'Il trittico' de Puccini arriba a l'Òpera Estatal de Baviera en una nova producció amb Kirill Petrenko i Ermonela Jaho com a grans triomfadors

L’Òpera Estatal de Baviera continua essent un dels emporis lírics on més ve de gust anar-hi, i la nova producció d’Il trittico (sorprenentment, la primera en italià de la història del teatre) ha afegit més raons. En realitat, una de les raons ja és coneguda de fa temps i, no per això, menys important: la presència com a director musical de Kirill Petrenko. El titular de la casa abordava per primer cop aquesta polièdrica partitura de Puccini, amb resultats poc menys que miraculosos.

Amb un mestratge desconcertant, Petrenko va revelar tots els colors, tots els accents, totes les mixtures sonores, totes les atmosferes dels tres títols puccinians, evidenciant la poderosa modernitat d’un compositor que sempre va estar ben atent a tot el que s’esdevenia al voltant, a tot el que es respirava a l’època. Ecos de Debussy, de Ravel, però també de Stravisnky, van ser ben perceptibles en la lúcida versió de Petrenko sense que, tanmateix, Puccini mai deixés de ser Puccini. Les superposicions tímbriques, les combinacions inesperades, els ritmes obsessius: res va escapar ni a la prodigiosa batuta del mestre rus ni a una orquestra, a les seves ordres, sempre superlativa. Seria, però, un error considerar la versió com a purament simfònica, perquè Petrenko és un formidable director de teatre, atent sempre als fluxos i refluxos de la tensió dramàtica. Serien incomptables els exemples de les meravelles que Petrenko va extreure d’aquestes tres peces a les quals va donar la seva tinta específica: la foscor ominosa d’Il tabarro (la transició quan Michele es queda sol després del duo amb Giorgetta posava la pell de gallina), l’escalf beatífic de les primeres escenes de Suor Angelica, l’impuls guspirejant de Gianni Schicchi. Ras i curt, cal seguir sempre que es pugui Kirill Petrenko en tot allò que faci, “he’s the real thing”.

Que el fossat fos el gran protagonista de la representació no vol dir que a l’escenari defallís ningú, ans al contrari, el repartiment reunit a Munic va ser formidable, sense baules febles, començant per Il tabarro. En un repertori que li escau d’allò més, i amb una veu que ha recuperat, si no el fulgor, sí la fermesa de fa un temps, Eva-Maria Westbroek va ser una Giorgietta abrandada en el seu anhel de fugir d’un entorn depriment. La seva esperança rau en Luigi, un Yonghoon Lee de veu robusta, tot i certa tendència al fraseig lacrimògen quan recull el so. La sorpresa agradable, tenint en compte el seu historial en els grans papers de baríton de Wagner i Strauss, va ser Wolfgang Koch, Michele de ferida humanitat i notable impacte vocal: el sol agut amb què va coronar l’ària deixava clar que el pobre tenor no tenia res a fer. Kevin Conners (Il Tinca), Martin Snell (Il Talpa) i Claudia Mahnke (La Frugola) van donar tot el gruix requerit als seus episòdics personatges, Dean Power va ser un evocador Venedor de cançons i, com a parella d’enamorats, Rosa Feola i Pavol Breslik van fer un avançament de la seva aparició a Gianni Schicchi.

Junt amb Petrenko, la gran triomfadora de la vetllada va ser sense discussió Ermonela Jaho, i puc confessar que va ser molt, però molt difícil contenir les llàgrimes, tan devastadora va ser la seva Suor Angelica. La soprano albanesa s’entrega en cos i ànima, sense reserves, ja sigui en els precs escruixidors a la Zia Principessa, en el murmuri d’un “Senza mamma” directe al cor, d’una intensitat emocional quasi insuportable, en els arravataments místics, en la desesperada consciència del pecat comès pel suïcidi i en l’alleujament per la salvació final (com de bé va morir, per altra banda). Una encarnació d’aquelles que no s’obliden. Michaela Schuster va ser una Principessa, com Koch a Il tabarro, sorprenent i molt efectiva, una interpretació sinuosa, viperina de veu i gest, a l’alçada d’una de les confrontacions més dures de tot el repertori. De nou, impecable l’equip vocal reunit al seu voltant, tant les solistes com el cor femení, amb menció especial per a la Suor Genovieffa dolça, gens carrinclona, d’Anna El-Khashem.

Petrenko també deuria tenir alguna cosa a veure en què “O mio babbino caro” tampoc no sonés carrincló, a banda d’estar ben cantat per la Laueretta de Rosa Feola, fent bona parella amb el Rinuccio de Pavol Breslik, de timbre preciós si bé no estic del tot segur que el repertori italià sigui el que més l’escaigui. Òbviament, Gianni Schicchi és una obra més de conjunt que les altres dues parts d’Il trittico, i de nou Munic va fer els deures amb un equip irreprotxable (potser la Zita de Michaela Schuster estava una mica passada de voltes?). El focus, tanmateix, recau en el protagonista, i no només perquè en aquest cas la seva grandària física fos evident. Excepte error, era el primer cop que Ambrogio Maestri encarnava Schicchi, un paper que és un bombonet per a un dels Falstaff de referència del nostre temps, el qual es va beneficiar d’una veu tonant i un fraseig esmolat.

Les primeres impressions no solen ser de fiar, i en el cas de la producció bavaresa va ser així. La visió inicial del túnel metàl·lic que, al llarg de la funció, descobrirem que és el decorat únic dissenyat per Bernhard Hammer per a les tres parts, espanta d’entrada. Però no es tracta només de les variacions que amb quatre elements i una molt bona il·luminació (signada per Alex Brok) s’aconsegueixen en cada obra, sinó de la mirada unitària que la jove directora holandesa Lotte de Beer dóna al tríptic, plantejat a partir del nexe que uneix els tres títols, la mort, amb el túnel fent de nexe entre passat, present i futur. Un seguici fúnebre ens descobreix el dolor de Giorgietta i Michele per la pèrdua del seu fill, punt d’arrencada del seu progressiu distanciament. El vestuari de Jorine van Beek ens situa, com toca, a principis del segle XX, i l’acció està ben menada per De Beer, fins a un primer cop d’efecte, quan una part del túnel gira amb el cos inert de Luigi dins. No cal patir, Yonghoon Lee estava ben lligat.

No hi ha solució de continuïtat amb Suor Angelica, amb un nou seguici fúnebre que al marxar, aquest cop, revela el grup de monges tallant els cabells a la protagonista. De Beer subratlla les tendències suïcides d’Angelica, un personatge sempre al límit, sobretot en la confrontació amb la Zia Principessa, amb moments d’una inesperada agitació física. La directora afegeix bons detalls (la noble agafa la mà de la neboda perquè signi els documents desitjats), i resol prou bé el sempre problemàtic miracle: la verge apareix dins d’un seguit de creus il·luminades amb el nen d’Angelica, que al final també girarà. A l’inici de Gianni Schicchi el que gira és el llit del mort, primer gag d’una posada en escena que aposta per una comicitat sense embuts, cal·ligrafiada amb cura i amb moments frenètics, i un vestuari que opta per un segle XIII de colors cridaners. Al final, tots els intèrprets de les tres obres acompanyen Schicchi en la seva petició de comprensió i aplaudiment al públic. I a fe que el van aconseguir tots en aquesta funció d’estrena, sobretot Jaho i Petrenko, mentre que De Beer no va rebre ni mitja protesta. Cal continuar anant a Munic.

Representació vista el 17 de desembre de 2017.

Fotografies: Wilfried Hösl