Una raresa de Janáček i un conte de Ravel comparteixen a Leeds l'escenari de l'Opera North

L’Opera North, una de les companyies regionals de més solidesa al Regne Unit, ha començat la temporada a la seva seu principal, el Grand Theatre de Leeds, amb una proposta original. Sota el títol The Little Greats es presentaven sis òperes de curta durada, amb les entrades venudes per separat per a cada títol i presentades de dos en dos en diverses permutacions, la qual cosa permetia a l’aficionat confegir el programa doble del seu gust. Entre les sis petites grans òperes, la més infreqüent era Osud (Destiny en la traducció anglesa emprada) de Janáček.

Composta després de Jenufa, però mai representada en vida del compositor txec (s’estrenaria el 1958 en una versió que alterava l’ordre dels actes), Osud és la metaòpera perfecta, en la qual Janáček aboca experiències pròpies, en concret la coneixença en un balneari d’una jove casada, un flirt amorós sense consumar que preludia la més fructífera relació, a nivell compositiu, amb Kamila Stösslová. El protagonista és un compositor, Živný, que al primer acte de l’òpera es retroba en un balneari amb Míla, l’amant amb qui va tenir un fill fa anys. La flama es torna a encendre i la parella va a viure junta, malgrat les reticències de la mare de Míla que, un acte després, conviu amb ells totalment embogida, fins al punt que, en ple deliri, cau per la finestra arrossegant la seva filla. A l’acte tercer, els alumnes de conservatori de Živný, entre els quals es troba el seu fill, comenten la imminent estrena de l’òpera del seu mestre i el seu possible caràcter autobiogràfic. Resumint, en una pirueta tan sensacional com recargolada, Janáček s’inspira en les seves experiències amoroses per escriure una òpera sobre les experiències amoroses d’un compositor que escriu una òpera sobre el mateix i que, en el seu cas, acaba anímicament desballestat.

Tot i no arribar a l’hora i mitja de durada, l’obra deixa molts serrells sense tancar, el llibret és alambinat, hi ha massa personatges episòdics i la dramatúrgia no té la coherència com a principal virtut. La música, per sort, és una altra història, filla d’un dels compositors més originals i inclassificables de la història. Amb tot els respectes, que un compositor de províncies arribés a aquest grau de llibertat creativa no deixarà mai de sorprendre. La partitura conté les obsessives cèl·lules rítmiques marca de la casa, una orquestració refinada i colorista, una sofisticació harmònica amb girs inesperats i un lirisme efusiu, que brilla amb màxim fulgor en la intervenció de Míla en el duo de l’acte primer amb Živný.

La direcció musical de Martin André va ser irreprotxable, amatent a l’aspecte polièdric de la partitura, sense caure en el risc de la dispersió. La prestació de l’orquestra de l’Opera North va ser d’una solvència absoluta, així com la d’un cor ben actiu escènicament, alguns membres del qual van assumir sense problemes petits papers. Una tècnica segura va permetre John Graham-Hall superar els passatges més incòmodament aguts de Živný, recreant amb accents sempre justos el desconcert d’aquest compositor atrapat entre la pulsió creadora i l’amorosa. Giselle Allen va ser una bona Míla, amb una veu que admetia, tanmateix, més vellut en els passatges amorosits. A Rosalind Plowright només li queda el metall d’un instrument que mai va ser de gran atractiu, i poca cosa va poder fer amb les poques oportunitats que dóna la mare boja de Míla. Les múltiples petites intervencions van estar ben resoltes, però el caràcter de companyia de la iniciativa quedava ben palesat amb la presència de Peter Auty, Canio de Pagliacci (una altra de les Little Greats) en el minúscul paper de Dr. Suda.

El programa doble d’aquesta primera visita del cronista a Leeds estava format per dues produccions d’Annabel Arden, Osud i L’enfant et les sortilèges de Ravel, ambdues, com la resta d’integrants de The Little Greats, amb decorats de Charles Edwards, nexe del projecte. En l’obra de Janáček, Arden va fer un esforç notable per aclarir la confusa trama, en una ambientació que evocava més aviat els anys 20 o 30 del segle passat. La figura del compositor aferrat a la seva partitura, d’on sorgeix tot, està ben dibuixada, però a la lletjor dels decorats cal sumar algunes solucions teatralment dolentes, com la caiguda al buit (és un dir) de mare i filla. Al final, Živný quedarà encarat cap al públic, com l’Enfant ravelià.

La lletjor es va multiplicar per dos en el muntatge de l’òpera de Ravel, amb un decorat i una caracterització dels personatges que semblava sortida de l’estètica més xarona de sèries com Little Britain, perquè no hi havia dubte que estàvem en una llar del lumpen anglès. La màgia, ben escassa, va deixar pas a un humor simple i unes referències sexuals barroeres (a l’obra hi són, per descomptat, però no subratllades amb la brotxa gorda que empra la directora d’escena). Si la intenció era fer riure de valent el públic (d’una mitjana d’edat preocupantment alta), Arden se’n va sortir. Per sort, a la segona part de l’obra l’ambientació, amb un estol de clochards encaputxats, era més inquietant i amenaçadora.

Una orquestra ben disciplinada (bona fusta, com la flauta de l’escena de la Princesa) va oferir colors més crus a un Martin André que va subratllar la modernitat de la partitura, amb una esmolada caracterització de cada passatge. Esplèndid l’Enfant de veu poderosa de Wallis Giunta, i bones vinyetes de la soprano lleugera Fflur Wyn (sobretot una delicada Princesa) i els felins coreogràficament insinuants de Quirijn de Lang i Katie Bray, en un equip sense baules febles. 

[Espectacle vist el 20 d’octubre de 2017]

Fotografies: Alastair Muir (Osud) i Tristram Kenton (L’enfant et les sortilèges)