Entrades
Per aquelles casualitats de la vida que a
l’hora de la veritat són d’una causalitat evident, el primer cop que vaig anar
al Teatro alla Scala va ser per veure Les
troyens, de Berlioz. El magne opus del compositor francès ha tornat ara al
cèlebre teatre en una coproducció amb Londres, Viena i San Francisco que tenia
en Milà la segona estació del seu periple.
Fa dos anys vaig comentar l’estrena al Covent Garden d’aquest muntatge de David McVicar, amb la qual cosa no m’estendré en
les seves notables virtuts (la brillantor dels decorats d’Es Devlin, l’eficàcia
narrativa habitual en el director escocès) ni en les seves limitacions (no anar
al fons de totes les possibilitats de lectura que el mateix McVicar planteja).
A Milà, la proposta va rutllar bé, amb un element inquietant afegit, atesa la
conflictiva situació a l’est d’Europa, ja que la guerra de Crimea (1853-1856)
és un dels referents de la Troia assetjada dels dos primers actes. La
humanitat, per desgràcia, encara no ha evolucionat fins arribar a l’estadi en
què la violència ja no serveixi per oprimir ni destruir pobles.
Un altre factor comú amb Londres va ser la
direcció musical d’Antonio Pappano que, si no vaig errat, debutava al fossat de
l’Scala. Les virtuts de Pappano són equivalents a les de McVicar, és a dir,
capacitat de construir un discurs fluid, sense daltabaixos, i una bona
caracterització tant dels moments més majestuosos com més dels més delicats,
tot i que es pot al·legar que la seva batuta no sempre va tenir el refinament
tímbric ideal. Sigui com sigui, Pappano és un gran director de fossat i va
saber estar atent per solucionar els petits derrapatges entre orquestra, cor i
solistes.
La referencial Cassandre d’Anna Caterina
Antonacci tornava a desplegar el seu sentit corprenedor del cant tràgic, mentre
que les principals novetats en el cast afectaven els altres dos papers
protagonistes, Didon i Énée. En el primer, Daniela Barcellona prenia el relleu
d’una notable però no del tot convincent Eva Maria Westbroek. La mezzosoprano
italiana ja havia interpretat la reina de Cartago a València al 2009, primer i
últim cop que Les troyens s’han
escenificat a l’Estat. Barcellona va aprofundir en una encarnació de gran
autoritat vocal (només algun agut semblava preparat amb precaució), preferint
en la seva gran ària final una emotivitat més franca (més italiana?) que una
línia més noble (més francesa?).
Al seu costat, aquest cas digne d’estudi que
és Gregory Kunde, el tenor nord-americà que està vivint la tardor de la seva
carrera amb una plenitud vocal insultant. Énée ja en la memorable producció del
2003 al Châtelet amb John Eliot Gardiner, Kunde va tornar a fer ostentació d’un
agut saníssim sense descurar mai la musicalitat del fraseig, en especial en una
primmirada lectura de l’ària de l’acte quart. Bryan Hymel va lluir a Londres un
timbre més fresc, com era lògic esperar d’un tenor a 25 anys d’edat de diferència,
però de ben segur que desitjaria arribar als 60 en l’estat de forma del seu
compatriota.
L’extens equip vocal que demana Berlioz va
tenir altres punts d’interès, com l’Ascagne de Paola Gardina, l’Iopas mel·liflu
de Shalva Mukeria (tot i un timbre més aviat sec), el Narbal fiable de Giacomo
Prestia i Paolo Fanale en l’evocadora cançó d’Hylas que Berlioz va compondre
amb el seu fill mariner al cap. Per contra, el Chorèbe de Fabio Capitanucci va
patir per dalt i Maria Radner va ser una Anna insignificant. Els vents que
bufen al Liceu fan cada cop més improbable l’arribada a curt o mig termini de
la flota troiana; haurem de continuar seguint-la, per tant, per altres ribes.
Fotos: Brescia/Amisano - Teatro alla Scala
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.