'Les troyens', per duplicat a Alemanya (i II): Lydia Steier dirigeix la nova producció a la Semperoper de Dresden

Menys de 24 hores després de Les troyens a Nuremberg, heus ací el cronista a la platea de la Semperoper de Dresden a punt per a un altre muntatge de l’opus magnum de Berlioz. Fins i tot tenint en compte el nivell diferent de les dues companyies, els resultats globals, sobretot en l’apartat musical, de la funció a la capital saxona han estat superiors. Pel que fa a la producció de Lydia Steier (la primera que veia d’aquesta directora nord-americana), és una obvietat dir que va ser molt diferent de la de Calixto Bieito (més aviat, algun element recordava la de David McVicar al Covent Garden i la Scala).

Steier situa Troia a cavall del segle XIX i XX, en un regne d’opereta que, com l’Europa d’aquell temps, avançava cega cap al desastre. No costava reconèixer Dresden en els decorats de Stefan Heyne, perquè el fons l’ocupava un gran disseny de la Semperoper i el cavall en qüestió no és altre que l’estàtua eqüestre del rei Johann situada davant el teatre. Els colors cridaners del vestuari de Gianluca Falaschi (subratllats per la il·luminació de Fabio Antoci), les cares emblanquinades i les galtes envermellides donaven un to paròdic que Steier complementa amb gags no gaire necessaris. De fet, en tota la producció, hi ha un evident horror vacui, la directora sembla obsessionada en què passin coses tota l’estona, en què l’espectacle sigui distret, la qual cosa no desmereix l’habilitat amb què anima les escenes de masses.

Un altre eix de la producció és desmitificar Énée, heroi i líder militar en aparença, que, a banda de facilitar l’entrada del cavall, està de meuques quan l’enemic ataca. En aquests dos primers actes amb la presència recurrent d’un inquietant nen amb cabells blancs, l’acció es desenvolupa sense ensurts, si bé el suïcidi de les troianes té un punt gore, amb budells a l’aire. Deixar Cassandre davant del teló, pistola a les temples, dubtosa de si disparar, fer sonar el tret quan s’apaguen els llums i que, en dos segons, ja saludi la cantant, és un cop de teatre poc reeixit.

Cartago és una altra societat ben diferent, tot i que també va cegament cap al desastre, tot i la laboriositat d’aquest poble construint una torre metàl·lica giratòria sota la supervisió de la seva reina, una societat provinent de l’est d’Europa (els popes ortodoxos substitueixen els capellans i les monges de la primera part), on no falten la falç i el martell. Una societat utòpica? L’arribada dels troians ho capgira tot, perquè aquí són un grup de soldats que crearà tensions en el seu país d’acollida. La cacera reial esdevé una batalla contra els númides (amb turbants i simitarres) que amenacen Cartago, resolta de forma expeditiva per un Énée despietat: els presoners són executats. Els problemes de convivència entre cartaginesos i troians augmenten, sobretot per l’abús que exerceixen sobre les dones, i el propi Énée flirteja durant el divertiment de l’acte quart, que Steier encarrega a una troupe circense. Aquí sí que els troians marxen, Didon s’acomiada de la seva “fière cité” acompanyada de l’espectre de Cassandre i el nen (dues dones sacrificades per l’ambició destructiva dels homes), i s’immola en el pedestal de l’estàtua de l’acte primer.

Talls n’hi va haver, gràcies als déus molts menys que a Nuremberg, de nou alguns de previsibles (l’entrada dels oficis, alguns ballets) i un de molt lamentable (el meravellós septet de l’acte quart). Aquest és el principal retret que es pot fer a John Fiore, director musical del muntatge, a més de certa tendència a l’espectacularitat volumètrica en els passatges més aparatosos. Esclar que amb una orquestra com la que tenia davant es pot entendre la temptació. Com sona la Staatskapelle de Dresden! El director nord-americà va adoptar temps raonables que deixaven respirar la poesia de la partitura i permetien ressaltar els detalls d’instrumentació que poblen la partitura. La seva no va ser una lectura d’acusada personalitat però sí d’ofici impecable que li va permetre sostenir sense defalliment el vast edifici i, alhora, ressaltar com pocs cops havia escoltat l’estructura interna de passatges com l’octet amb doble cor. Aquí cal també aplaudir la tasca formidable de l’enorme massa coral, amb energia vocal i escènica de començament a final.

Per motius que desconec, tant el director d’orquestra com el tenor protagonista no eren els previstos. Escoltant Bryan Register sorprenia llegir al seu currículum que canta papers com Siegmund o Tristan. En tot cas, no ve de Wagner, sinó que va cap a Wagner, i va resoldre bé l’aguda tessitura d’Énée, alleugerint el so quan convenia (el color és més aviat anònim) i frasejant amb bon gust. Jennifer Holloway va ser una Cassandre d’aspecte de sufragista i de veu cremosa, segura en els extrems de la tessitura (és una mezzo passada a soprano), a qui només li van faltar unes dècimes més d’intensitat visionària i aura profètica. Molt notable la Didon de Christa Mayer, amb un so un punt de matrona, cert, però amb la necessària flexibilitat amorosa en el duo (malgrat que Steier els fa cantar massa lluny) i tota la noblesa desesperada del final. 

Comptat i debatut, el cantant més excepcional va ser Christoph Pohl, baríton líric de gran classe que ens va regalar un Chorèbe de veu càlida, amb un legato meravellós i un fraseig d’extrema elegància. I a més, té planta i actua bé. Evan Hughes va ser un Narbal sonor sense necessitat de caure en truculències, Agnieszka Rehlis i Emily Dorn van ser uns correctes Anna i Ascagne i Joel Prieto va ser un Iopas mel·liflu (ben preferible a l’Hylas desaforat de Simeon Esper). Una curiositat final: la funció era un dilluns a la una de la tarda, amb la qual cosa el teatre era ben lluny d’estar ple i la mitjana d’edat era molt alta.

Fotògraf: Forster

[Funció vista el 9 d’octubre]