Entrades
El Teatro alla Scala de Milà ha tancat la
temporada 2016-17 tal com farà la temporada 17-18, amb una estrena mundial. Si
l’any vinent el protagonista serà György Kurtág (això si acaba d’una vegada la
llargament esperada Fin de partie),
ara ho ha estat Salvatore Sciarrino, un dels compositors italians més destacats
de les darreres dècades, amb un llenguatge refinat que a vegades du l’escolta
al límit i que sovint s’ha inspirat en el barroc. La seva òpera més coneguda, Luci mie traditrici, està inspirada en
Gesualdo i el seu doble assassinat de muller i amant. A Ti vedo, ti sento, mi perdo el punt de partida no és menys
dramàtic, la vida d’Alessandro Stradella, compositor de la segona meitat del
segle XVII, de vida i amors (sobretot amb dones casades) agitats, que va morir
a mans de sicaris ben probablement enviats per algun marit furiós.
El compositor italià ha inspirat òperes de
Flotow i Franck, entre d’altres, però la primera singularitat de l’obra de
Sciarrino és que, com el Godot becketià, a Stradella se l’espera sense que
aparegui mai, no debades, el subtítol és In
attesa di Stradella. El llibret del mateix Sciarrino es mou en tres
nivells. Una soprano i un cor (amb un petit conjunt instrumental a escena)
assagen una cantata sobre Orfeu i el poder del seu cant, que rivalitza amb el
de les sirenes. Al costat, un literat i un músic, una mica a la manera del Capriccio de Strauss, debaten mentre
esperen que Stradella arribi amb una nova ària, en un diàleg estètico-moral que
acaba en baralla. Curiosament, el més articulat en la defensa del poder de la
música és el literat. El tercer nivell està protagonitzat per un grapat de
criats que posen el contrapunt còmic a la resta, tot comentant les aventures de
faldilles del protagonista absent. Aquests tres nivells se superposen i
entrellacen durant dos actes fins que arriba la notícia de la mort de Stradella:
“Hanno assassinato un Orfeo!”. La
soprano queda sola, amb un paper que el jove cantant que ha donat la notícia li
ha entregat: l’esperada ària de Stradella?
Aquest final, amb l’acompanyament màgic d’una
trompeta rere l’escena, és un dels passatges més inspirats d’una partitura que
combina sense manies pastitx barroc, amb cites de peces de Stradella, entre
d’altres, amb Sciarrino pur, sense filtres. Un llenguatge fet de suggeriments,
de cèl·lules sonores que guspiregen, que palpiten i creixen sense gairebé mai
arribar a clímaxs aparatosos, i amb una declamació vocal sovint entretallada,
més atenta a la claredat textual que a les grans volades líriques. Els tres
nivells dramàtics estan ben diferenciats per la música, si bé la subtilesa, el
gust pels silencis, les microvariacions tonals pròpies de la música de
Sciarrino es perdien en un espai de les dimensions de la Scala. A més, en el
discurs acaba planant una sensació de monotonia que només desapareix en
comptades ocasions.
Fruit d’un encàrrec del teatre milanès i de la
Staatsoper Unter den Linden, la nova òpera va comptar amb un muntatge signat
per l’intendent del coliseu berlinès, Jürgen Flimm. Un muntatge que volia
compensar la migradesa de l’acció amb la hiperactivitat teatral. El vistós
dispositiu escènic de George Tsypin, amb els seus telons i una caixa acústica
al fons, i el colorista vestuari d’època d’Ursula Kudrna oferien, amb la ideal il·luminació d'Olaf Freese, un marc visual
brillant, amb alguns detalls anacrònics que podien fer sospitar que no érem ben
bé al segle XVII. El moviment constant que Flimm va imposar al muntatge va
tenir el seu punt àlgid en l’interludi orquestral interpretat al final de la
primera part, convertit en una mena de marxa (o era una dansa de la mort?), on
es podien distingir dues geishes i un home armat amb llança i un pedaç a l’ull.
Flimm volia fer l’ullet al món de l’òpera?
El jove Maxime Pascal va dirigir amb total
seguretat una orquestra no gaire avesada a aquest repertori, amb solistes instrumentals
de notable mèrit. Els cantants van resoldre amb perícia una escriptura
carregada de glissandos i microintervals, ja fos el petit cor de sis veus, el
grup impecable de criats (menció per al contratenor Thomas Lichtenecker) o els
tres protagonistes. Charles Workman va ser un eficaç Músic al costat del
Literat de timbre més gris d’Otto Katzameier. El nom més destacat, tanmateix,
va ser el de Laura Aikin, magnífica Cantatrice que va treure suc fins i tot
dels passatges que li quedaven un xic greus. En aquesta tercera representació a
la Scala, hi va haver moltes butaques buides i moltes desercions a l’entreacte,
amb una acollida final cortès però freda.
Representació vista el 18 de novembre de 2017
Fotos: Matthias Baus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.