Entrades
Tercer muntatge de Calixto Bieito a l’Òpera de
Zuric i tercer triomf del director català en un dels principals coliseus
d’Europa. Després de Die Soldaten de
Zimmermann i L’àngel de foc de
Prokofiev, ara ha arribat el torn de L’incoronazione
di Poppea de Monteverdi, un títol
que Bieito admet que desitjava abordar des de feia anys. Els motius de l’interès
són fàcils d’entendre, perquè aquesta òpera de 1643 manté tota la seva
descarada modernitat, un retrat sense contemplacions sobre els mecanismes del
poder i com obtenir-lo a través del sexe.
El director connecta aquest drama amb tocs de
comèdia, poblat per un catàleg de personatges d’amoralitat rampant, plens
d’ombres i contradiccions (que els autors, tanmateix, eviten jutjar), amb el
narcisisme impúdic del nostres dies, manifestat en l’obsessió per la presència
de la pròpia imatge en totes les formes i canals com a vehicle d’autogratificació
i individualització. De l’Imperi Romà a l’imperi del selfie, en definitiva. Un grapat de pantalles envolten el simple
decorat dissenyat per Rebecca Ringst, una plataforma que envolta el fossat de
l’orquestra i que arrenca des d’un escenari també ocupat per espectadors. El
vestuari d’un altre fidel col·laborador de Bieito, Ingo Krügler, ancora els
personatges en el present, amb un bon contrast entre el model auster d’Ottavia,
l’emperadriu repudiada, i l’estil xaró de Poppea, mentre que la il·luminació de
Franck Evin aporta esclats de color en els moments oportuns.
L’acció a les pantalles comença mentre el
públic ocupa els seients (com era d’esperar, no pocs aprofiten per fer la foto
de rigor amb el mòbil). Duent fins al paroxisme el voyeurisme que caracteritza
la nostra societat, Bieito mostra en directe i en primeríssims plans els
gestos, les mirades i les reaccions dels personatges, constantment escrutats
per diverses càmeres. Els vídeos pregravats de Sarah Derendinger servien de
comentari i finestra a allò que no veiem a escena: els jocs eròtics de Poppea i
Nerone en un bany d’escuma, la mirada dement de l’emperador, l’anhel per la
corona de la seva amant, els somnis daurats de Drusilla (convertida en cosina
germana de Marilyn Monroe), la banyera plena de sang on se suïcida Seneca.
Amb un estil més depurat i lleuger, que no
exclou algunes mostres de violència marca de la casa (Drusilla rep de valent),
Bieito caracteritza a la perfecció cada personatge, subratllant el paper del
sexe en quasi totes les seves facetes, si bé no és el primer en subratllar l’homoerotisme
de l’escena entre Nerone i Lucano al celebrar la mort de Seneca, tot i que la
conclusió és sagnant. Si a l’inici Nerone apareix arrossegant-se, escales
avall, davant una dominadora Poppea, l’escena final no és, ni ho pot ser, el
triomf de l’amor: els dos protagonistes apareixen engalanats per a un casament
pel qual no mostren gaire alegria. La imatge de fons de l’emperador cobert de
sang ens avisa que la continuació de la història no és pas feliç, alhora que
Bieito treu un profit inesperat al fet que la seva Poppea estigui embarassada
de veritat.
Aquesta circumstància no impedeix gens ni mica
que Julie Fuchs i David Hansen formin una parella increïblement sexi que, a
més, canta molt bé. La soprano francesa és una Poppea carnal, de cant generós i
comunicatiu. Per sort, Zuric no ha tingut les manies de l’Òpera d’Hamburg, que
va acomiadar Fuchs d’una producció de Die
Zauberflöte a causa del seu estat. Per la seva part, el contratenor
australià, sense camisa durant quasi tota la funció, navega sense problemes per
l’aguda tessitura de Nerone, del qual tradueix de forma incisiva el
desequilibri. Que l’immarcescible duo final sembli un hit pop es deu en part a
la direcció colorista d’Ottavio Dantone, sempre atent al pols teatral i al
suport de les veus, al capdavant d’una sumptuosa La Scintilla, l’orquestra
d’instruments originals de l’Òpera de Zuric.
Stéphanie d’Oustrac és una Ottavia imperial, planyívola
en la seva entrada, furiosa quan exigeix a Ottone que mati Poppea, i sense por
en sacrificar la puresa de la línia a la veritat dramàtica en un “A Dio Roma”
escruixidor. Delphine Galou juga a fons la carta de l’androgínia com a Ottone,
en especial en la seva relació amb la refrescant Drusilla de Deanna Breiwick,
mentre que els papers de vella que Monteverdi assigna a tenors esdevenen homes
en el muntatge (un histriònic Emiliano González Toro com a Arnalta i un
conscientment amanerat Manuel Núñez Camelino com a Nutrice) i Nahuel Di Pierro
és un Seneca de serena noblesa. Remarcables també les tres divinitats del
pròleg –Jake Arditti com a Amore, Florie Valiquette com a Fortuna i Hamida
Kristoffersen com a La Virtù-, convertides per Bieito en tres criatures
entremaliades, testimonis permanents de la follia dels personatges que el
director ha retratat de forma admirable.
Representació vista el 24 de juny.
[Versió ampliada de l’article publicat el 26
de juny al diari ARA]
Fotografies: Monika Rittershaus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.