accents.

Durant l’òpera de Poulenc, unes projeccions (Pedro Chamizo n'era el l'autor) sobre la part superior del decorat dissenyat pel mateix director d’escena mostraven en ocasions un ull, potser el de la protagonista que no podia veure l’amant que tampoc escoltem a l’altra banda de la línia telefònica. Azorín va jugar més a fons sobre la idea de la visió en l’obra de Montsalvatge que obria la sessió. El mateix decorat, amb els mobles coberts per llençols, era la pista d’obstacles que havia de recórrer una Angela que el director torna cega: si en vida del seu espòs no va saber veure el seu amor, ara que ell és mort, i ella invident, només pot escoltar la pel·lícula en súper 8 amb què aquest reitera la seva passió (i que l’espectador sí que veu, per descomptat). La pirueta és massa recargolada, però la imatge final, amb els cònjuges reunits de nou, recreant una trobada del passat, és intrigant. El vestuari de María Araujo reforça el to almodovarià de la producció però, com ja passava a la Tosca del curs passat, Azorín sembla que tingui por de les el·lipsis o dels sobreentesos argumentals, i vol mostrar més coses de les estrictament necessàries.

Amb l’OBC ara sí al fossat, Pablo González va treure tot el suc de la brillant escriptura de Montsalvatge, amb ajustades intervencions a escena del cor del Liceu. Antoni Comas va ser un extravertit Claudio i Vittorio Prato un Mario de veu tibant, però el pes de l’obra recau en Angela. Ángeles Blancas emet ara i adés sons no gaire plaents, amb un vibrato acusat i estridències vàries, però l’entrega vocal i escènica de la soprano és tan absoluta que les objeccions queden en un racó. Comptat i debatut, un díptic més reeixit com a plantejament que en el resultat final. 

[Parts d’aquest text van ser publicades al diari ARA del 20 de gener]