Gregory Kunde torna a causar admiració en la nova producció de 'Le Prophète' de Meyerbeer a la Deutsche Oper de Berlín

Semblava impossible, però al 2017 he vist dues produccions de Le Prophète (i no en són tres, perquè no vaig poder anar a la del Capitole de Toulouse). Després d’Essen, la Deutsche Oper de Berlín continua amb la seva lloable dedicació a l’obra de Meyerbeer amb un nou muntatge d’aquesta grand opéra estrenada el 1849 després d’una dilatada gestació, que té com a rerefons el fanatisme religiós i la manipulació de masses. Temes ben actuals que justifiquen l’ambientació contemporània que li ha volgut donar Olivier Py.

El director francès, tanmateix, no ha assolit el nivell d’inspiració dels sensacionals Les huguenots que va muntar el 2011 a La Monnaie de Brussel·les, tot i que no mereixia les protestes que es van produir sobretot al ballet de l’acte tercer i al final de la representació. I això que no era pas la funció d’estrena i Py no era al teatre. Es van espantar els berlinesos per la carn (majoritàriament masculina) exhibida? Curiós. Sigui com sigui, el director, amb el seu dissenyador de capçalera, Pierre-André Weitz ens porta a un món gris, industrial (de banlieu, si fem cas de les banderes franceses), amb un decorat giratori que permet configuracions variades, ja siguin, per exemple, el bar que regenta Jean de Leyde o una caserna militar. Es tracta d’un món sotmès a unes elits despietades, encarnades en el comte Oberthal, que, amb la seva actitud, causen una revolta violenta que cau en tots els excessos d’un conflicte civil. L’apogeu és el ballet de l’acte tercer, que Py converteix en un devessall d’accions repetitives (amb la violència contra les dones com a plat principal) en un decorat que gira sense parar, fins a extrems marejants. Enmig d’aquest panorama, i al costat dels joves de tors nu que arriben al màxim esplendor a l’orgia de l’acte cinquè, es passeja i vola de tant en tant una figura angèlica, una aspiració redemptora que no du enlloc, perquè el final proposat per Py és encara més pessimista que l’apocalipsi del llibret de Scribe. El desenganyat Jean s’engega un tret mentre Oberthal reapareix, triomfant, amb la mateixa actitud prepotent del començament. Els poderosos sempre tenen les de guanyar si els sotmesos es deixen manipular per massacrar-se entre ells.

La primera constatació de la versió musical és que l’orquestra i el cor de la Deutsche Oper són instruments magnífics, en aquesta ocasió sota la vibrant batuta d’Enrique Mazzola. Petits decalatges entre els diversos grups instrumentals distribuïts pel teatre en la brillant Marxa de la Coronació van ser l’únic incident en una lectura que va evitar al màxim que la partitura semblés més dispersa del que és. Mazzola va tenir molta cura amb l’enginyosa orquestració de Meyerbeer, sense oblidar ni el tremp dramàtic ni la imprescindible tensió del discurs en una representació generosa (quatre hores i mitja, inclosos dos entreactes).

L’únic retret genèric al cast és que, a vegades, el cant era massa emfàtic, una major gradació de la línia vocal no hagués estat sobrera. Dit això, tots els protagonistes estaven més que armats per afrontar papers gens fàcils. El miracle Gregory Kunde segueix funcionant a ple rendiment en aquest Jean que, tal com va ser anunciada la temporada de la Deutsche Oper, no havia d’assumir pas ell. Seria absurd dir que el pas del temps no deixa petja en una veu que va trigar una mica en escalfar-se, i amb un registre central en ocasions més desdibuixat. La insolència de la part superior, però, segueix sent impactant. Kunde, a més, combina un fraseig de gran classe amb una expressivitat generosa que li va permetre reviure de forma admirable l’evolució d’aquest jove ingenu a profeta fanatitzat i, finalment, fill penedit. I tot en termes vocals, perquè, com a actor, els anys també es noten en certa rigidesa en la mobilitat. Sigui com sigui, Gregory Kunde continua causant astorament del bo.

Clémentine Margaine va ser una Fidès (la mare patidora) sense cap problema ni per dalt ni per baix, i això que Meyerbeer exigeix molt en els extrems de la tessitura. Va ser curiós que la mezzosoprano francesa fos la protagonista de dicció menys clara, però la seva veu plena i dúctil (només puntualment estrident en els moments més expansius) va donar tot el caràcter a les grans escenes dels dos darrers actes. Elena Tsagallova té les agilitats adients per a les parts més florides de Berthe (la dissortada estimada de Jean), i va saber créixer en intensitat en les darreres escenes, amb un lirisme desfermat. A més de bons pectorals, Seth Carico va mostrar gran fermesa vocal com a Oberthal, mentre que els tres anabaptistes (Derek Welton, Gideon Poppe i Noel Bouley) van complir sense problemes. De mica en mica, Meyerbeer va recuperant terreny: congratulem-nos. 

Representació vista el 16 de desembre de 2017.

Fotos: Bettina Stöss