'La Nonne sanglante' de Gounod reapareix a l'Opéra Comique de París amb un Michael Spyres sensacional

El bicentenari del naixement de Charles Gounod té aquest mes de juny un parell de fites importants, les dues amb el suport del Palazzetto Bru Zane, entitat que està duent a terme una tasca ingent de recuperació del repertori francès creat entre finals del segle XVIII i començaments del XX. La segona fita serà la interpretació, en concert al Théâtre des Champs-Élysées, de Faust en la seva forma primigènia, amb diàlegs parlats. Esperem que els micròfons ho recullin perquè el cronista no podrà fer-ne la crònica. De la primera fita sí que en puc parlar: la resurrecció de la segona òpera del compositor francès, La Nonne sanglante. Cert, Osnabrück es va avançar el 2008 en una producció editada en CD per CPO, però no hi ha dubte que, a nivell musical, el nou muntatge de l’Opéra Comique el supera en tots els aspectes. 

El llibret de l’inevitable Eugène Scribe i Germain Delavigne es basa en un episodi d’una de les més cèlebres novel·les gòtiques de finals del XVIII, The Monk de Matthew Gregory Lewis. Els elements són fantàstics en tots els sentits: un fantasma amb ganes de venjança o, més ben dit, de reparació de la injustícia soferta (la monja del títol) enmig d’una pugna entre famílies amb amor creuat de dos joves (a la Romeu i Julieta), i un fill sota l’ombra d’un pare tirànic al qual ha d’assassinar per fer justícia al fantasma al qual, confonent-lo amb la seva estimada, promet fidelitat eterna. Si després d’aquesta ràpida síntesi dic que el llibret presenta força irregularitats, ningú s’estranyarà. De fet, el llibret sovint s’ha emprat com a raó de l’oblit absolut de l’òpera després de les poques funcions posteriors a l’estrena, el 1854, a l’Òpera de París. Un llibret que, en estadis diversos, va passar per les mans de Berlioz (que va compondre algunes escenes) i Verdi entre d’altres.

La partitura d’un Gounod que va començar tard la seva carrera operística no evita tampoc les desigualtats, o, més aviat, uns canvis de to que grinyolen força, amb números de farciment propis d’una òpera en cinc actes, fins i tot passatges frívols, atès el context. Els aires de vals no podien faltar a la cita encara que l’acció estigui situada a la Bohèmia del segle XI, com tampoc el ballet preceptiu, però calien dos couplets per al patge Arthur, un paper, com era d’esperar, en travesti? La distribució dels papers també és curiosa, perquè les dues Agnès, l’estimada real i la fantasmal, no tenen ària. Fins i tot es pot arribar a creure que la monja canta massa com per mantenir el misteri al seu voltant, mentre que el del protagonista, Rodolphe, és un paper écrasant, com dirien els francesos, escrit per al mateix tenor, Louis Gueymard, que mesos després estrenaria Les vêpres siciliennes de Verdi: dues àries precioses, duos i concertants a dojo, Rodolphe se’n fa un tip. Dit tot això, cal deixar clar que els números de farciment estan fets amb gràcia i que quan la música de Gounod és bona, és molt bona. L’influx del Romanticisme de Weber i Berlioz és del tot benèfic, amb suggestives combinacions tímbriques, i té el seu zenit en el final de l’acte segon, una escena abracadabrant, el casament entre la monja i Rodolphe envoltats pels espectres dels seus avantpassats. 

Per a un protagonista desmesurat, l’Opéra Comique va tenir la bona pensada de comptar amb Michael Spyres, tenor que es troba com a peix en l’aigua en aquest repertori. El cantant nord-americà va estar poc menys que fenomenal, segurament la millor actuació que li he vist mai. La calidesa del timbre, la netedat de la dicció, el fraseig d’extrema elegància, l’emissió alta i clara, tot combinat amb un impactant ardor passional i amanit per un agut seguríssim, mai cridat (fins al do i el re bemoll), van fer que les fragoroses ovacions que va rebre Spyres al final d’aquesta vetllada d’estrena fossin del tot merescudes. Posats a destacar un moment, em quedaria amb l’ària de l’acte tercer, “Un jour plus pur”, un oasi de refinament.

Vannina Santoni va aportar a Agnès una veu lluminosa de soprano lírica, amb aguts demostratius i intentant treure el màxim profit de cada escena en què apareixia. Marion Lebègue va ser una monja d’instrument penetrant, resolent amb habilitat els nombrosos salts intervàlics, encara que algun greu no sempre sonés amb el suport òptim. Jodie Devos va ser un Arthur d’irresistible simpatia vocal i escènica; André Heyboer, malgrat una anunciada indisposició, va fer prou creïble el canvi d’opinió del Comte de Luddorf, el pare de Rodolphe, en la lluïda ària de l’acte cinquè, i Jean Teitgen va ser un Pierre l’Ermite amb l’autoritat requerida per posar pau entre els clans enemics. Al costat d’un discret Luc Bertin-Hugault (Baró de Moldaw, pare d’Agnès), el tenor Enguerrand de Hys va desplegar una veu prometedora en els dos petits papers que va encarnar. L’anècdota de la sessió va ser que Teitgen parés l’orquestra a l’acte primer quan es va oblidar del tot de la lletra. Els apuntadors existien per alguna raó.

Laurence Equilbey, una de les grans directores de cors a Europa, va signar una versió rica en atmosferes, sempre suggerent, atenta als cantants i al caràcter de cada escena, traient un molt bon profit de les dues formacions que ha creat (recordem que l’Opéra Comique no disposa de masses estables pròpies). L’orquestra Insula, formació d’instruments originals, va explotar a fons totes les belleses sonores de la partitura de Gounod, amb menció especial per a la fusta i el metall (molt bones trompes), mentre que el cor Accentus va estar superlatiu tant a nivell musical com escènic. Equilbey consta com a codramaturga al costat del director d’escena David Bobée, coresponsabilitzant-se, per tant, d’alguns retocs a la partitura, com moure del quart al tercer acte la marxa nupcial i el que quedava del ballet, sense que ni el resultat dramàtic ni el musical fossin concloents.

El muntatge de Bobée no aspirava a emular els fastos de l’estrena de La Nonne sanglante (387 vestits diferents!), i va preferir un marc sobri i tenebrós (decorats del propi director i Aurélie Lemaignen, vestuari d’Alain Blanchot, llums de Stéphane Babi Aubert, vídeos de José Gherrak), on l’única nota discordant entre el negre imperant va ser el blanc del vestit de la monja, que va facilitar una bona comprensió de la història. Amb alguna picada d’ullet a Game of Thrones (l’ambient bèl·lic, les ben coreografiades baralles, una Agnès cosina germana de Daeneris Targaryen), Bobée va subratllar la tensió psicològica que pateix Rodolphe sense, per això, negar els elements fantàstics de l’obra. L’aparició del fantasma i el casament espectral van estar ben resolts, tot i que la imaginació es va exhaurir en cada nova aparició de la monja. Un muntatge que va rutllar sense ensurts per a una obra apassionant.

Representació vista el 2 de juny.

Fotografies: Pierre Grosbois